Ja la tenim aquí! És la nova temporada i, per dir la veritat, se’ns ha presentat amb una salut econòmica ben anèmica. Com era de preveure, les xifres no han parat de caure en picat al llarg del gloriós primer any de l’IVA sortit de mare. Molts menys espectadors i encara molta menys recaptació: res que ens pugui agafar per sorpresa. Res que pugui tampoc agafar per sorpresa al govern de l’Estat: que faci veure que les xifres li vénen de nou, com si no sabés que anirien per aquest camí, forma només part del guió d’aquest estat de mentida generalitzada en què ens veiem cada cop més i més ficats, sense que això tingui ja cap altra conseqüència. Potser sí que, quan Collodi va escriure el seu Pinotxo, als mentiders els hi anava creixent desmesuradament el nas cada cop que obrien la boca per dir-ne una de més grossa. Però els governants actuals més donats a la mentida, poden respirar tranquils. Ells ja saben que els contes no són altra cosa que contes, i que quan saps mentir bé (de vegades, ni això cal) en lloc de créixer-te el nas, sovint el que creix és el nombre de vots del teu partit.
D’altra banda, tampoc cal preocupar-se massa. Si finalment queda demostrat que la indústria escènica en totes les seves variants, la indústria cinematogràfica i la indústria musical, no són altra cosa que un pur entreteniment barroer per a les masses, potser tots ens acabem adonant d’una vegada que l’únic bé cultural veritablement nostre al qual cal protegir i blindar com sigui, és la beneïda tauromàquia, a què cal declarar des de ja no solament patrimoni cultural nacional irrevocable, sinó patrimoni universal del tot sagrat. De fet, tenint en compte la quantitat d’actors, músics, cineastes, literats i altres creadors del tot inútils que sobren en aquest país ,i en el trist estat i l’encara més trist Estat en què es veuen ficats ( i tenint en compte també les bones idees que es poden obtenir de la sèrie Spartacus), jo proposo que tota aquesta gentada tan creativa, protagonitzi a l’ara infrautilitzada Plaça Monumental un d’aquells espectacles de gladiadors lluitant entre ells i contra bestioles ferotges que tants bons moments de saludable diversió van proporcionar al poble romà. Potser sí que en sortirien una mica perjudicats de l’experiència. Però a canvi, obtindrien allò que busquen –morir entre l’aplaudiment fervorós d’un públic del tot incondicional- sense necessitat de seguir donant la tabarra amb això de que ells fan coses molt importants per a la nostra salut cultural.
De fet, crec que les autoritats competents s ’haurien de plantejar també la possibilitat de reconvertir el Liceu ( al què , lamentablement, allò de Gran Teatre cada cop li cau més gran) , i fer del coliseu operístic una altra mena de coliseu, sense perdre per això la seva tradició melòmana: els cors enregistrats de totes les òperes de Verdi i Wagner, podrien servir com a èpica banda sonora per aquesta mena d’espectacles multitudinaris. Tot i que una altra opció a estudiar que li podria escaure molt bé a aquest venerable espai, seria la d’utilitzar-lo per retransmetre en directe aquestes òperes que emeten els teatres d’òpera de tot el món, i que ara cal anar buscant per diversos cinemes de tota Catalunya. Em podeu dir quina d’aquestes sales pot competir en grandiositat i tradició operística amb el teatre de La Rambla? Especialment estimulant en aquest sentit podria resultar tenir accés virtual immediat a totes les estrenes del Teatro Real de Madrid: això seria ben bé com poder veure virtualment al Liceu allò que en altres temps, s’hagués pogut veure en viu. Però millor, perquè d’aquesta forma, fins i tot els espectadors de l’última fila lateral del cinquè pis, tindrien accés a primers plans dels millors tenors i les millors sopranos en perfecte so estereofònic.
Com veieu , deprimir-se per l’actual situació del teatre, no té cap mena de sentit: el ventall de possibilitats que se li obren al Liceu si deixa de ser un teatre d’òpera convencional, estan encara per explorar. El més divertit, és la paradoxa que es pot arribar a produir si seguim pel camí que estem seguint. Els “progres” dels anys 70, protestaven contra el públic burgès del Liceu, l’escridassaven des de la Rambla, i , ens els seus moments més agosarats, fins i tot li llançaven ous i tomàquets. I ara és ben possible que acabi sent la mateixa burgesia situada als llocs de poder cultural i econòmic , la que acabi donant-li la puntada a una institució que, en molts sentits, ve a representar com cap altra l’empenta cultural que pot arribar a donar la burgesia en els seus moments més inspirats. Els “progres”, en aquest tema, anaven equivocats, però potser finalment els burgesos, els hi donaran la raó. I si ho fan, i si finalment, entre burgesos i no tan burgesos, tots plegats deixem lliurat el Liceu a una decadència irrevocable. Que ens quedi a tots molt clar que aquesta no afectarà pas solament als aficionats a l’òpera: aquesta decadència serà el símbol inqüestionable de la decadència cultural de tot un país en tots els seus àmbits. De debò ens ho podem permetre, ara que tant parlem de la possibilitat de construir un Estat propi? Com podem aspirar a ell, si deixem morir els nostres senyals d’identitat culturals més arrelats?
En qualsevol cas, la bona noticia és que, més enllà dels números fatídics, els nostres teatres es disposen a lluitar contra els negres auguris presentant paquets d’ofertes temptadores que posaran el preu de les entrades de teatre gairebé a l’abast de tothom: només es tracta d’estar sempre ben atents a les novetats. L’altra bona noticia és que, un cop començada la temporada, la cartellera s’ha posat immediatament en estat d’ebullició amb una oferta tan ampla d’espectacles que seguir-li el ritme és gairebé una missió impossible. Doncs mentre anem també ja reservant espais a l’agenda per un Festival Temporada Alta que exhibirà fins a deu muntatges més que l’any passat, i que –com sempre- anirà ple de creadors de primera línia (potser ja no existeix l’oasi català, però teatralment parlant, segueix existint l’oasi gironí), fem una mica de zàping per veure què ens han deparat aquestes primeres setmanes de temporada, males notícies a banda.
ACORANT A LA MANERA DE SES ILLES
De l’espectacle Acorar, ja en vam poder gaudir la passada temporada. Però com llavors va acabar esgotant entrades a cada funció i segur que molts de vosaltres ja no vau tenir oportunitat de veure’l , cal donar-li ara prioritat absoluta, no sigui que Toni Gomila, el magnífic autor i intèrpret del text, torni a repetir la gesta. I que us torneu a quedar a les portes de La Seca sense haver tastat les gustoses botifarres escèniques que en surten de la matança del porc a l’ancestral manera balear al voltant de la qual s’organitza tot el monòleg. De fet, Gomila ja està del tot acostumat a haver de deixar espectadors a la porta de tots els espais escènics pels quals passa; el seu espectacle (seu i de Rafel Duran, que en fa una acurada direcció) s’ha convertit en un veritable fenòmen de masses insular (ara comença a ser-ho també en l’àmbit peninsular), per raons que se us faran del tot òbvies un cop vosaltres també hagueu participat en la matança.
D’altra banda, penseu que esteu davant d’una d’aquelles propostes escèniques que, i tornant a allò dels responsables polítics que en lloc de protegir el llegat cultural que ha caigut en les seves mans s’afanyen en destruir-lo, d’aquí no res pot ser vista com una mostra arqueològica d’una llengua desapareguda. Ara mateix, i abans de començar la matança, es reparteix un full informatiu en què trobem convenientment explicat el significat d’algunes de les paraules que s’utilitzen al llarg de l’espectacle, i que són originàries de la Mallorca profunda més ancestral, o només s’utilitzen a un context rural, o han entrat en clar desús, o tot alhora. Però d’aquí poc (un parell de generacions, posem pel cas?) si tot va tal com preveuen que vagi determinats plans educatius, l’enregistrament d’aquest espectacle només podrà ser entès per la població balear si es presenta convenientment subtitulat en anglès i castellà. I aquest problema de la llengua sotmesa a una mena de vetllat genocidi, el té molt present Gomila, i en fa referències molt directes al llarg del seu text.
Però ara, no us aneu pas a pensar que us esteu ficant en terrenys seriosament reivindicatius sobre l’amenaça de mort que penja sobre costums, formes de parlar i formes de viure que ja no s’ajusten als criteris de la cultura mainstream que vol fer de nosaltres uniformats ciutadans cosmopolites. És evident, que Gomila parla sobre això al seu text. Però una festa és una festa. I la matança del porc -condemnada també potser a acabar convertida un dia en peça de museu- és sempre una festa grossa al voltant de la qual es mobilitza tota la comunitat. I Gomila és un actor amb prou recursos com per a concentrar dins seu tota aquesta comunitat, i dibuixar a cadascun dels seus integrants amb irresistible comicitat. Aquí, al voltat d’aquest porc del qual, quan acabi la jornada, n’haurem fet les millors viandes i embotits, es concentra una mica de tot, i es parla una mica de tot. Sempre amb un humor gairebé antropològic, però tampoc condescendent: en els retrats de Gomila, es pot també captar tota la ironia que li desperten els espècimens autòctons poc donats a voler veure res que estigui situat més enllà del seu nas. Però de moment, deixem que ens diverteixin –i molt- amb les seves històries, mentre esperen la visita d’un dels pocs acoradors que encara queden pel món. I és que també l’ofici de clavar d’una puntada un ganivet directe al cor de la bestiola sacrificada –un ofici que abans, tenia també components rituals: matar bé a l’animal, servia per impedir que entressin en ell els mals esperits-, s’està perdent del tot.
UNA CARRETERA QUE NO PORTA ENLLOC
Començant pel protagonista central i narrador del text, el noi que acaba de trobar el cadàver del seu gos atropellat per vés a saber qui, la vida de tots els personatges d’ Este no es un lugar adecuado para morir es troba situada en un punt mort. En alguns casos, perquè ja són morts de debò. I en els altres, perquè els morts que han deixat darrera o que tenen enterrats al jardí de casa seva, i que ara fan d’adobament per a plantes i fan créixer els arbres de llorer, no els deixen anar enlloc. Diu Albert Boronat, l’autor d’aquest potser imperfecte (de vegades, la necessitat d’enlluernar amb una frase brillant o una metàfora contundent, s’imposa amb massa evidència) però molt estimulant text, que a l’hora de posar-se a escriure la seva obra, va tenir molt presents les fotografies de Gregory Crewdson. I si us poseu a buscar imatges d’aquest mestre de la fotografia nord-americana contemporània, entendreu molt bé el perquè d’aquesta influència. L’univers de Crewdson, està integrat per interiors tan desoladors com una pintura de Hopper; escenes domèstiques en què la mirada perduda d’una persona, no es creua mai amb la de la persona que té al costat. Tot i que en aquests interiors , i com passa també amb Hopper, abunden més aviat les ànimes solitàries, capficades dins d’elles mateixes. I ficades en un entorn realista en què, sobtadament, hi pots identificar un element d’irrealitat.
Però… què ens trobem, si sortim de casa? Doncs pobles solitaris de l’Amèrica més o menys profunda, marcats per la melangia de la neu o l’austeritat de ciment armat característiques dels suburbis situats al costat d’un polígon industrial. I veiem carreteres, moltes carreteres, com aquesta que l’espectacle de la companya Obskené converteix en element central de la seva escenografia. D’una banda, perquè el cos del gos mort a la carretera, és el leitmotiv conductor del text. I, de l’altra, perquè l’espai marca aquest desig de fugir i aquesta impossibilitat de fugida perceptible en els personatges. Cal recordar que, en el text, fins i tot l’únic personatge que ha acabat escapant d’aquesta comunitat (perquè la comunitat el menyspreava, i perquè ha sigut expulsat de casa seva; no pas per gust) acaba tornant a ella al final del seu camí. Les carreteres a l’americana –i aquesta obra, encara que no es digui mai, està pensada amb un paisatge americà ficat al cap- acostumen a ser l’escenari central de tota road movie. Però, curiosament, aquí la carretera més aviat funciona com a decorat d’una anti road movie; les arrels que s’alimenten de cadàvers i secrets, són massa profundes com per a deixar escapar a ningú.
Crewdson, va acabar també vinculat a una de les meves sèries de televisió preferides, la fantàstica A dos metros bajo tierra d’Alan Ball. I juraria que Boronat també deu haver vist com a mínim uns quants capítols d’aquella sèrie, que tenia com a espai central una casa familiar amb negoci de funerària incorporat, i en què el fantasma d’un pare difunt, es passejava per davant del seu fill com el pare Hamlet ho faria per casa seva. A l’obra de Boronat també els fantasmes amb forma de flashback es fiquen per tot arreu, i no et deixen ni gaudir a gust d’aquestes fabuloses mandonguilles que la mare, cuina i congela sense parar. Per cert que darrere aquesta mare patètica que practica la gastronomia només per no enfrontar-se a la realitat, però que quan li dóna al cognac, és capaç de trencar molt límits interns, es troba una estupenda Rosa Cadafalch. El que ens porta a parlar de l’excel•lència d’un repartiment encapçalat per un molt convincent Sergi Torrecilla, i en què també Oriol Genis, té ocasió d’oferir-nos una nova mostra del seu avasallador estil interpretatiu.
EL PECAT ORIGINAL , I EL PECAT DE NO RESPECTAR L’ORIGINAL
Aquí on el veieu, des que aquest espectacle es va presentar per primer cop l’any 2005, a la vora un milió d’espectadors ha mossegat ja la poma. Interpretat llavors pel mateix Miguel Ángel Solá que ara exerceix com a director i per la seva companya Blanca Oteyza, Hoy: el diario de Adán y Eva, es va convertir en un veritable fenomen de taquilla que despertava entusiasme al seu pas. I, la veritat sigui dita, costa d’entendre com la serp temptadora va fer mossegar la poma a tanta gent, després d’haver visitat el paradís radiofònic en què aquesta adaptació situa la petita però magistral joia literària de Mark Twain que l’inspira.
Us heu fixat bé, en el títol de l’espectacle? Recordo que quan Mario Gas va presentar a l’escenari del TNC la seva brillant versió del clàssic de Broadway Guys and Dolls, van ser molts els amants del musical ofesos que li van recriminar la forma com el seu espectacle havia canviat radicalment el context dels personatges. De ser una colla de simpàtics canalles, jugadors i tramposos movent-se lliurement per l’ambient de Times Square, havien passat a ser una colla de presidiaris, perquè Gas, potser en un rampell de moralisme, havia situat l’espectacle dins una gran presó. “Això, s’avisa!”, clamaven llavors els ofesos. I la millor forma d’avisar, és deixar constància al mateix títol de l’espectacle de la llibertat amb què ha sigut tractat el material.
Doncs bé: aquest , és un retret que no li podem fer als creadors del muntatge que ara ens ocupa. I la clau és aquest tímid Hoy: que corre el risc de passar desapercebut. Si no t’hi fixes, només veus el títol d’un notable relat de Mark Twain que ens explica amb molt humor, un punt de melangia i un toc de romanticisme com van anar les primeres trobades entre els nostres primers pares (guerra de sexes nua i crua, i plena de comicitat). I també com a poc a poc, i després dels molts malentesos que es van produir inicialment al Jardí de l’Edèn, la cosa va anar derivant cap a l’afecte, la complicitat i, finalment, l’amor més sincer: cal recordar que Twain va escriure l’obra en ple dol per la mort de la seva estimada dona, que va ser companya seva durant molts anys.
Però tornem a l’ Hoy: aquesta paraula i aquest signe, es refereixen a un fictici programa radiofònic que els autors de la dramatúrgia de l’espectacle han incorporat al text original. Fa unes quantes dècades (es diria que moltes, pel to que utilitza la presentadora, i per les paraules amb què es presenta el programa), existia a la radiodifusió espanyola un espai en què, cada nit, una parella de populars actors escenificava per les ones una obra mestra de la literatura universal. La darrera vegada que aquest actor i aquesta actriu van oferir una d’aquestes retransmissions, ho van fer emetent per antena el relat de Twain: d’aquí ve el Hoy: el diario… Molts anys després, i un cop morta ja la cèlebre actriu que protagonitzava aquelles dramatitzacions de grans clàssics universals, una entrevistadora molt especial es disposa a entrevistar al ja ancià actor que l’acompanyava en aquells dies. I de pas, es disposa també a investigar quina mena de relació existia realment entre aquells dos companys de feina amb tanta química.
I això és el que ens espera al llarg de la representació: un constant anar i tornar entre el relat de Twain emes per antena, i l’entrevista amb l’actor que té lloc tants anys després. Que vol dir també un constant anar i tornar entre la brillant prosa de Twain farcida d’esmolada ironia i mesurats rampells de tendresa, i el feixuc diàleg radiofònic entre la periodista i l’ancià intèrpret. Un diàleg que no té res a veure amb l’estil de Twain: aquestes rèpliques suposadament plenes d’enginyi i pretensiosa nostàlgia, ben bé les podria firmar un José Luis Garci de segona regional, i el seu to forçadament sentimental, ve a ser més aviat l’antítesi de la forma d’escriure de Twain. Aquí si caldria avisar com cal als espectadors, no sigui que, si no coneixen l’original, acabin imaginant que el creador de Tom Sawyer, era capaç de publicar coses així. D’altra banda, l’espectacle és també un interminable anar i tornar entre una època i l’altra passant per esgotadores sessions de vestuari i maquillatge:cada cop que Fernando Guillén Cuervo i Ana Millán han de passar d’una època a una altra, han de passar també per llargs minuts morts per tal de posar-se o treure’s el perruquí i canviar-se de roba, cadascun al seu costat d’escenari, i mentre una lànguida veu en off, ens situa temporalment cada cop que retornem a la retransmissió: amb tant d’artifici, no és estrany que les interpretacions de la parella protagonista resultin també del tot artificioses.