London express: la cara B del malson americà
Toca anar acabant aquestes cròniques londinenques (el proper mes de maig, en tindreu algunes més) . I com encara ens queden molts temes pendents, toca fer-ho a ritme de tren express. El que, ja de pas, em porta a recordar que va ser precisament en un tren (però no express) on van començar els dramàtics fets reals que reflecteix The Scottsboro Boys, l’extraordinari espectacle dirigit per Susan Stroman que, com us comentava a la crònica anterior, va finalitzar les seves representacions al Garrick Theatre el passat 21 de febrer. Això, després d’haver realitzat una anterior temporada triomfal al Young Vic, d’haver guanyat el prestigiós premi que concedeix l’Evening Standard, i d’haver obtingut per part de la crítica britànica una unànime resposta entusiasta , força més calorosa que l’obtinguda quan el muntatge va arribar als escenaris de Broadway el 2010. I és que llavors, i malgrat les dotze nominacions -finalment, no em va guanyar ni un -als Tony rebudes per l’últim espectacle creat mà a mà pel llegendari tàndem format pel músic John Kander i el lletrista Fred Ebb (que, de fet, va morir sense poder deixar del tot acabat aquest darrer treball) , The Scottsboro Boys va despertar les reticències d’una part de la premsa, i va ser fins i tot objecte d’un intent de boicot amb manifestacions a la porta del teatre incloses. Un intent de boicot que ve a demostrar fins a quin punt, de vegades, les ganes d’imposar com sigui la correcció política pot portar a atacar expressions creatives que precisament defensen sense cap mena de dubta allò mateix que creuen estar defensat els que les volen prohibir o boicotejar perquè les consideren incorrectes. Com va declarar llavors la mateixa Whoopi Goldberg recolzant sense cap tipus de reserva la proposta, aquesta mena d’atacs provenien gairebé en la seva totalitat de persones que no havien vist l’espectacle, i que probablement van contribuir així a que aquest no aguantés a la cartellera més enllà d’un parell de mesos. Potser si s’haguessin molestat en veure el muntatge, una gran part d’aquestes persones hagueren hagut d’acabar reconeixent que es trobaven davant una potentíssima mostra de musical polític que presenta una demolidora visió sobre els mecanismes d’un Sistema contaminat tant pel racisme patent i/o latent, com per tota mena d’altres variants de la discriminació social i la corrupció judicial i administrativa.
Si recordeu, a la crònica anterior us parlava de la magistral aproximació al malson cap el qual pot derivar l’American Dream que ens proposa el Sondheim d ‘Assassins, un espectacle que ha vingut a coincidir aquests dies a la cartellera londinenca amb el muntatge del qual ara us estic parlant. El que , per cert, ha portat a alguns mitjans a establir un cert paral·lelisme entre les dues propostes. I és que tant en un cas com en l’altre, es parteix de personatges reals que ens apropen als racons més foscos de la Història nord-americana : el musical de Sondheim està protagonitzat per un grapat de persones que van assassinar a un president de la nació o van intentar fer-ho; el de Kander i Ebb, es centra en els tristament cèlebres nois de Scottsboro que es van acabar convertint en un símbol de la lluita pels drets civils de la població afroamericana. I tant en un cas com en l’altre, ho fan utilitzant recursos poc ortodoxes que no tenen res a veure amb el teatre document que persegueix la reconstrucció històrica amb èpica políticament correcte. Sondheim, tot recreant l’ambient d’una macabra fira ambulant, i omplint la seva partitura amb ressons de grans marxes genuïnament nord-americanes i de balades pop, ficades en un llibret farcit d’humor negre en què conviuen de forma impossible personatges d’èpoques diferents, i el camí cap a la forca d’un condemnat a mort pot adquirir l’aparença d’un entusiasta himne religiós amb aires de teatre de vodevil. I Kander i Ebb -amb la inestimable col·laboració d’una molt inspirada Susan Stroman, que sap extreure –li la màxima potencia dramàtica a la més absoluta austeritat escènica- mostrant-nos la tragèdia dels nois de Sctottsboro també sota el prisma delvodevil, com si ens trobéssim presenciant un d’aquells espectacles que tant abundaven als Estats Units des d’abans de la Guerra Civil i fins a ben entrades les primeres dècades del passat segle , i en els quals els actors i ballarins negres feien riure al públic utilitzant com a recurs habitual els més vexatoris tòpics sobre la seva pròpia raça. Un tipus d’espectacle conegut com a minstrel show, en el qual també hi van cabre durant una llarga època els intèrprets blancs amb la cara pintada de negre, i dels què en podem trobar també bon testimoni en algunes pel·lícules filmades a Hollywood, especialment durant els primers anys del cinema sonor. De fet ,cal recordar que la primera vegada que el públic cinematogràfica va sentir cantar algú des de la pantalla, va ser justament contemplant a l’Al Jonson amb rostre embetumat d’ El cantor de jazz.
Ara, segur que ja vau entenent les raons del petit escàndol a què va donar origen l’espectacle de Kander i Ebb quan es va exhibir per primer cop per territori nord-americà: com podien haver recorregut els seus creadors al minstrel show, per explicar la història d’aquests nou nois adolescents (alguns d’ells, veritables criatures) que, l’any 1931, mentre viatjaven en tren com a polissons, van ser acusats sense cap mena de prova d’una doble violació –cal afegir, que les noies eren blanques?-, i la vida dels quals va quedar marcada per sempre més – i en la majoria de casos, del tot destruïda- per l’interminable successió de processos judicials sovint sense les més mínimes garanties legals que van seguir a aquella detenció? I malgrat tot, la resposta no pot ser més clara: utilitzant recursos propis del minstrel show, l’espectacle no fa altra cosa que accentuar encara més el caràcter grotescament depredador de la maquinaria judicial en què es trobaven enxampats els Scottsboro Boys, i la indefensió brutal que els condemnava a ser condemnats sense necessitat de ser jutjats, mentre una part important de l’opinió i de la ràbia pública abocava ja per no esperar a l’execució legal de cap sentència, i tirar pel dret mitjançant el linxament.
Cal recordar en aquest sentit que, en gran mesura, la opció pressa a The Scottsboro Boys, no es troba pas tan lluny de la que prenien els dos musicals més mítics del tàndem, aquell Cabaret amb tocs brechtians que ens visualitzava des de l’escenari d’un cabaret canalla el progressiu avanç del nazisme al Berlín de principis dels anys 30, i aquell altre Chicago que convertia un cèlebre i ben real cas criminal esdevingut allà pels anys 20 a la “ciutat del vent” ( donat que quan bufa, bufa molt fort, Chicago és coneguda també amb aquest pseudònim) en un alegre espectacle de varietés ple a vessar de cinisme, assassinats i corrupteles. Això, sense oblidar tampoc que Kander i Ebb li van posar música i fantasia hollywoodiense a l’horror de les dictadures militars de l’Amèrica del Sud amb la seva reeixida adaptació de la novel·la de Manuel Puig El beso de la mujer araña, que havien debutat a Broadway (al costat d’una també debutant Liza Minnelli) amb una comèdia ambientada als anys de la Gran Depressió i protagonitzada per un grapat d’entusiastes comunistes que es titulava Flora the Red Menace, i que, en èpoques més recents, van posar-li també lletra i música a la negra crueltat satírica de l’obra de Friedrich Dürrenmatt La visita de la vella dama. Com podeu comprovar, doncs, els autors de New York, New York es van sentir sovint temptats al llarg de la seva ben fructífera carrera per apropar-se a temàtiques no massa habituals a l’escenari del musical clàssic i amb possibilitats de resultar una mica incòmodes per al públic més convencional , i per fer-ho a més a més dins d’espectacles que, sense resultar rupturistes, tampoc responien exactament a les convencions associades al Broadway més comercial. Així, fins arribar a la seva darrera obra, aquesta The Scottsboro Boys que cal situar a l’altura del seus treballs més magistrals. I que, passat aquell injustificat llampec de rebuig inicial amb que va ser rebuda, porta ja camí de convertir-se en un clàssic del musical contemporani. De fet, als Estats Units , i des del seu fugaç pas per Broadway interpretat per un grapat de fantàstics actors que, en la majoria dels casos, han estat també presents a les representacions londinenques, l’espectacle ha sigut ja objecte de diverses gires nacionals, i s’està incorporant amb força al repertori de les companyes teatrals no professionals. De moment, i mentre espereu que se us presenti l’ocasió de coincidir amb alguna d’aquestes gires, no dubteu en fer-vos amb el CD de l’Original Broadway Cast, o el del London Cast que es posa a la venda d’aquí a pocs dies: tema a tema, i guiats per l’únic personatge blanc de l’obra – la feblesa de Kander i Ebb pels mestres de cerimònies i el seu paper distanciador, ja ens va quedar molt clara amb Cabaret– anirem recorrent a ritme de minstrel show progressivament cada cop més dramàtic l’infern patit per aquests nou Scottsboro Boys. I si busqueu alhora imatges de l’espectacle per Youtube, podreu comprovar el talent que exhibeix Stroman a l’hora de visualitzar els sotracs d’un tren en marxa amb l’únic ajut d’uns quants taulons de fusta i el moviment compassat dels seus fabulosos actors, o a l’hora de transformar una cadira en una infecta cel·la en què mai no entra la llum del sol, per posar només dos exemples aclaparador. Per cert: veient aquestes imatges, potser us pregunteu qui és la dona (l’única del repartiment) que passa un i altre cop pel l’escenari, i que s’ho mira tot amb enorme intensitat, sense que sapiguem mai al llarg de la representació què i qui s’amaga darrera la seva intensa i commoguda mirada. La pregunta, se la fa també l’espectador al llarg de la funció. Fins que arriba el final, i descobrim la brillant idea que ha tingut el llibretista David Thompson: aquesta dona no és altra que la mateixa Rosa Parks que, negant-se a aixecar-se d’un seient d’autobús reservat exclusivament per a blancs, es va convertir també ella en un veritable símbol de la lluita pels drets civils de la població afroamericana . A l’obra, el seu paper com a testimoni de la tragèdia dels Scottsboro Boys, es transforma en detonant de la seva actitud: després d’haver vist el que ha vist, mai més no s’aixecarà del seu seient, mai més no renunciarà als seus drets i a la seva dignitat. I això, aquest final que no respon tampoc a les fórmules de teatre document realista , resulta més colpidor que qualsevol discurs políticament correcte ficat en una obra teatral o una peli sense minstrel show de per mig: només cal comparar la convencional èpica standard d’una pel·lícula com ara Selma, amb la intensitat aclaparadora que ens transmet el claqué d’aquesta colla de condemnats.
En poques paraules: Imelda per les dabates a la pista d’una disco
La Imelda a la qual em refereixo, és Imelda Marcos, per descomptat. I tot i que la seva obsessió per col·leccionar sabates no tingui cap protagonisme a l’espectacle que li han dedicat a l’ex primera dama de Filipines el gran Talking Head David Byrne i el seu col·laborador, el rapper i DJ Fatboy Slim, el cert és que si Imelda es fiqués a la pista de ball en què el tàndem creatiu ha situat la seva hipnòtica i del tot electritzant proposta, l’armari sabater de la senyora Marcos podria patir greus danys: ni els seus millors Manolo Blahnik podrien resistir la temptació de posar-se a ballar com a bojos i desgastar sola davant una eclosió de ritme com la que ens ofereix Here Lies Love. Estrenat originàriament a Nova York (fa unes poques setmanes, el muntatge va tornar a recalar allà provocant les mateixes onades d’entusiasme que quan es va presentar per primer cop), aquesta enèrgica meravella capaç de demostrar-nos que dins el teatre musical encara no està tot inventat, ha servit per inaugurar la completa remodelació a què ha sigut sotmesa una sala del National Theatre abans coneguda com la Cottesloe, i ara rebatejada com a Dorfman. I sens dubte, resultava difícil trobar millor opció per a la reobertura que aquest espectacle memorable capaç de posar a prova totes les possibilitat tan físiques con tècniques de la nova sala. D’una banda, perquè el muntatge transforma el teatre en una gran disco amb torre de DJ i dos escenaris a la pista inclosos; una disco a la qual l’espectador pot accedir o bé ficant-se al ben mig del sarau, ben disposat a ballar, fer bots i seguir frenèticament les instruccions d’un grapat d’animadors decidits a que la festa no decaigui ni un moment, o bé ocupant els seients (limitats) dels pisos superiors a la pista; uns seients que no permeten tanta participació rítmica, però a canvi ofereixen una impagable visió global del que està passant per tot arreu. I quan dic per tot arreu, no exagero: tal com us comentava, l’espectacle obliga a què els recursos tècnics de la sala funcionin a tota pastilla, omplint l’espai de projeccions, música i elements mòbils que et re-dissenyen la pista en qüestió de segons: serveixi com exemple aclaparador aquell moment en què, de cop i volta, un escenari es transforma en gran escala- auditori, i tots els espectadors atacats per la ballaruca que són a pista, són convidats a assistir a un funeral multitudinari.
Veient Here Lies Love, resulta inevitable pensar en algun que altre moment en Evita, encara que només sigui perquè la trajectòria vital d’ Imelda guarda algunes semblances amb la de la futura senyora Perón; això, sense deixar pas de banda les temptacions dictatorials del seus respectius marits. Però alhora, és un plaer comprovar fins a quin punt Evita i Here Lies Love representen dos conceptes d’espectacle diametralment diferents. I ratificar allò que us havia dit abans: Byrne i Fatboy Slim inventen quelcom mai vist abans en el gènere. I ho fan recolzant se en una colla d’actors sensacionals (començant per la fenomenal Natalie Mendoza) que recorren sense deixar mai de moure’s totes les gammes del kitch llampant – ficar l’estètica Imelda sota les llums d’una disco convida inevitablement al kitch– el melodrama personal i la tragèdia política, mentre ens fan visitar tant les entranyes més glamuroses del capitalisme (impagable, l’episodi del viatge a Nova York) com els racons més miserables dels suburbis de Manila. Però ho fan comptant també amb la imprescindible complicitat d’un públic lliurat incondicionalment a fer tot allò que demanin d’ell tant els creadors de l’obra com el seu brillantíssim director, Alex Timbers. I us asseguro que per molt que us digui, i per molt que esteu acostumats a participar en espectacles participatius, Imelda i el Talking Head, us deixarien bocabadats, si es creuessin alguna vegada pel vostre camí.
Ficat entre les pàgines d’un guió i les imatges del cel·luloide
Així és com es troben els personatges de City of Angels, un clàssic del musical dels anys 90 feliçment recuperat ara per la Donmar Warehouse a la manera com sap fer-ho aquest teatre emblemàtic: tot transformat el que havia nascut amb format de gran muntatge en una proposta potser no tan espectacular, però com a mínim igual de potent i d’intel·ligent. Cal que esteu atents: tot i que les representacions d’aquest muntatge que va penjar el rètol de sold out tot just les entrades es van posar a la venda van finalitzar a primers de febrer, els rumors d’un possible transfer al West End, sonen amb molta força. I si el rumor es confirma, és com per no desaprofitar l’oportunitat, perquè ens trobem davant d’un espectacle modèlic en tots els sentits. Tal i com està manat en una obra que ens transborda a l’època del Hollywood clàssic i ens fica dins l’atmosfera del més genuí cinema negre (El somni etern o El llarg adéu, no queden lluny), l’estupenda partitura de Cy Coleman sona al millor Broadway en estat pur. Però alhora, el magnífic llibret de Larry Gelbart ens introdueix dins d’un brillant joc escènic en què els personatges diguem-ne que reals conviuen amb els personatges imaginats per un guionista; un guionista que es debat alhora una mica entre vendre la seva ànima al diable (el gran productor de Hollywood disposat a fer el que vulgui amb les seves paraules) o intentar preservar la seva dignitat. Tot això mentre tant l’escriptor com el seu detectivesc alter ego, s’enfronten a un bon embolic sentimental. Cal dir que mentre el muntatge original recorria a les projeccions i al contrast entre el color i el blanc i negra a l’hora d’assenyalar els dos móns de l’obra, el muntatge de Josie Rourke sap rendibilitzar al màxim una molt notable idea escenogràfica: mentre la meitat superior de l’espai escènic és plena de piles i més piles de guions i més guions, la meitat inferior pren com a gran referent el despatx del productor en què s’acumulen arxius i més arxius suposadament plens de cel·luloide i més cel·luloide.
Encara sou a temps
Tot i que les crítiques han sigut decididament superiors a les que va rebre el muntatge original quan es va estrenar a Broadway (curiosament, dirigit pel mateix Bartler Sher que ara presenta l’espectacle renovat de cap a peus), i tot que a l’escenari ens hi trobem dues actrius meravelloses com ara Tamsin Greig (en el paper que al cinema interpretava Carmen Maura) i Haydn Gwynne (en el que llavors encarnava Julieta Serrano), la versió musical de Mujeres al borde de un ataque de nervios no deixa de ser un agradable espectacle menor, creat –per cert- pel mateix tàndem responsable d’un altra agradable espectacle menor instal·lat fins fa poc al teatre Savoy: Dirty Rotten Scoundrels, la versió musical d’aquella pel·lícula titulada Dos seductores que als anys 60 van interpretar Marlon Brando i David Niven, i que als anys 80 va ser objecte d’un remake a càrrec de Steve Martin i Michael Caine.
Al treball de David Yazbek i Jeffrey Lane li sobren uns quants tòpics musicals (excessos de guitarra espanyola i d’arranjaments un xic aflamencats) i visuals (la presència a l’escenari d’una torera que apareix tot just començar la funció, i que et fa dubtar si no t’hauràs ficat realment en una adaptació de Hable con ella). I a la posada en escena de Sher li manca sovint veritable bogeria almodoraviana – està clar que el gaspatxo que es pren el director, no van tan carregat de ritme i substàncies delirants com el que forma part de la dieta de Pedro-, i li sobre pulcritud: malgrat la nota pop introduïda per la il·luminació, Pepa i les seves companyes es mouen per una escenografia blanca excessivament asèptica. Però malgrat les limitacions, aquestes Women on the Verge…, són mereixedores d’una visita. Encara que només sigui per la curiositat de les comparacions, per gaudir de del talent per a la comèdia de Tamsin, i per retrobar-se amb l’estupenda Gwynne que, com ja passava a Billy Elliot, converteix cadascuna de les seves intervencions musicals en una standing ovation.
Tots aquells i totes aquelles de vosaltres que no us perdeu mai la visita de la molt magnífica i molt masculina (com en temps de Shakespeare, aquí s’interpreta Shakespeare sense cap actriu a l’escenari) companya Propeller cada cop que la formació recala al Festival Temporada Alta, tenia una cita amb Edward Hall. En un registre molt diferent al que ens té acostumats, Hall dirigeix ara Sunny Afternoon, una molt brillant recreació de la trajectòria de The Kinks, grup mític de l’Anglaterra del anys 60 que –començant pel fantàstic tema que li dona títol a aquest muntatge- va crear algunes de les més memorables cançons del pop rock britànic de l’època. De fet, hi ha experts que fins i tot gosen comparar el seu talent amb el de The Beatles, encara que la seva sort i el seu ressò comercial, no arribés a ser comparable amb els dels quatre de Liverpool. Per cert que un dels quatre –John Lennon- va deixar sempre ben palesa la seva admiració envers el quartet creat pels germans Ray i Dav Davies. Hall ha preparat un espectacle vibrantment contagiós que , per ser-ho encara més, s’endinsa des de un escenari completament cobert d’altaveus de totes les mides i condicions fins a la meitat de la platea, mitjançant una passarel·la que polvoritza qualsevol possibilitat d’existència de la quarta paret. Afegiu-li a això el grapat de taules que el muntatge ha disseminat per aquesta mateixa platea, i ja teniu creat l’ambient perfecte per a que, al final, els espectadors acabin cantant plegats els grans hits de The Kinks. Això, encara que abans d’arribar al final de festa, l’espectacle hagi posat també de manifest les misèries i els malentesos personals associats a l’èxit: com passa entre els mateixos Jersey Boys que continuen triomfant a un altre teatre de la capital britànica , també aquí l’alegria inicial d’actuar davant auditoris plens, deixa aviat pas als mals rotllos interns i/o externs que ho contaminen una mica tot.
I ja que som a un espectacle que ens fa sentir a tots una mica com si forméssim part de la festa, deixeu me acabar amb un altre espectacle que abandonarà el West End a finals de març, i que també sap perfectament com transmetre prou caliu com per a fer-nos sentir a tots com si ens trobessim a un pub entre amics. Em refereixo a la molt premiada i molt notable versió teatral de la pel·lícula Once, aquell gran èxit del cinema irlandès recent que fins i tot se’n va emportar cap a casa l’Oscar a la millor cançó. Per cert: us heu fixat en l’enorme quantitat de musicals inspirats en pel·lícules cèlebres – i això que com som fora d’època, no us he explicat res sobre aquesta gran nadala hollywoodiana que és White Christmas– aparegudes al llarg d’aquestes cròniques des de Paris i el West End?
Però tornem a Once. I tornem a l’atmosfera que el director John Tiffany sap crear des del mateix moment en què entres a la sala, i se’t convida a pujar si vols al pub-escenari. Un cop t’has fet ja amb la teva cervesa ben fresca (quan arribi el entreacte , l’espai tornarà a recuperar la seva funció de bar) , de ben segur que ja no et vindrà de gust marxar d’aquest acollidor espai en què tothom fa de tot, perquè som dins d’un d’aquells espectacles en què els actors i les actrius, són també la seva pròpia orquestra. Lluny d’aquells muntatges que intenten substituir el realisme de la pel·lícula que els inspira omplint l’escenari de re creacions dels espais que recorrien els personatges a la pantalla, Tiffany opta per deixar-ho tot entre les quatre parets del pub. Quatre parets, però molts més miralls: el pub escènic en va ple. I Tiffany sap també com extreure d’aquests miralls un profit sovint magistral, En aquest sentit , només cal observar el servei que li presta a l’espectacle el gran mirall central del local des del mateix moment que es troba per primer cop la parella protagonista, i el seu reflexa destaca per damunt de qualsevol altre element present a l’escenari. I quan arriba l’hora dels concert en directe, el mirall ve a complir gairebé la funció de càmera cinematogràfica: mentre els músics canten i li donen canya als seus instruments davant nostre, el mirall ens ofereix des de la rereguarda fins i tot la possibilitat de veure com la noia (a l’espectacle, com a la peli, ni ell ni ella arriben a ser coneguts pel seu nom) toca amb virtuosisme les tecles del piano. És veritat que, a nivell musical, Once té certes limitacions: malgrat la bona factura d’algunes de les seves balades, per moments ensenya el nas una certa sensació repetitiva. Però no és menys cert que Tifanny ha sabut superar aquestes limitacions creant un espectacle intel·ligent, equilibrat i notablement emocional. Fica-li a això una parella tan carismàtica com la que formen ara mateix a l’escenari Ronan Keating i Jill Winternitz, i ja tens una bona i ben romàntica forma d’acomiadar-te del Est End.