Doncs si us sembla, comencem justament pel primer apartat; pel talent emergent d’un jove autor que, amb unes poques setmanes de diferència, acaba d’estrenar dos espectacles a Barcelona. I donat com en resulta de difícil trobar sala a Barcelona per estrenar, això es pot considerar tot un privilegi. Val a dir que Roger Torns –que d’ell us estic parlant-, no es limita a escriure; també dirigeix. I sovint (no pas en el cas de les dues propostes que acaben de passar per la nostra cartellera) te’l pots trobar també a l’escenari actuant, perquè també s’ha volgut formar en l’àrea interpretativa. Així de polifacètic és el noi. I d’això en deixen constància Llàtzer Garcia i Marilia Samper, que li fan una mica de divertits “padrins” (per dir-ho com ho diuen ells mateixos) al dossier de presentació de Distància, l’obra de Torns que s’ha representat a la Sala Beckett. Amb padrins com aquests, no és estrany que tothom estigui començant a parlar de Torns com un dels autors revelació del moment. Quelcom reafirmat pel fet que ell sigui també el màxim responsable (malgrat haver comptat amb la creació col·lectiva dels seus intèrprets) d’Hàbitat (doble penetració), l’espectacle guanyador del cicle de creació escènica DespertaLab 2018 que s’ha pogut veure a la Sala Atrium, i l’origen del qual es troba precisament en el treball final de carrera del nostre autor.
Hàbitat (Doble penetració). Un cop comenci la representació, connecteu immediatament els vostres mòbils
Us confesso que quan vaig a veure un espectacle d’aquests en els quals es convida alegrement a tenir el mòbil engegat i fer anar a dojo les xarxes socials tant com es vulgui mentre dura la representació, m’entra un cert neguit. No pas pel que passi en concret al llarg d’aquell espectacle (els seus creadors estan amb tot el dret del món a oferir la invitació), sinó perquè tots sabem com n’està d’arrelat el vici addictiu que porta a no poder estar desconnectats ni cinc minuts, i tots sabem com resulta de difícil gaudir d’un muntatge sense patir les conseqüències que comporta aquest vici addictiu. Això, per molt que els teatres i les companyies s’esforcin a recordar-nos un cop i un altre –i sovint, buscant cada vegada formes més sorprenents a l’hora de fer el recordatori- de quina manera fan la punyeta tant als que són a l’escenari com als que intentem gaudir del seu treball els sons invasors i/o els llums imprevistos que et vénen a agredir des de qualsevol racó i seient. Només falta que algú els hi doni carta blanca als espectadors desconsiderats perquè aquests es prenguin l’excepció com a norma, i passin de tot encara més del que ja passen!
Dit això, està clar que en el cas de la doble penetració que ens proposa Torn (en sentit metafòric; ara no us n’aneu pas a muntar una peli porno al cap), la invitació està més que justificada. D’això va en gran mesura la seva proposta: de la progressiva desconnexió a la qual ens està portant tanta connexió. De la forma com els like o la seva absència van condicionant la nostra existència: la de la generació de Torn (que enguany en compleix trenta; la cosa ja comença a posar-se seriosa…) i dels encara més joves protagonistes del seu espectacle –per descomptat- però també –no ens enganyem- la de tantes altres persones d’altres generacions que ens recorden el caràcter intergeneracional del fenomen, i farien també qualsevol cosa per un like de més a la seva vida. De fet , a la proposta de Torn hi surt un personatge que fins i tot està disposat a llevar-se la vida en directe per un grapar de likes. És clar que potser no ho fa tant pels like dels altres, sinó perquè se sent ja incapaç d’enviar-se un like a ell mateix perquè la seva vida, no li agrada gens ni mica.
I ara poseu-vos en mode automàtic, a veure què en surt
Però tornem a aquell moment en el qual Torns va començar a donar-li forma al treball fi de carrera que s’acabaria convertint en aquest espectacle. Torns va voler llavors explorar les possibilitats de la creació textual col·lectiva, tot reunint un grup d’actors i actrius, i proposant –lis participar al llarg de dos mesos en una sèrie de sessions cronometrades d’escriptura automàtica, a veure què en sortia d’aquest exercici lliurat segons les seves pròpies paraules “al caos, la immediatesa, el joc i la irracionalitat”. I el que en va sortir en primer lloc – no cal ni dir-ho- va ser una enorme quantitat de material a partir del qual calia analitzar les “necessitats discursives” de cada participant, i fer-les encabir en una dramatúrgia. Una dramatúrgia que acabaria estructurant-se al voltant de les xarxes socials, d’aquesta necessitat constant “d’exhibir per existir” que ens porta a ficar a l’aparador i davant la mirada de l’altre tots els racons de la nostra intimitat. I que – Torns, no ho dubta pas- aporta una sensació de llibertat que és del tot falsa, sotmesa sempre a “l’excés de material bolcat sense filtres del qual n’és impossible estructurar un discurs general i global”.
És també Torns, qui afirma que la seva obra parla de “la necessitat de projectar-nos a crits per demanar que ens estimin i per sentir que formem part d’aquest món”. I arribat aquest punt, Torns recorre a les idees exposades per Byung Chul Han al seu llibre La societat del cansament. Una societat en la qual la pèrdua de creences de qualsevol mena transforma la vida en quelcom que es percep com totalment efímer. I la consciència que res no és constant ni durador, provoca un creixent nerviosisme, una tangible intranquil·litat. El nerviosisme i la intranquil·litat existencial que exhibeixen de forma evident els cinc personatges que protagonitzen la proposta de Torns, sense deixar mai d’estar pendents dels seus dispositius electrònics, observant als altres i observant-se a ells mateixos sempre mitjançant uns instruments que, creant el miratge d’alliberar-los, els acaba alhora esclavitzant.
Torns transmet amb força claredat aquesta idea. I la visualitza també de forma suggestiva mitjançant l’espai escènic en el qual situa els seus cinc personatges, separats de nosaltres per una paret de plàstic transparent que remarca de forma expressiva la metàfora de la doble penetració. D’una banda, està la pantalla dels dispositius electrònics. De l’altra, el translúcid obstacle físic que assenyala la distància real existent entre aquest grup de persones que físicament sembla estar a tocar nostra, però que emocionalment es troba potser ben lluny: només el mòbil o la tablet ens permetran tenir accés al quintet, encara que de tant en tant, aquest faci tímids intents d’ensenyar el nas més enllà dels límits marcats per la paret. I aquest accés, estarà ja llavors condicionat per la tecnologia que sembla voler exercir funcions d’aixopluc, però que pot esdevenir alhora amenaçador parany.
Per contra, diria que a Torns li funciona millor el concepte i l’embolcall físic amb el qual el presenta, que el contingut que transmeten aquests personatges. Cert: sabem que tots ells s’amaguen d’una manera o d’altra d’ells mateixos i dels altres, mentre senten alhora la brutal necessitat de connectar tant amb ells mateixos com amb els altres sense saber exactament com fer-ho. Però el cas és que la fragmentació amb què es presenten resulta també un xic excessiva per l’espectador que espera saber-ne alguna cosa més d’ells. I les seves paraules, sonen de vegades també un xic superficials, malgrat l’exercici de transcendència que intenten fer-nos arribar. Un exercici en qualsevol cas prometedor, que acabes recordant més pel que has vist, que pel que has escoltat.
Distància. Quines distàncies cal mantenir quan es tracta d’educar?
Doncs deixem ara la mena d’edifici simbòlic en el qual han vingut a coincidir els protagonistes de l’anterior “doble penetració”, per tal de ficar-nos a l’aula d’un institut. Però no apaguem encara el mòbil o la tablet, perquè també el que corre per les xarxes té aquí un gran pes específic i fa de detonant, encara que la classe no giri al voltant dels nivells de comunicació o incomunicació propiciats per les xarxes. Hem arribat a Distància, l’espectacle que Torns ha presentat a la sala de dalt de la Sala Beckett. I que jo vaig veure envoltat d’un públic en el qual, si la meva percepció no va fallar, dominava el professorat, les persones dedicades al noble ofici de l’ensenyament. Quelcom que tampoc no resultaria sorprenent ni seria cap casualitat, si tenim en compte que l’obra gira precisament en gran mesura al voltant del que cal o no cal ensenyar quan tens un grup d’alumnes a les teves mans. Un tema important, sempre candent, i sovint polèmic. Sense anar més lluny, i encara que es tracti de contextos ben diferents, la presentació de l’obra ha vingut a coincidir amb els atacs i les denúncies que ha rebut un grup de professors d’un ara ja lamentablement massa conegut institut de Catalunya per la forma com es van comunicar amb els seus alumnes després dels fets de l’1 d’octubre. Què cal dir i/o què cal no dir, davant una situació que sacseja de forma contundent la societat i el mateix context familiar en el qual es mouen aquests alumnes? Però deixem de banda aquest vessant plena de ramificacions polítiques, per apropar-nos a un altre vessant no exempta tampoc del seu significatiu pes polític. Què cal fer amb aquella mena de fets les imatges dels quals corren per les xarxes i que reflecteixen de quina brutal manera la violència latent es pot transformar en violència patent plena de connotacions? Cal amagar-los, per por a l’impacte i als efectes col·laterals que poden provocar en uns alumnes que, d’altra banda, sabem que tenen pràcticament barra lliure a l’hora d’accedir quan vulguin i com vulguin a imatges d’aquesta mena? Això, sense poder oblidar mai que aquests alumnes tenen famílies. I que la reacció que aquestes famílies poden tenir davant allò que el professorat transmet als seus fills i filles, pot resultar explosiva fins i tot encara que l’alumne hagi entès perfectament el perquè el o la “profe”, han mostrat aquestes imatges i han volgut treballar aquests continguts. Cal malgrat tot fer-les evidents per tal de poder reflexionar sobre elles, encara que sigui corrent el risc que la seva interpretació doni lloc a incòmodes reaccions o a situacions imprevistes? Protegir els alumnes significa ocultar la realitat, o fer-los partícips d’ella amb la intenció de donar-los instruments per poder entendre-la millor? D’altra banda, això sí, a l’hora d’exposar, cal tenir arguments ben sòlids que permetin controlar al màxim el debat que origina allò que s’ha exposat; cal tenir molt clar que les derivacions d’aquest debat poden conduir cap a terrenys insegurs que posin a prova la fragilitat d’alguns d’aquests alumnes.
Entre germans, cal donar-se un cop de mà
Com veieu, el tema dóna per a molt. I Torns el situa en un institut a l’equip educatiu del qual s’acaba d’incorporar el personatge interpretat per Alba Florejachs. De fet, ella és la germana del director del centre, ficat sota la pell de José Pérez-Ocaña. I abans que l’acuseu de nepotisme, val a dir que “el dire” ha tingut molt en compte les capacitats de la germaneta, sobre les quals no té cap dubte. Tot i que tampoc ha obviat que la noia està passant per un mal moment laboral que la pot portar a voler fer les maletes. I aquí es fica de per mig un altre efecte col·lateral que potser no ha estat decisiu a l’hora d’oferir la feina, però que més conscientment o més inconscientment, també ha jugat el seu bon protagonisme: un pare malalt i hospitalitzat del qual cal tenir cura, i que ocupa molt espai – tant en l’àmbit dels condicionants horaris com a escala emocional- a la vida d’aquests dos.
El cas és que la nova “profe” ha volgut trencar esquemes, crear un bon feeling immediat amb l’alumnat, i deixar clar l’abast del seu concepte de què ha de ser el sistema educatiu. I ha exhibit a classe un vídeo la violència del qual ha deixat ben tocada a l’alumna que interpreta Laura Daza. A partir d’aquí, Torns deixa uns quants fronts oberts. Potser massa i tot, pels seixanta minuts escassos dels quals disposa. D’una banda tenim aquesta mena de molt estimulant reflexió sobre els límits de l’ensenyament (i/o sobre els límits del que la societat accepta que s’ensenyi sense posar en perill models i estructures que s’intenten transmetre als alumnes potser amb la qüestionable intenció de perpetuar-les en excés) de la qual us parlava abans; sens dubte l’aspecte més interessant de la proposta. De l’altra, tenim la història familiar dels dos germans, amb el seu entramat de vincles i dependències. I finalment, tenim aquesta alumna que apunta també possibilitats com a personatge que encobreix inseguretats personals jugant una mica també al joc de la manipulació. Llàstima que Distància, amb els seus seixanta minuts, acabi semblant un apunt de què podria haver estat si, per exemple, hagués desenvolupat més a fons la relació que s’estableix entre aquesta alumna amb pare enfadat i aquesta “profe” que no acaba de saber el lloc que li pertany. O si hagués explorat més a fons el vincle entre aquests germans; un vincle que tal com es presenta es conformi a reflectir només la superfície de les frustracions d’aquests dos. O, especialment, si s’hagués centrat en el primer apartat, entrant a sac en matèria educativa.
Masticar hielo. Qui li té por a Edward Albee
Ho confesso: sento una especial feblesa per la Martha i en George, la sensacional parella protagonista de Qui té por de Virginia Woolf? formada per la filla del rector, fundador i dictador absolut d’una típica universitat nord-americana de segona (ambient intel·lectual més aviat ranci, ambicions matusseres, avorriment amb títol acadèmic…) i el seu marit, professor d’Història de segona que ni estant casat amb qui està casat, no ha aconseguit fer-se càrrec de la direcció del seu departament. I sento una absoluta admiració per l’obra d’Edward Albee que aquests dos coprotagonitza juntament amb els convidats (el Nick i la Honey , una parelleta força més jove que acaba d’aterrar en aquest ambient) que es porten a casa un dissabte a la nit per ofegar-se en alcohol i jocs cruels, després d’una presumiblement molt anodina vetllada plena de professors d’aquestes que organitza el papa de la Martha.
Com us dic, l’obra d’Albee em té fascinant des que la vaig descobrir (a la meva infància com a cinèfil amb gustos no necessàriament infantils) mitjançant l’esplèndida versió cinematogràfica dirigida per Mike Nichols que em segueix semblant una de les millors adaptacions cinematogràfiques mai filmades a partir d’una obra teatral: i el que feien a la pantalla Elizabeth Taylor, Richard Burton, George Segal i Sandy Dennis, continua sent tot un cim de l’art interpretatiu. De fet -i amb el permís de Daniel Veronese, que va dirigir un bon muntatge del text estrenat al Romea amb uns excel·lents Vilarasau i Arquillué -mai m’havia trobat – i n’he vist unes quantes versions- una Virginia Woolf comparable a la del cel·luloide fins a l’any passat; fins que vaig veure a Londres l’extraordinari espectacle protagonitzat per Imelda Staunton i Conleth Hill (insuperables tots dos) que, casualment, es va projectar fa uns pocs dies a Barcelona, dins aquest cicle d’enregistraments teatrals exhibits als cinemes Icària i Comèdia que tots i totes vosaltres hauríeu d’incloure en la vostra agenda de cites inexcusables.
I si us poso en antecedents de tot això, és precisament per deixar constància que sentir tanta admiració per l’obra que inspira lliurement Mascar hielo, i tenir tan frescos encara els demolidors jocs verbals d’Albee, el poderós sentit de l’humor amb picades d’ullet al teatre de l’absurd que recorre cadascun dels seus monòlegs o de les seves baralles dialèctiques a dues, tres o quatre bandes, o el punyent dolor emocional que es mou darrere de tot plegat, potser resulta un hàndicap a l’hora d’apropar-se a la proposta que ens fa la companyia El Eje. Una proposta – això ho reconec, i ho valoro com cal- , arriscada, nascuda amb voluntat provocativa, plena de ganes d’explorar els límits i no exempta de moments en els quals la potència de les intencions es converteix en veritable potència escènica: el millor de tots, el que protagonitza Jordi Samper (propietari també del cul censurat per Facebook) marcant-se una hipnòtica coreografia a ritme de Disclosure. Però també, una proposta insatisfactòria en molts sentits.
Marc Ribera – director i responsable de l’adaptació- prescindeix gairebé per complet del text original (encara que el títol de la seva obra estigui precisament vinculat a la resposta que li llença en George a la Martha a l’original quan aquesta li demana que li posi més gel al got). I canvia el context universitari pel context de l’art contemporani: el vell rector s’ha transformat ara en un vell mecenes, d’aquests que si li caus en gràcia, pot llançar la teva obra artística a l’estrellat. Per cert que sobre el bon o mal gust pictòric de la Martha i en George podreu opinar vosaltres mateixos, perquè abans de començar l’obra us deixaran donar un tomb per casa seva i valorar de prop les pintures que tenen penjades per les parets. Però un cop sortiu vosaltres de l’escenari, començaran ja la seva etílica cursa per tal de comprovar qui la fa i/o la diu més grossa; una cursa en la qual està també inclòs el joc d’humiliar com cal als convidats.
El problema és que aquesta sèrie de jocs que Albee estableix amb magistral precisió (cal recordar que l’acte primer de la seva obra porta precisament el títol de Diversió i jocs), curiosament perden gran part de la seva ferocitat i brutal sarcasme en la recreació lliure que en fa Ribera, encara que paradoxalment aquesta es vulgui presentar amb aires del tot gamberros. De la mateixa manera que quan s’arriba al joc dels jocs –aquell que té a veure amb l’absent noi de la casa, l’estimat fill de la Martha i en George- saltant ja totes les regles del joc, resulta difícil entendre perquè Albee li va posar a aquest fragment el títol deL’exorcisme: la nova dramatúrgia li ha tret a aquest fill el seu poder catàrtic. L’exorcisme final que hauria de deixar veure de forma patètica tot l’amor que es mou entre tant de joc destructor, es converteix aquí en crit histriònic sobreactuat en excés. La sobreactuació cridanera es transforma en realitat en el to general en el qual es desenvolupa tot el muntatge. I els personatges reinventats, resulten notòriament més prims i menys dramàticament intensos i sorprenents que aquells altres d’Albee, sense que ajudi tampoc massa el fet que en la seva nova reencarnació, han perdut pràcticament la totalitat del rerefons del seu passat: només cal veure en aquest sentit la poca substància que presenta la nova Honey, un cop Ribera li ha negat els embarassos histèrics i la seva condició de filla d’un predicador amb gran habilitat per enriquir-se gràcies a la bona fe dels que tenen fe. Cert: El Eje se la juga jugant amb Albee. I els seus setanta-cinc minuts d’espectacle en van prou plens de xiscles, fel·lacions, vòmits, rebolcades per terra (la Martha, n’és una especialista), i intensitat per a mantenir sempre ben desperta la nostra atenció. Però aquesta intensitat no deixa de semblar-me un xic forçada, més epidèrmica que real.
Esmorza amb mi. El plaer de menjar-se un croissant amb Burt Bacharach
Que gran que continua sent Burt Bacharach, creador de melodies perfectes ( així ho veu també el Salva, un dels quatre personatges que seuen a taula al voltant d’aquest esmorzar) el qual , per cert , ha complert 90 primaveres- mai millor dit, tenint en compte que va néixer un mes de maig- just coincidint amb l’estrena d’un espectacle que li ret inesperat homenatge. Fa set anys, Ivan Morales va imaginar el retrobament d’una parella a la qual se li havia acabat l’amor – però potser no tant; l’obra també anava d’aquell pòsit d’amor que sobreviu quan sembla haver-se acabat l’amor- a ritme de Triana i de Sé de un lugar. I ara, Bacharach li pren el testimoni a Triana en aquesta nova obra de Morales que, en realitat, recupera donant-li nova forma escènica un vell guió mai filmat i guardat al calaix. És clar que quan les coses es recuperen un grapat d’anys després d’haver nascut, ja no són les mateixes. Un altre pòsit – el del pas del temps i el pas de la vida- els hi dóna noves perspectives. És així com – tot i no ser-ho i tot i no compartir personatges, malgrat compartir parella d’intèrprets- l’esmorzar a quatre bandes d’ara, agafa aires de seqüela emocional d’aquell altre tan notable espectacle. La Béré i el Simó de llavors han deixat pas a la Natàlia, el Salva, el Sergi i la Carlota d’ara. La mitjana d’edat dels personatges, lògicament ha pujat. I la mitjana de fracassos acumulats i possibilitats de tota mena que abans semblaven ben possibles i ara comencen a semblar ja una mica més dubtoses, ha corregut parella. Però això no vol dir que hagin renunciat a les expectatives. En tot cas, vol dir que enganxar-se com sigui a les expectatives, comença a ser quelcom una mica més urgent. Cal llançar-se a la piscina abans que aquesta s’hagi quedat del tot sense aigua!: això, també ho ve a dir aquest fan número 1 de l’amic Burt que és el Salva. Però també pot passar que, a mitjan salt, vulguis rebobinar i buscar una piscina diferent. Aquestes coses, ja passen.
Fa set anys, Morales situava la seva parelleta tant a tocar del públic que ens convertia a tots en visitants de la casa on tenia lloc la història (la casa en la qual s’havia tancat el Simó, atacat per la “depre” del desamor). Ara, Morales sembla voler recordar-nos amb la seva sorprenent (i molt encertada) disposició de l’espai escènic com, al cap i a la fi, això de les relacions emocionals amoroses passa sovint per un constant anar donant voltes i més voltes (de fet, el mateix text fa referència a aquest caràcter circular) , a veure si d’una vegada apareix la persona amb la qual doni gust esmorzar cada dia fins a la fi del temps. D’un temps que, en qualsevol cas, no en té res d’etern, per molt que els fidels defensors del romanticisme més pur continuïn parlant de l’amor etern. L’eternitat no dura mai més del que dura una curta vida. I Morales, sembla també haver volgut recordar-nos aquesta obvietat que de vegades voldríem passar per alt mitjançant la forma que adopta aquest espai escènic. I mitjançant el lloc al qual ens remet de forma ambigua (no puc dir més, el meu pànic als spoilers m’ho prohibeix) al llarg de la primera escena de la seva obra. La mort (la inesperada, però també la que té a veure amb l’auto destrucció) ensenya el nas més d’una vegada al llarg del text.
Hi ha una cançó de Bacharach que no sona aquí, però que ben bé podria formar part de la banda sonora del documental sobre el desamor que està filmant la Natàlia (de moment, porta ja més de 300 hores de declaracions de desamor enregistrades) perquè es titula I´ll Never Fall in Love Again. La cançó pertany a Promises, Promises, un musical que Bacharach va compondre a partir de l’esplèndida pel·lícula de Billy Wilder L’apartament, probablement una de les comèdies més tristes que mai s’hagin filmat. Però contradient la lletra de la cançó (com ho fa també la noia que la canta en aquella obra), el quartet de Morales –el quartet que protagonitza aquesta comèdia també sovint ben trista, tot i que mai desesperada- està disposat a tornar a enamorar-se de nou, després d’haver-li vist els ulls a la mort, al desengany, o fins i tot a l’ombra de la desesperació, a la sensació que les coses es poden esvair com si res. De vegades, el quartet de Morales sembla avançar donant bandades, i el llenguatge entretallat amb el qual s’expressen aquests personatges, tradueix molt bé l’entretallat embolic emocional que sovint es mou dins seu, mentre busquen la certesa de l’esmorzar compartit sense tenir potser massa clar què és el que volen per esmorzar. Però les seves mirades, carregades segons l’ocasió de desig, o por, o ràbia, o tendresa, o tot plegat alhora, diuen més inclús que les paraules. Morales compte per poder transmetre tot aquest joc verbal visual amb quatre fantàstics intèrprets (Anna, Mima, Xavi i Andrés mostren en tot moment la química que existeix entre ells, i no perden tampoc ocasió de lluir-se individualment quan els hi toca), dirigits amb total encert pel mateix autor. Un autor que sap també com rendibilitzar al màxim les possibilitats d’aquest espai que el mateix escenògraf – Marc Salicrú- s’encarrega d’il·luminar de forma brillant. És cert: potser no totes les escenes d’aquest esmorzar posseeixin la mateixa força. I potser qui busqui l’encant de la immediatesa que proporcionava Sé de un lugar, trigui una mica més a l’hora de connectar amb la proposta. Però això és quelcom del que te n’oblides fàcilment, quan sents l’olor del cafè matinal en companyia d’aquests quatre.