Darrerament dones un cop de peu a una pedra, i de sota te’n surten una colla de Hamlets. Evidentment, la sempre benvinguda presència del príncep de Dinamarca a la cartellera, sempre ha estat també molt notòria. Però, ja sigui perquè som a l’any del quatre-cents aniversari de la mort del gran Willy, ja sigui perquè la casualitat ha vingut alhora a afegir-se a aquesta circumstància, el cas és que en poques setmanes, i començant per la reposició de l’irregular en certs aspectes però alhora molt estimulant muntatge (amb un força brillant ús de l’espai escènic, i una forma ben original de concebre les trobades entre el príncep i Ofèlia) de l’obra interpretat per Raimon Molins a la Sala Atrium, Hamlet ens ha ensenyat el nas amb diferents rostres i des de propostes també ben diferents entre elles. I ara mateix, el tenim a punt d’un nou assalt que ha originat ja, com era de preveure, una notable expectació: d’aquí a poquíssimes setmanes arriba al Lliure de Gràcia el Hamlet dirigit per Pau Carrió i interpretat per Pol López que, de fet, ha triomfat inclòs abans de sortir a l’escenari, perquè ha exhaurit localitats i prorrogat funcions abans de la seva estrena. Per cert que en Pol ha tingut també ocasió de posar-se ja sota la pell del personatge en unes circumstàncies ben diferents d’aquelles en les quals el va imaginar Shakespeare. I és que el gran Willy no va arribar mai a preveure que un dia Hamlet s’asseuria a la banqueta dels acusats d’un palau de justícia, i seria sotmès al veredicte d’un jurat popular. Tot, davant de la mirada estricta d’un grup de professionals del ram poc donats a deixar-se influir per l’il·lustre passat teatral del personatge: si Hamlet ha violat la llei i ha comès un crim, li tocarà pagar el seu deute amb la societat, per molts monòlegs excelsos plens de dubtes existencials que ens deixi anar.
Jo acuso!
I qui acusa en aquest cas, en el cas del singular judici que ens proposen Roger Bernat i Yan Duyvendak a Please, continue (Hamlet), és un fiscal de debò. Com de debò són també l’advocat defensor disposat a demostrar la innocència de l’hereu de la corona de Dinamarca, el jutge que presideix la sessió, i fins i tot la persona que exerceix la secretaria del jurat. Aquí – per dir la veritat – els únics que no són de debò són les actrius i l’actor que vénen a representar el paper de la compungida mare de l’acusat (la reina Gertrudis), el de la seva xicota sotmesa a un insuportable estrès mental que acabarà tenint serioses conseqüències i que resulta que és alhora la filla de la víctima (la dolça Ofèlia) i el mateix Hamlet. Que, com ja ha quedat suggerit, ha estat acusat d’assassinar a traïció en Poloni, pare d’Ofèlia i destacat membre de la cort que ha prestat inestimables serveis als monarques, i que, en el moment dels fets, era amagat darrere una cortina a les habitacions privades de Gertrudis, i amb l’autorització d’aquesta. Hamlet assegura haver-li clavat una punyalada pensant que el que es trobava darrere l’esmentat cortinatge, era, realment, una rata: sembla que a la noble residència, la presència d’aquests fastigosos rosegadors és més habitual del desitjable. Però, realment ha pogut Hamlet cometre un error tan matusser? No serà més aviat que ha actuat mogut per la ràbia, sabedor que Ofèlia volia posar fi a la relació sentimental que mantenia amb ell, i que el mateix Poloni, feia costat a aquesta decisió? Examinem-ho detingudament, perquè del nostre veredicte (o com a mínim, del veredicte dels dotze membres del públic assistent que hagin sigut triats per exercir la funció de jurats), en depèn el futur d’un dels personatges escènics més cèlebres de tots els temps.
Només els fets demostrats poden ser tinguts en compte
Val a dir que el Hamlet d’aquesta proposta, barreja el cas teatral amb el cas real d’un noi que va matar al pare de la seva núvia en unes circumstàncies que presenten certs paral·lelismes amb els de l’obra de Shakespeare. I val a dir també que els respectables membres del cos judicial que s’han prestat a l’experiment (i que no solament han anat canviant a cada població de les ja moltes ciutats del món que han acollit la proposta, sinó que també han anat canviant a cadascun dels judicis/representacions), ho han fet acceptant fer taula rasa, i fent l’exercici d’intentar oblidar-se al màxim de l’obra teatral que ara es troba davant dels tribunals. Vull dir que, en principi, els arguments de la seva defensa i de la seva acusació han prescindit de tota aquella informació que no sigui la continguda en el dossier de treball que els han fet arribar els creadors de l’espectacle (si es així com li volem dir). L’acció del príncep, no pot ser doncs valorada tenint en compte el que diu el personatge a tal o qual escena de l’obra, o pensant en els esdeveniments futurs del text. Aquí només compten les indagacions que han estat recollides al dossier, de la mateixa manera que pel jurat, només poden comptar els arguments que en un sentit o l’altre hagi deixat anar el cos judicial al llarg de la sessió.
Ara bé: no ens fem il·lusions. Per molta objectivitat documentada que li vulguem posar al cas, la realitat tossuda ens ve a demostrar un cop més que les raons més objectives acaben sempre passant pel sedàs de la subjectivitat en totes les seves variants. I aquesta, és precisament una de les conclusions a les quals podem arribar després d’haver assistit a aquest estimulant judici teatralitzat que, sempre que es pot, té com a escenari una sala amb la seva bona pàtina judicial: així va ser, per exemple, quan vaig veure la proposta inclosa al Temporada Alta (que us pensàveu, que me n’havia ja oblidat del tot del Festival?) a les antigues dependències del Tribunal Provincial de Girona, en desús des del 2014. Però que, en el cas de Barcelona, es va allotjar al Teatre Lliure de Gràcia: en aquest sentit, Pol López jugava amb avantatge, perquè per a ell estar en aquesta sala és ja una mica com estar a casa seva. Tornant al que us deia. Tal com explica detalladament Roger Bernat en un moment del judici i abans que s’inicien les deliberacions del jutjat, Hamlet ha sigut ja sotmès a sentència un grapat de vegades. I aquesta sentència, ha sigut d’allò més variada: d’una nit a l’altra, fins i tot a la mateixa ciutat, el veredicte ha estat sovint del tot diferent. Ben cert: si voleu respirar tranquils davant la inquietant dada, no us cal altra cosa que recordar-vos a vosaltres mateixos que al cap i a la fi, aquí tot és mentida per molt de veritat que siguin els advocats i els jutges. Però el cert és que per moltes lleis teòricament molt definides que tinguem a la mà, fins i tot a la llei més objectiva li podem acabar donant una interpretació ben subjectiva. I el cert, és que aquesta interpretació dependrà sovint de factors més o menys patents o latents, de patrons culturals, de referents històrics, de vivències personals i diferents formes d’entendre la llei i l’ordre. Com dependrà també – hem vist masses pel·lícules com per no saber-ho molt bé- de la capacitat dialèctica i els dots seductors de la persona que està exercint l’acusació o la defensa. La lletra del codi penal, no haurà canviat gens ni mica sigui qui sigui qui exerceixi aquestes funcions. Però aquesta lletra adquirirà tonalitats ben diferents, segons quin sigui el tarannà i el carisma de la persona que ens la llegeix. Casualment, aquests dies ha començat l’emissió de la sèrie televisiva American Crime Story, que dedica la seva primera temporada al cas El poble versus O. J. Simpson. No creieu que aquell judici (absolutament mediàtic i tremendament escandalós) constitueix també una bona prova del que us estic dient, i del que se’n pot també deduir partint de la notable proposta de Bernat? No creieu que la percepció popular que es tenia d’aquell personatge vist per una gran part de la població com un heroi esportiu que havia adquirit ja l’estatus d’heroi nacional, va exercir un pes específic sobre el jurat que es va convertir en un dels factors determinants de la polèmica sentència?
Benedict Cumberbatch, llest per sentència!
Ja que ens hem posat la toga, no ens la traiem encara. I no ens privem d’emetre alhora judici sobre el qual ha estat també – parlant de casos mediàtics- el “Hamlet” més massivament vist de tots els temps: mai abans, una representació de l’obra de Shakespeare havia congregat més de 250.000 espectadors en una sola jornada. Un fenomen assolit gràcies a la retransmissió en directe des del Barbican de Londres del muntatge de l’obra protagonitzat per Benedict Cumberbatch. I un fenomen que no ha fet altra cosa que ratificar encara més l’expectació que ha envoltat aquest espectacle des del mateix moment en què es va anunciar la seva estrena. Només cal afegir la velocitat amb què van volar les entrades en l’instant en què aquestes es van posar a la venda, els astronòmics preus que van assolir a la revenda, i les cues quilomètriques que s’organitzaven cada dia a la taquilla al llarg de les representacions (jo mateix, en vaig ser testimoni) esperant amb ànsia aquella entrada retornada capaç de permetre’t gaudir de l’esdeveniment del qual tothom vol gaudir. En aquest sentit, el que va passar fa uns mesos a Londres amb aquest Hamlet, només seria comparable al que està passant a Broadway ara mateix i des del passat estiu amb el musical Hamilton, que ha depassat de lluny els límits del que s’entén com un gran èxit teatral per convertir-se en el must ineludible que tothom ha d’haver vist (el president Obama ja ho ha fet dues vegades) i del qual tothom ha de poder emetre opinió, si no vol ser considerat com una persona totalment desconnectada de la vida cultural de la Gran Poma.
Aquest monòleg em descol·loca!
Però deixem de banda aquesta obra esplèndida (escoltar el seu enregistrament discogràfic que acaba de guanyar el Grammy i que, enguany, ho guanyarà tot, provoca addicció immediata) en què els pares de la pàtria nord-americana (Hamilton ho va ser) canten a ritme de rap. I tornem al nostre príncep, que després d’haver arrasat a la taquilla, va ser rebut per bona part de la crítica amb les ungles ben esmolades. De fet, les polèmiques al voltant del muntatge van arrencar fins i tot abans que es publiqués cap crítica oficial, i arran de la primera escena de la primera prèvia del muntatge dirigit per Lindsey Turner. I és que la directora, havia tingut la gosadia d’agafar el cèlebre monòleg en el qual Hamlet dubta entre to be or not to be, i situar-lo tot just en començar la producció, forà del seu context original, i gairebé com aquell que es vol treure ben aviat la feina més delicada en la qual tothom es fixarà especialment, per dedicar-se a altres coses. Val a dir que l’experiment, va ser flor d’un dia (bé, en aquest cas, d’uns poquíssims dies: ben aviat, les aigües van tornar a mare), tot i que Turner –potser per deixar constància de la fama de jove directora una mica trencadora compromesa amb la nova dramatúrgia britànica- no ha retornat el monòleg exactament al seu primer lloc, i el segueix fent avançar una mica en l’acció. Més enllà d’aquest punt conflictiu, van ser moltes les veus expertes que van indicar les múltiples febleses del muntatge; començant per la seva mastodòntica escenografia palatina, continuant pels seus variats efectismes visuals, i acabant per decisions tan qüestionables com la de fer que el Hamlet falsament embogit, es transformi en una mena de soldadet de plom animat ficat dins d’un joc infantil amb castell juganer inclòs (certament, l’idea més qüestionable de tot l’espectacle). Mentre la majoria d’opinions es posaven d’acord en elogiar sense massa reticències la interpretació de qui és també el millor Sherlock Holmes de l’era moderna, moltes d’aquestes opinions remarcaven que el muntatge de Turner, no estava a l’altura de l’esforç interpretatiu de Cumberbatch.
Si és que són com nens!
I amb aquest bagatge informatiu enriquit alhora per l’opinió d’algú (ni més ni menys que el nostre vell amic Christian Machío) que havia tingut l’oportunitat de veure l’espectacle tot just al començament de tot, quan encara el monòleg polèmic anava on en teoria no li tocava anar, és com vaig enfilar cap als cinemes Icària, per tal de gaudir de la projecció en diferit de la proposta. Per cert, que la primera gran alegria de la vetllada va ser la de comprovar que la projecció no solament havia esgotat localitats, sinó que havia obligat a disposar d’una segona sala per tal d’oferir simultàniament un segon passi igual de concorregut . Aprofito per recordar-vos que el proper 17/3, ens toca veure al gran Dominic West –The Wire– convertit en el seductor Valmont de Les Liasons Dangereuses, una aclamada producció de la Donmar Warehouse, el mític teatre de Londres del qual va sortir el mateix Sam Mendes.
Curiosament, encara que Cumberbatch hagi estat el gran reclam del muntatge, la imatge oficial triada per anunciar l’espectacle -la mateixa que es trobaven els espectadors a la porta del Barbican- ha prescindit sovint del seu cèlebre rostre. I l’ha substituït per la d’un Hamlet encara nen, envoltat d’altres criatures, entre les quals resulta fàcil identificar la versió infantil dels personatges que hem conegut sempre en la seva versió adulta. Tots ells, al voltant d’una taula que s’intueix ha sigut el centre d’una festa de criatures. Això sí: fins i tot en aquestes imatges infantils, Hamlet sembla mirar cap a la càmera com ho faria qui no acaba de formar part del grup; amb aquesta distància que ha fet sempre del príncep un gran enigma a resoldre que cadascú pot interpretar una mica a la seva manera. I de fet, tot just començar l’espectacle prescindint també de la famosa primera aparició del fantasma del rei pare assassinat que ben aviat reclamarà justiciera venjança, Turner ens presenta un Hamlet adult tancat també en solitud a la qual ben bé podria ser la seva antiga habitació de jocs. Una habitació en què el príncep pot deixar anar lliurement les seves emocions, mentre repassa els seus records d’infantesa perduda i les velles fotografies familiars amb la imatge del pare ja absent, i mentre la veu de Nat King Cole cantant Nature Boy des d’un vell gramòfon, ho embolcalla tot.
Amb un inici com aquest – un inici melancòlicament ben potent- , queda ja ben clar que la posterior irrupció del soldat juganer amb casaca vermella de la qual us parlava abans, fins i tot resultant equivocada, respon a la lògica interna d’una producció que vol fer molt present la pàtina d’una infància que el jove príncep torna a tenir alhora ben present. Entre altres motius, perquè la mort d’un pare sempre fa reviure aquestes coses. Més encara, quan la teva mare sembla haver volgut escapar-se ràpid del vell àlbum de fotos familiar, per tal de començar un nou àlbum al costat d’un nou marit que, fa com qui diu quatre dies, era encara el seu cunyat.
Val a dir també que amb aquesta primera escena, Turner ja m’havia fet oblidar del tot els crítics reticents: un espectacle que comença així de bé, promet proporcionar molts altres moments inoblidables. Que és efectivament el que ofereix aquest muntatge destinat de ben segur a ser editat en algun moment en DVD o a aparèixer a la programació d’algun d’aquests escassos canals televisius (Arte, posem pel cas) en els quals la cultura ocupa encara l’espai prioritari que ha perdut ja sembla que definitivament en els programes dels partits o la política municipal d’alguns ajuntaments que ens toquen ben a prop: us ho dic per tal que esteu a l’aguait, i no deixeu escapar l’oportunitat. Turner, no es perd pas en la grandiositat del gran palau d’Elsinor, com suggerien alguns crítics. Ben al contrari: sap extreure-li totes les possibilitats a aquest espai que inicialment sembla tan carregat de perspectives com recarregat d’objectes: és que no ho sabeu, que als palaus que han sigut la llar de llargues dinasties s’acumulen sempre tota mena d’andròmines, des d’aquell valuós regal que et va fer un alt dignatari estranger, fins a aquell polsós cap de cérvol que penja de la paret com a trofeu de cacera d’un oblidat avantpassat?
Per entendre que en aquest palau acaba de tenir lloc una boda en la qual -tal com diu Hamlet amb brillant ironia- la carn rostida utilitzada al funeral del pare s’ha fet servir com a carn freda a les bodes de la mare per tal d’economitzar, de tan seguides com han anat les dues cerimònies, Turner situa al centre de l’escenari una taula aclaparadorament ben parada. De fet, tot resulta aclaparador, en aquest espai il·luminat magistralment (com de bé dominen els britànics aquests temes de la llum; només cal pensar per adonar-se’n en la també recent projecció de Jane Eyre, o amb l’espectacle Barbarians presentat al Mercat de les Flors per Hofesh Shechter) en el qual, cada vegada que s’obre una porta, sembla obrir-se també una dimensió desconeguda i només entrevista del que amaga el decorat darrere seu.
Una luxosa misèria
Però és a partir de l’escena final del primer acte de l’espectacle i al llarg de la seva magistral segona part, quan aquest palau agafa el seu veritable sentit. I quan ens mostra que, de fet, no en té res de simple caprici decoratiu i, en canvi, en té molt de gran artefacte dramatúrgic totalment al servei del concepte que la directora vol oferir de l’obra. Abans que el teló baixi per donar pas a l’entreacte, el palau es veurà sacsejat per una tremenda (i teatralment enlluernadora) tempesta de sorra negra. I quan el teló es torni a alçar, ja només veurem l’esplendor marcit d’un embolcall palatí a punt de ser empassat definitivament per una sorra invasora amb quelcom de fosca lava, produïda no tant per un accident geogràfic amb forma de volcà, com per una destrucció amb copyright ben humà. Això, és el que ha estat sempre Elsinor, encara que abans no fos visible. Aquesta és la misèria real que, per la cara que fa a la foto, devia ja intuir el petit Hamlet nen amb mirada profundament inquietant. Es diria que ell, ja sabia llavors que alguna cosa feia olor de podrit, al regne de Dinamarca. I parlant de fotos: una càmera fotogràfica, li proporciona a Turner la millor escena del seu tan notable muntatge; una escena d’aquelles que per si sola, hauria de fer reflexionar una mica als crítics reticents. Al llarg de totes les seves aparicions, Ofèlia demostra tenir dues aficions ben arrelades: la de tocar el piano mentre canta les seves tan significatives cançons, i la d’anar sempre plasmant en fotografia les persones que té al seu voltant. En aquest muntatge, després de la seva cèlebre i commovedora escena de bogeria, Ofèlia parteix cap al fons de l’escenari tot pujant-se a un d’aquests turons de sorra/cendra que ho omplen tot. Llavors, la reina Gertrudis se n’adona: Ofèlia s’ha deixat oblidada a una maleta la seva inseparable càmera fotogràfica. I ho comprèn tot: comprèn la immediatesa del seu suïcidi, i surt corrents cap al mateix terrible decorat, intentant aturar allò que ja sap que és impossible d’aturar. Moments com aquest, o com l’incontrolable furor amb què Hamlet i Laertes s’obliden al llarg del duel final de normes i armes reglamentaries per llançar-se directament cap a l’abisme de la destrucció abans d’asumir d’una vegada per totes que ‘la resta, és silenci’ (i com de bé sap morir a escena, el príncep Benedict!), ens ho deixen molt clar: el torrencial i fantàstic Cumberbatch, no és ni de lluny l’únic al·licient d’un muntatge que presenta alguna feblesa aïllada (el personatge d’Horaci no agafa mai l’embranzida ni la intensa complicitat amb el príncep que requereix l’obra) però que, en conjunt, acaba proporcionant una enlluernadora visió del text.
A veure si assagem una mica més, príncep meu
Per cert: no voldria acomiadar-me de Hamlet sense recordar que, de retruc, el príncep i la seva inseparable Ofèlia són també dos dels personatges essencials d’Infàmia, el memorable text de Pere Riera del qual podeu gaudir a La Villarroel fins al pròxim 4 d’abril. I del qual, de fet, hauríeu de gaudir gairebé obligatòriament, si no us voleu perdre una de les propostes més notables de la temporada, i la definitiva demostració que, amb Riera, tenim un dels autors majors de l’actual autoria teatral catalana. Quelcom que, des del meu punt de vista, ja quedava molt palès amb Barcelona, encara que en aquell cas, no tothom es mostrés conforme amb aquesta opinió. Com resulta que Riera, a més a més, és un excel·lent director, i com resulta que compta amb un quartet d’intèrprets en estat de gràcia (qui encara dubti – i tots sabem que hi ha qui en dubte- del talent de Vilarassau, es veurà forçat ara a rectificar urgentment), resulta que el resultat de tot plegat, són noranta hipnòtics minuts de gran teatre farcit de jocs para teatrals, reflexions sobre la professió d’actor servides sense la més mínima temptació de caure en l’exercici onanista només apte per als que estan més o menys ficats en això de fer i/o viure del teatre, apunts dramàtics, rèpliques farcides de brillant humor i, fins i tot, unes quantes gotes de misteri. I què hi pinten en tot plegat Hamlet i Ofèlia? Doncs, imagino que més o menys ja ho sabeu, perquè imagino que estan al web en el qual esteu, tots i totes heu llegit una mica de què va tot plegat. Però per si de cas, per si encara enxampo algú desinformat: el millor és que continuï així fins a haver passat per La Villarroel. I després, que llegeixi el que vulgui sobre un espectacle en què, al contrari del que acostuma a ser la regla general, quan menys informació es tingui, millor que millor. El que cal saber és que som davant d’una proposta intel·ligent, més complexa i sofisticada del que pugui semblar a simple vista, però escrita de la forma com Riera sap escriure aquestes coses: fent-ho tot de tal manera que l’espectador se sent des del primer moment implicat en el joc, en les xarades, en els assaigs i en les vides d’aquests quatre personatges (sis, si tenim en compte a Hamlet i a Ofèlia), que saben que la vida passa, forçosament, per l’escenari.