I per continuar repassant aquest inici de temporada abans de viatjar cap a Temporada Alta, res millor que fer uns minuts de pausa musical, evocant per partida doble el món de la revista i el cabaret. I aquí, cal introduir una recomanació: després del seu breu pas pel Grec 2012, torna a la cartellera (sembla que en una versió ampliada que inclou referències a alguns esdeveniments viscuts a la ciutat al llarg d’aquest darrer any) l’espectacle de Joan Ollé À la ville de …. Barcelona. Que no és exactament un espectacle de cabaret ni una evocació del vell món de les revistes del Paral•lel, però que inclou també nombrosos elements inspirats en el cabaret i en la revista dins el seu variadíssim puzle escènic barceloní. Tanta és la variació que inclou la festa, que aquí hi caben des dels romans fundadors de Barcino, fins a les estàtues vivents de Les Rambles, tot passant pel mai prou plorat Floquet de Neu, un Colom poc donat a quedar-se quiet a dalt de la seva columna (no sigui que algú li fiqui una samarreta esportiva sense consultar-li abans quins són els seus colors en matèria de futbol) , la descarada Marieta de l’ull viu sempre baixant de la Font del Gat del bracet d’algun soldat, la fletxa olímpica de Rebollo fent diana allà on no tocava, aquella Dama del parc de la Ciutadella que no tanca el seu paraigua ni quan plou ni quan fa sol, la Monyos amb el cap cada cop més perdut…
Per l’escenari, els indignats de Plaça Catalunya es poden acabar creuant amb el Millet pecador, reproduint sense cap mena de penediment la imatge de recolliment religiós que va plasmar al seu famós Angelus el Millet pintor. Tot això, mentre els alcaldes més cèlebres d’aquesta ciutat que pot passar com si res de cremar convents a dojo al llarg d’una Setmana molt Tràgica, a celebrar al costat del Caudillo “bajo palio” el Congrés Eucarístic més lluït de la cristiandat, pronuncien les seves frases més cèlebres. La Marca Barcelona –l’autèntica, no pas solament la dissenyada per enlluernar al món, tot i que també aquesta sigui genuïnament barcelonina- inclou dins seu moltes marques amb diferències del tot contrastades. I la majoria d’elles estan reflectides d’una o altra manera en aquest espectacle que vol ser una mena d’homenatge amb els seus bons moments d’ironia a tanta diversitat de vegades obertament contradictòria.
En aquesta Barcelona que tant es pot moure seguint l’electrònic ritme de la modernitat reunida al voltant del Sonar com posar-se a cantar la més entranyable espanyolada de Manolo Escobar , us hi trobareu (per posar només uns quants exemples dins un repartiment notablement cohesionat) un Oriol Genis amb més plomes que una vedette de El Molino: ja sabeu que el gran Oriol, mai ha sigut donat a la discreció. I també, un Jordi Vidal donant bona mostra de la seva versatilitat vocal i la seva notable vis còmica. I una Victòria Pagès oferint amb molta classe els monòlegs més notables de la vetllada. I un Joan Anguera assenyalant amb el seu dit el camí cap a Amèrica, tot i que, com és ben sabut, qui intenti arribar al nou món seguint el dit del nostre Colom, acabarà a tres quarts de quinze. Això si: amb tant personatge, tantes cançons i tantes escenes de per mig, us trobareu també un muntatge potser inevitablement descompensat, en què abunden els moments reeixits, però tampoc no manquen aquells altres de volada més curta. El collage, pot resultar en aquest sentit de vegades un xic irregular. Però només un xic. A la festa, el que més abunden són els fragments plens de bon humor amb tocs de mordacitat, rampells poètics i alguns apunts lleugerament nostàlgic. I les cançons brillants que formen part de la banda sonora d’una ciutat evocada aquí amb força enginy i –tampoc ens enganyem- i notable afecte.
TATXAN!
Quan un mag brossià com ara Hausson, té al seu costat una actriu amb tanta classe com ara Lina Lambert, no li calen grans fanfàrries a l’hora de realitzar els seus trucs destinats a deixar el públic bocabadat: en té prou amb un oportú tatxan! que ja el voldrien per a ells aquests mags de Las Vegas que viuen ficats a un núvol d’efectes especials. El tatxan! de Lina, tan simple com sembla ( i tan diferent com sona cada cop que el pronuncia, segons quina sigui la seva intenció) acaba donant lloc a un dels fragments més memorables de Taxi…al TNC!, l’espectacle amb què Xavier Albertí ha obert temporada i , de pas, ha donat el tret de sortida de la seva etapa com a director artístic del teatre.
I aquest tatxan! acaba resultant també una bona metàfora de la màgia potagia amb la que s’ha aixecat com qui diu en quatre dies i amb un mínim d’assajos un espectacle capaç de fer tanta patxoca com aquest. On ha residit el truc? Doncs, en primer lloc, en les ganes d’anar per totes d’un molt voluminós equip artístic que, això es nota, segur que ha gaudit com qui més de l’experiència. Però que, i això també es nota, ha treballat també de valent per a tal d’oferir una proposta inaugural d’aquelles que contagien optimisme en uns temps gens propicis a l’optimisme, serveixen per visualitzar alegrement alguns dels grans eixos temàtics que estructuraran la temporada, mostren ben a les clares el tarannà del seu director, i conviden amb to festiu a l’espectador a apropar-se al teatre sense recança : quan toqui posar-se seriosos, ja ho farem. Però de moment, el que toca és reivindicar amb seriosa frivolitat aquell món de les revistes i els espectacles de varietats del vell Paral•lel al que Albertí ha dedicat ja una magnífica exposició, un parell de llibres, i moltes hores d’apassionat treball.
El “tatxan!” serveix també per recordar-nos la màgia potagia amb què Albertí i el seu equip han partit del no res ,per acabar omplint tota la immensitat de metres quadrats de la Sala Gran del TNC gairebé sense altra cosa que aquest no res. No ens enganyem: no estan els temps com per posar-se a construir grans escenografies evocadores de l’edat d’or del Paral•lel , per a un espectacle que només ha d’estar en cartell cinc dies. Tothom parla sempre del repte que suposa omplir de vida un escenari com aquest. I el repte, es multiplica quan no tens al teu abast grans decorats que, com a mínim, t’ajudin a tapar una mica l’angoixa que pot provocar aquest espai quan el veus tot buit. Però -i encara que, per compensar, al final el taxi del títol faci una espectacular entrada escènica- el muntatge d’Albertí i companya juga gairebé tota l’estona a mostrar-te de forma imaginativa els budells buits de la sala i la seva maquinaria sense guarniments. I curiosament, l’espectacle acaba semblant en aquest sentit tant o encara millor vestit des d’un punt de vista escenogràfic que molts altres espectacles que si han llançat la casa per la finestra en aquest apartat. I ja que parlem de vestir, no deixem de banda l’eficaç i vistós vestuari que llueix la companya. Un vestuari que li permet a Lluís Homar jugar a dues bandes, i transformar-se en vell verd viciós o noia decidida a preservar la seva virtut sempre amenaçada per la luxúria masculina, només girant cara i cos 180º. Per cert: quin gran artista de varietats s’ha perdut el món; tal com queda demostrat en aquest numeret memorable, Homar s’hagués pogut guanyar igual de bé la vida actuant a El Molino o al mític cabaret La Criolla. L’impagable vestuari aquàtic de La mar está fresquibilis, fresquibilis ens serveix per conèixer una sirena al costat de la qual la sireneta musical de la Disney no hi té res a fer. I fent-li companya a l’estupenda Màrcia Cisteró amb cua de peix i cadira de rodes, (sense les rodes i sense aigua, ja em direu com pot una sirena posar-se a fer les seves coreografies), Mercè Arànega i Teresa Urroz van tornar a demostrar-nos que cap estrella es pot sentir segura per molt que presumeixi de sirena, si té al seu costat coristes de luxe com aquestes. Tot i no disposar d’un dels millors moments de la vetllada, el vestuari li va permetre a Carme Elías tornar a exhibir la seva classe i elegància. I Carme Conesa o Aina Sánchez (segons el dia; a mi en va tocar veure a una excel•lent Aina), en un altre dels grans moments de la vetllada, se’ns van vestir a Flor de vici com aquelles cupletistes que quan deixaven de cantar exercien l’ofici més vell del món. Això per no parlar de com se’ns van presentar Claudia Schneider i Antoni Comas, vestits com la sempre verge Maria i el seu sant home Sant Josep, però disposats a practicar posturetes eròtiques de les qual els Evangelis, no en diuen res.
Però, indubtablement, al llarg d’aquest excel•lent entreteniment musical amb els seus puntuals punts una mica més febles, (la ja esmentada Carta de Carme Elías, els massa allargats Petons entre David Bagès, Pepo Blasco i Aina Sánchez, el poc maliciós Scotisch de les corbates a càrrec de Peter Vives, Ramon Pujol i Llorenç Gonzàlez o el no prou enèrgic Jazz del gato Félix, amb els miols de Bernat Quintana), ningú pot presumir d’haver anat millor vestida que l’insigne Wanda Pitrowska, la gran directora d’orquestra d’origen polonès que, vista de lluny (i quan te la mires de prop, la sensació encara s’accentua) sembla la germana bessona del no menys insigne Xavier Albertí. No em negareu que presentar-te al davant del primer espectacle de la teva primera temporada com a director d’una institució tan il•lustre com ara el TNC, i davant dels més alts representants polítics del país transformat d’aquesta manera, és tota una declaració de principis. I de pas, una saludable forma de trencar estereotips des d’un bon principi.
L’ÀNEC ESTAVA MOLT BO
Hi ha un moment d’aquesta estupenda comèdia amb intensos corrents dramàtics passant per sota la superfície que és Un aire de família en què els personatges de l’obra hi han d’improvisar, com qui diu, un sopar al bar de mala mort que regenta el germanet gran del clan. El sopar, resulta tan accidentat i ple de retrets entre els uns i als altres membres de la família com és d’imaginar: aquí gairebé ningú té temps ni ganes per posar-se a valorar les qualitats gastronòmiques del que hi ha a taula. Exceptuant el personatge interpretat amb tant talent com el que evidencia tot el repartiment per Àgata Roca. Ella, l’Elisenda, és la dona d’en Jordi, l’aparent triomfador del grup, encara que darrere els seus triomfs més aviat escarransits, s’amagui també una absoluta inseguretat: avui en Jordi ha sortit un moment de res a la tele local, i ara mateix només pot pensar en com ha quedat per antena la seva petita intervenció. El cas és que avui també, l’Elisenda celebra el seu aniversari. Però, com li passa sempre, ni així pot rebre un moment de veritable atenció.
En tot cas, només pot rebre el més inadequat dels regals. La sogra li ha regalat un gos quan en realitat ella, no volia cap gos. Ni volia encara menys el gos que pertany a la raça preferida de la sogra i de tot el grup; un gos que, a mida que passa el temps (els hi passa a tots els membres de l’esmenada raça) es torna del tot invàlid, i es transforma en una mena d’objecte animat que depèn del tot de qui té cura d’ell, i no es pot moure mai del seu costat. Costa poc entendre perquè un gos així, tan patèticament carregat de simbolisme, no és del gust de l’Elisenda. Però això, tant fa. Ella forma part d’aquella mena de personatges tan habituals també a molts grups familiars, als quals els veus sempre allà, però que en realitat, no semblen comptar per a res; la seva funció sembla més ornamental que altra cosa.
El cas és que després d’aquest sopar que s’ha muntat aprofitant el menú servit durant la jornada al bar, i quan ningú altre pensa ja en el que s’ha cruspit, l’Elisenda es tomba cap al cuiner, i li diu, “Per cert; l’ànec estava molt bo. Realment, molt bo”. I si l’Elisenda diu això, no és solament perquè l’ànec estava indubtablement deliciós, sinó perquè sap la importància que té rebre una paraula de reconeixement quan la teva presència o allò que fas, sembla resultar invisible per a la resta de persones que tens al teu voltant. I llavors, es fa evident també gràcies a l’habilitat amb què està escrit aquest text que potser l’Elisenda (tan insignificant i tan sense opinió pròpia com pot semblar, quan, de fet, el marit i gairebé tothom sembla precisament voler remarcar que ella no té per què tenir cap mena d’opinió sobre res) és la persona que té les coses més clares, dins aquest grup.
Ella se sap de sobres el lloc que li ha estat destinat dins el clan. Però la resta dels seus integrants, segueixen buscant desesperadament el reconeixement que mai no acaba d’arribar de la forma prevista.
La mare devoradora (Maife Gil, donant-li un to casolà, com d’estar per casa, a les seves sovint terribles opinions), està voluntàriament instal•lada a la inòpia, perquè sap que només així pot evitar donar-se la gran patacada i assumir les barrabassades que ha comès amb les seves criatures. El fill preferit que acaba de sortir per la tele (Madaula), s’enganxa amb ungles i dents a la seva fràgil imatge d’èxit perquè sap que darrere d’ella, no hi ha res més que l’abisme de sentir-se també ell un fracassat. El fill gran (Orella) suporta un cop i un altre les paraules feridores de la mama i intenta salvar un negoci que fa figa i que no l’omple gens ni mica, perquè sap que és l’únic recurs que li queda per fugir de les odioses comparacions amb el pare mort. La seva germana (Cristina Genebat), intenta fer-se la forta i jugar a la rebel•lia, perquè sap que només així pot amagar la por que li provoca la manca de feina, el pas del temps, i la seva insatisfactòria vida sentimental. Fins i tot el cambrer del local (Jacob Torres), tot i no pertànyer del tot al grup, intenta exhibir un punt d’irònica distància, perquè sap que aquest és l’únic recurs que li queda per no deixar-se arrossegar del tot per les emocions que li desperta alguns membres del clan.
Tots aquests personatges tan ben dibuixats per Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri (responsables també, per cert, de la notable adaptació cinematogràfica de l’obra), busquen doncs de forma sovint molt divertida, però també molt desesperada, aquest reconeixement de la resta del grup. Però, com molt bé diu el títol, si aquí tot té un aire de família, és perquè precisament tot el que passa aquí és fàcilment transportable a gairebé qualsevol altra família. Curiosa paradoxa, la d’una institució que és alhora capaç de transmetre-li als seus integrants la sensació de refugi protector, i de remarcar també la fragilitat, les mancances i la indefensió d’aquests individus, fins a deixar-los de vegades marcats de per vida amb frustracions que no els deixen créixer.
Però no ens posem seriosos en excés, no fos que correguéssim el risc d’oblidar que aquesta notable obra de què ja vam poder gaudir fa una dècada en aquest mateix Teatre Romea i amb el títol de Como en las mejores familias, proporciona també un bon grapat de rialles; la notable direcció de Pau Durà (no per res, un entusiasta total del text que ja estava també com a actor al seu muntatge en castellà) té molta cura de vigilar que en tot moment es mantingui l’equilibri entre l’estructura de comèdia de l’obra, i aquest subtext amarg que ensenya el nas contínuament sense devorar mai la diversió. Al cap i a la fi, no vam riure també molt veient Agost, malgrat les coses tremendes que passaven a l’escenari? I és que vulguis o no vulguis, encara que els canvis de continent i de context social i econòmic, una família és sempre una família.