Agafem d’una vegada l’Eurostar? L’anterior Teló, el vam dedicar a passar uns dies a París, i compartir una bona estona amb aquell “An American in Paris” que ben aviat visitarà Manhattan ( i que si hi ha justícia escènica, pot arribar a convertir-se en un dels espectacles estrella de la temporada de premis de Broadway). Però ara toca creuar el canal de la Mànega, i donar-li un repàs una mica més ràpid a la cartellera de musicals del West End, tant pletòrica com de costum. Per cert: si esteu planificant un viatge a la capital britànica per aquests mesos vinents, tingueu en compte un parell de cites ineludibles i molt sondheimianes. La primera d’elles us la trobareu al llegendari Teatre Savoy; aquell que durant dècades va acollir l’estrena de les famoses operetes de Gilbert i Sullivan. Doncs, i a partir del 28 de març (atenció; la temporada és limitada i finalitza el mes de juliol!) a qui acollirà el Savoy serà a la immensa – els que la vam veure interpretant a la senyora Lovett de Sweeney Todd sabem molt bé com aquesta actriu de petita estatura es creix a l’escenari – Imelda Stauton. I l’obra que interpretarà Imelda (i que ja ha passat pel festival de Chichester provocant l’entusiasme delirant de crítica i públic) no serà altra que Gypsy, clàssic entre els clàssics del millor Boradway clàssic que feia 42 anys que no es representava al West End (el darrer cop, protagonitzat per Angela Lansbury, una altra gran entre les grans) i que compta amb una meravellosa partitura de Jule Styne, i unes lletres de Stephen Sondheim que desborden enginy i agudesa. I continuant amb el mestre –després, haurem de tornar un altre cop a ell- el 28 d’abril, el Royal Albert Hall celebra el 85 aniversari de Sondheim tot oferint en una única jornada dues representacions d’una versió concert de Follies plena a vessar de grans figures. Ja us ho explicaré al seu moment, però la cosa promet ser memorable.
DUES CARES DEL MALSON AMERICÀ
CARA A: QUAN A LA FIRA ET DONEN LA BUTLLETA QUE MAI NO TOCA
Com ens recorda aquests mateixos dies Oriol Tarrason a l’espectacle que acaben d’estrenar conjuntament al Lliure de Gràcia Les Antonietes i la Kompanya Lliure, i que porta justament el títol de Somni americà, l’enlluernador American Dream ha provocat sovint perillosos miratges d’aquells que deformen la realitat i no deixen veure les misèries ocultes darrere tan brillant visió. I ha deixat al seu pas molts i molts (massa) losers, perdedors que no han pogut suportar la distància infinita que ha separat la seva vida real d’aquella altra vida que els hi havien venut com un bé a l’abast de qualsevol mà amb prou determinació i voluntat com per a enxampar-lo. Però resulta que de vegades, per molt que estiris la mà i t’entestis a tocar el cel del triomf, el cel s’escapa un cop i un altre: quan et venien la moto, ningú no t’havia explicat que el somni, podia resultar tan esmunyedís.
Llavors, potser el que cal és canviar de somni. Què tal si, en lloc de buscar per altres llocs el reconeixement que mai no ens arribarà, fem realitat el somni de matar al senyor President? Doncs d’aquesta agosarada premissa parteix precisament l’extraordinari musical d’Stephen Sondheim amb llibret de John Weidman Assassins, que ara mateix podeu recuperar a l’única fàbrica de xocolata del món de la qual, enlloc de sortir-ne bombons, surten memorables espectacles teatrals que sovint fan després el salt cap al West End, o fins i tot creuen tot un oceà per acabar triomfant a Broadway. Parlo, és clar, de la Menier Chocolat Factory, un espai del tot imprescindible en el qual l’obra de la qual ara us parlo es representa fins al pròxim 7 de març amb les entrades completament exhaurides des de fa ja molts mesos. Però qui sap: sempre paga la pena fer l’esforç d’apropar-se al teatre amb l’esperança d’alguna anul·lació d’última hora. I si la cosa surt malament, queda el recurs de quedar-se a sopar al restaurant del teatre: menjareu molt bé a un preu molt assequible, i en un ambient molt teatral (de la vida anterior del local com a fàbrica, ja no en resta altre rastre que la façana exterior). D’altra banda, el muntatge ha estat rebut amb tanta expectació, que es dóna per segur el seu transfer al West End ; caldrà estar atents.
Però tornem als somnis dels perdedors. Tot just després d’haver desmuntat la fal·làcia dels contes de fades que sempre acaben bé amb Into the Woods, Sondheim es va proposar desmuntar la fal·làcia de l’American Dream que posa a l’abast de tothom fins i tot la possibilitat d’acabar sent president dels Estats Units. I ho va fer – en col·laboració amb el ja esmentat Weidman – tot reunint a l’escenari un grapat de persones d’èpoques diferents però amb un parell de trets comuns. En primer lloc, totes elles van assassinar a un president o, com a mínim, van intentar fer-ho, encara que finalment no se’n sortissin. D’altra banda, totes elles evidencien el fracàs d’aquest somni, i les seqüeles d’aquest fracàs: és precisament la consciència d’haver restat fora del somni fins i tot en aquells casos en els quals haguessin volgut integrar se’n de ple , el que ha fet d’ells i d’elles una colla d’assassins. En alguns casos, assassins potencials gairebé ridículs, marcats a foc per un absurd rebuig amorós (si Jodie Foster no et fa cas, el millor que pots fer per demostrar-li el teu amor és carregar–te a Ronald Reagan) o pels missatges d’un messies de la destrucció amb insòlites capacitats seductores (Charles Manson, posem pel cas). En altres casos, amb un cos ideològic sòlid capaç de venir a justificar les seves accions: no per res, l’assassí més present al llarg de la proposta i el que s’encarrega de donar-li a Lee Harvey Oswald el convenciment necessari i l’empenta requerida per tal de portar a la pràctica el magnicidi de Dallas, és John Wilkes Booth, l’actor i cavaller del sud que va disparar contra Abraham Lincoln. Ho va fer potser per culpa de les males crítiques rebudes al seu ofici, com suggereix amb malícia la cançó que li dedica el baladista de l’obra? Més aviat, ho va fer perquè la idea de Somni Americà promoguda per la Unió, xocava de ple amb l’idea de Somni Americà en què creien els estats secessionistes.
L’acció d’Assassins té lloc a una fira ambulant d’aquestes en les quals, sí tens bona punteria, pots acabar guanyant un osset de peluix. I d’aquestes en les quals sempre et trobes un animador que et convida a entrar en la caseta on s’amaguen els personatges més monstruosament inversemblants i a emportar-te el premi gros demostrant les teves habilitats. La diferència és que el premi gros que els hi promet als visitants l’animador d’aquesta fira no és pas un osset de peluix, sinó el cap d’un president. I ho fa utilitzant un recurs ben característic de Sondheim: mentre la música ens condueix cap a un lloc, la lletra que l’acompanya ens porta cap a un altre lloc ben diferent. En aquest cas, i com manen les circumstàncies, la música en té quelcom d’himne festiu, ferial, alegre i engrescador que convida a posar-se a cantar amb els intèrprets i a seguir el compàs amb els peus, ficat en una obra en la qual (i això, també és marca de la casa Sondheim), el pastitx fa constants actes d’aparició, i la partitura remet sovint a les cèlebres grans marxes de John Philip Sousa que representen l’essència de l’esperit nord-americà en estat pur. Però, i les paraules? Què diuen les paraules? Doncs més o menys, diuen això: “Ei, noi, ets sents trist? Si, t’estic parlant a tu. No tens feina, només una habitació sense ningú que t’esperi? No desesperis. Vols disparar-li a un president? Vine, i dispara-li a un president. Tothom té dret a ser feliç. No et tornis boig: la vida no és tan dolenta com sembla. Tothom té dret als seus somnis”.
Quan l’obra va arribar als escenaris de l’Off Broadway en plena Primera Guerra del Golf (i ja us podeu imaginar que la coincidència, no va fer altra cosa que accentuar el rebuig de la premsa conservadora envers l’espectacle i el seu “perillós” qüestionament del Sistema), la idea de visualitzar una fira amb casetes de tir i ambient vintage, ja hi era lògicament del tot present. I quan Sam Mendes va oferir a la Donmar Warehouse el seu llegendari i excepcional muntatge del musical, va saber com extreure’n d’ella resultats aclaparadors: ni el molt més luxós i gegantesc espectacle estrenat a Broadway fa una dècada, podia competir amb la força i la intensitat de la seva proposta. Però Jamie Lloyd, el director del muntatge actual, ha volgut en aquest sentit anar una mica més lluny. I fer-ho tot plegat encara més fosc, encara més grotesc, encara més terrible. Quan l’espectador entra a la sala de la Menier, està entrant en realitat a les deixalles d’una fira oblidada i esmicolada, amb restes d’autos de xoc fets pols i de grans caps de ninots tirats per terra amb el seu etern somriure ja trencat per sempre més. Entre les tenebres d’aquest espai inquietant, ja no cal esperar ni per casualitat la presència d’un visitant despistat o una criatura agafant amb força el fil d’un globus. Un cop travessada la gran porta/boca que ens permet entrar al recinte com qui entra al túnel del tren de la bruixa, i un cop asseguts a tocar d’aquests assassins que no dubtaran en apuntar-nos amb les seves pistoles en un dels moments més sarcàsticament reveladors del musical (aquell que ens recorda que quan algú té una arma a la mà, tots li prestem atenció, i que això, ja pot ser un bon motiu per a que qui mai s’ha sentit atès, busqui com sigui un arma ), sabem ja que ens trobem a una mena de llimb infernal: el llimb al qual van a parar no solament les deixalles de les fires ambulants, sinó també les deixalles d’un Sistema que no tolera el fracàs, i alhora no deixa de produir fracassats a dojo. Per això mateix, l’animador d’aquest muntatge ja no es presenta com l’engrescador i ben vestit mestre de cerimònies d’altres versions, sinó com un veritable Joker embogit que els hi acaba de donar l’empenta definitiva als seus assassins presidencials mostrant ell mateix la seva condició de personatge marginal. Amb un entorn com aquest, l’himne que ens canten plegats els nostres assassins, sona ben bé com el crit d’atenció enfurismat i de vegades delirant que ens llancen aquelles peces que no encaixen enlloc dins dels paràmetres del Somni, i a les quals el Sistema té acostumades a viure en una permanent sensació de rebuig i fracàs. Peces a les que podem tractar de boges, com fa sovint també el Sistema davant d’allò que li fa por, i ni vol ni pot entendre. Però alhora, peces que cobren un altre sentit quan algú com Booth és capaç de donar-li ple sentit al crim que van a cometre. Millor dit: que “han” de cometre per donar-li sentit a la pròpia existència.
A PROPÒSIT DE JAMIE LLOYD
Quan va dirigir Assassins, Sam Mendes era encara una jove promesa del teatre britànic que feia poc temps que era alhora el director artístic de la Donmar Warehouse, un espai proper al Covent Garden que, d’alguna manera, ens evoca a tos els barcelonins l’estructura i el caliu del Lliure de Gràcia (especialment, del Lliure anterior a la seva reforma). I un espai del qual, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, n’han sortit alguns dels millors i més influents espectacles i nous directors de l’escena londinenca contemporània. Curiosament, el director de l’actual versió d’Assassins és també un jove talent que li deu en gran mesura el seu prestigi als anys que ha passat com a director associat a la Donmar. Va ser precisament entre les parets d’aquest petit però magnètic espai, on Lloyd va presentar un aclamat, guardonat i admirable muntatge de Passion, una altra obra del mestre Sondheim.
El cas és que als seus 34 anys, Lloyd s’ha convertit aquesta temporada en el veritable amo i senyor de la cartellera de Londres. Fins fa molt pocs dies, la ciutat podia gaudir encara amb la reposició de Urinetown, un altre magnífic muntatge creat a partir d’un altre molt notable musical ben atípic. I potser no tan transgressor com Assassins, però no exempt alhora de les seves bones dosis d’ironia social. Creat per Mark Hollmann i Greg Kotis, i guanyador del Tony l’any 2001, l’espectacle tan imaginativament dirigit per Lloyd ens situa amb notable humor satíric en un món futur i anti utòpic que llueix com un món passat però fa una certa olor a món present. Un món en el qual els governs i el gran capital han sabut com treure-li bon profit a l’escassetat d’aigua: els ciutadans, amb l’excusa de no gastar aigua a casa seva, tenen l’obligació de fer les seves necessitats als urinaris públics, previ pagament. Naturalment, al dictatorial univers on transcorre la faula no hi falten tampoc els seus elements subversius, capaços d’oposar-se al poder malgrat l’amenaça d’acabar reclosos a Urinetown, una ciutat de càstig de la qual ningú no en sap gairebé res, però de la qual ningú no sembla tornar. Amb aquests ingredients, Hollmann i Kotis creen una proposta que, musicalment parlant, comença sonant gairebé com sonaria una nova obra escrita a quatre mans pel Kurt Weill i el Bertolt Brecht de L’òpera de tres rals: no per res, la mala bava política que destil·la l’obra recorda una mica (o molt) al sarcasme demolidor del qual era capaç el molt roig Brecht, i al qual Weill – que sempre va ser un mestre camaleònic a l’hora d’acomodar el seu estil musical al lloc i a les circumstàncies que li tocava viure- li posava magistral banda sonora. Però en aquesta ciutat del pipí , no hi falten tampoc referències explícites o implícites a Les Misérables, Guys and Dolls o Anything Goes. Això, sense oblidar-nos d’aquella Metropolisde Fritz Lang que, a banda d’ocupar un lloc d’honor a la història del cinema, també va inspirar al seu moment un molt costós, molt fracassat i gens menyspreable musical dirigit per Jérôme Savary. I crec que amb tot el que he dit fins ara, ja he deixat constància que si alguna vegada us cau a la vora un muntatge de Urinetown (fins i tot, encara que no sigui tan bo com el de Lloyd) o podeu recuperar l’original cast de l’obra , cal que no deixeu passar de llarg l’ocasió.
Lloyd dirigeix també en aquests moments (fins a l’11/4) al Trafalgar Studios el nou muntatge -el primer que es fa de l’obra des que es va estrenar l’any 1968- de The Ruling Class, una molt salvatge i molt anti stablishment ( fixeu-vos només en la data d’estrena, i recordeu la febre revolucionària d’aquell any en què els estudiants de París van trobar el mar sota les llambordes de la seva ciutat) comèdia de Peter Barnes que , segons diuen (no he vist l’espectacle) interpreta amb tota la disbauxa que requereix el personatge – un membre de la més aristocràtica noblesa britànica que es creu Jesucrist en persona- el molt cèlebre James McAvoy. Si voleu comparar o voleu fer-vos una idea de la vidriòlica càrrega del text, només us cal buscar per la xarxa la versió cinematogràfica de l’obra dirigida el 1972 per Peter Medak que li va proporcionar a un descomunalment excessiu Peter O’Toole una de les seves múltiples i sempre justificades nominacions a l’Oscar.
I ara, imagineu-vos que us trobeu un diumenge a la tarda (un dia en què la pràctica totalitat dels teatres de la ciutat fan festa) pels carrers de Londres, després d’haver passat la jornada fent estimulants visites culturals o agradables passejades. I imagineu-vos que cap allà les set de la tarda (una hora que convida a entrar al pub i deixar lliscar les hores), passeu per davant del Palace Theatre (durant dècades, la seu dels Misérables més milionaris de la història del teatre) i decidiu aprofitar el fet que la representació de The Commitments és a punt de començar. Doncs, no us en penedireu gens ni mica de la vostra decisió. D’acord: aquest espectacle, no entra dins les prioritats bàsiques que cal cobrir davant una cartellera tan estimulant com la londinenca. Però si feu el pas i travesseu les victorianes portes del preciós Palace Theatre, dins us hi trobareu una bona mostra del talent amb el qual Jamie Lloyd és capaç de resoldre una proposta que guarda poca relació amb tot el que portem dit sobre els espectacles que Lloyd ha dirigit en aquests darrers anys. Si coneixeu la pel·lícula d’Alan Parker (una de les millors d’un director que sovint m’ha semblat detestable) o heu llegit la novel·la que l’inspira ( jo no ho he fet, però diuen que el text de Roddy Doyle, resulta del tot recomanable), ja sabeu que a l’interior del teatre us espera una comèdia musical amb trets de crònica generacional sobre un grup de joves irlandesos que decideixen fugir de l’una mica asfixiant ambient que els envolta tot creant un grup musical posseït per l’ànima del més genuí soul i rythm and blues amb arrels nord-americanes. Però el que no sabeu és que us espera també un espectacle intensament dinàmic que t’aclapara des del mateix moment en què seus a la teva butaca, i et trobes davant teu un impressionant mur de focus que transmet molt bé el control que Lloyd exerceix sobre els mitjans dels quals disposa: amb un mur així, ja té molt guanyat, a l’hora de ficar-se el públic a la butxaca. Ara, només falta que el mur s’aixequi, i doni pas a un gran pati de veïns (un pati de veïns que ocupa de dalt a baix tota la boca escènica del teatre, i del qual pengen bateries de focus de llum també ben contundents) que ens transmet tota l’estona la vessant comunitària del divertiment musical que anem a presenciar. Això, fins arribar al contagiós fi de festa, el concert en directe de The Commitments al llarg del qual passa allò que hauria de passar sempre al teatre: és tanta la força que li fiquen els intèrprets a la cosa, que es diria que aquesta és la primera i l’última vegada que estan interpretant en directe aquest concert. Però no us amoïneu: segur que el dia que hi aneu vosaltres, sortiu del teatre amb la mateixa sensació.
PD: em la propera i última crònica londinenca, us parlaré de l’extraordinari The Scottsboro Boys. Però com l’espectacle finalitza funcions el proper 21 de febrer, si per casualitat coincidiu amb aquestes darreres representacions, poseu-les en els llocs més alts de les vostres prioritats teatrals. Fins i tot, encara que us calgui renunciar a aquestes Mujeres al borde de un ataque de nervios de les quals, també us parlaré.