Potser, el Dante de La Divina Comèdia ho tenia molt clar això de situar clarament on es troba l’infern, on el purgatori, i on el paradís. Però, per al director italià Romeo Castellucci, que ha presentat al Grec 09 la seva trilogia Inferno, Purgatorio, Paradiso, molt lliurement inspirada en l’obra mestra d’Alighieri, aquests límits, resulten força més difusos. Només cal veure, per exemple, l’instal•lació tenebrosa que acull el Paradís. Malgrat l’esclat de celestial llum blanca que travessa el visitant, el que finalment quedarà a la seva retina serà la fosca cova humita en la que, sota l’aigua que sembla néixer del seu propi cos nu, un home intenta de forma esforçada accedir al promès paradís. Però, no se’n en surt. Cada cop que sembla a punt de donar el salt definitiu, el forat negre del que intenta sortir el torna a xuclar amb força. Aquest paradís, esdevé, doncs, en el millor dels casos, un angoixós purgatori. I en el pitjor, una condemna digna d’aquells nous cercles infernals i plens d’etern patiment que Dante descriu amb tot luxe de detalls. De fet, i ben mirat, aquest personatge, es l’únic de tots els que veiem a la trilogia de Castellucci que recorda l’imatge iconogràfica del infern creada per Gustave Doré a les seves cèlebres il•lustracions per a l’obra d’Alighieri. Però deixem de banda aquest paradís que, moltes i molts de vosaltres (ànimes un pel perverses) heu vist sempre com un lloc on la salvació eterna s’assembla massa a una mena d’etern avorriment viscut (això si) en la millor i més celestial companyia. I que, Castellucci, veu com un espai en el que, si tot ha de ser passar-se el temps lloant al Creador, queda molt poc lloc per a la creació artística. Probablement per això mateix Castellucci redueix aquest Paradís a les dimensions de la breu instal•lació, i, en canvi, converteix l’ infern i el purgatori, en dos impactants muntatges escènics d’una intensitat veritablement torbadora. I és que, per molt que uns dies abans, els artistes de circ reunits a la més aviat poc engrescadora funció inaugural del Festival de Barcelona, ens volguessin fer creure que el Grec, es El jardí dels estels, la realitat és que molts de nosaltres sempre hem intuït que la vegetació que creix entorn i damunt l’amfiteatre, té alguna cosa de fascinant amenaça plena de misteri. De fet, més d’una vegada, m’he preguntat per què, molts directors, infra-utilitzaven les possibilitats escèniques d’aquest espai vegetal, quan l’obra que tenien entre mans, els hi permetia precisament explorar-les a fons. A manca d’un Palau Papal com aquell del que va disposar l’any passat per inaugurar el Festival d’Avignon, Castellucci, ha disposat de la paret de pedra i del bosc gairebé aeri del Grec, per oferir-nos una impressionant escalada que, de fet, acaba resultant fins i tot més dantesca que la que ens va oferir pujant per l’arquitectura del Palau. Aquí, amb el cap alçat cap el punt més alt de l’arbre més llunyà, tot seguint les passes del intèrpret-acròbata, resulta fàcil veure aquella selva negra de la que parla, i en la que s’ha perdut Alighieri. Però, com ja us hem dit (i com podeu comprovar, si us feu amb el DVD d’aquesta trilogia imprescindible) això, no vol ser ni de lluny l’il•lustració teatral d’un llibre, l’adaptació escènica del qual, com diu el mateix Castellucci, resultaria una missió del tot impossible. Aquí, i des del moment que el artista (Castellucci, ocupant el lloc de Dante) es deixa atacar per uns gossos que ja marquen de bon principi la tensió emocional del infern on ens hem ficat, del que es tracta, és de deixar-se arrossegar per un allau d’imatges i de sons prodigiosos, sovint enigmàtics, sempre, intranquil•litzadors, i en ocasions plens d’aquella ambigüitat de la que parlàvem al principi. És així com les ànimes anònimes que travessen l’escenari, poden realitzar constantment gestes en els que es confon la tendresa afectuosa amb l’assassinat per degollació. O com, en un dels moments més notables del muntatge, un gran cub de parets invisibles i ple de criatures amb ganes de jugar, es pot veure amenaçat per una terrible forma negra que sembla disposada a devorar-nos a tots, (tot començant pels més petits de la casa) i que, amb la seva angoixosa indefinició, ens recorda la nostra fragilitat, sempre penjada d’un fil. En aquest infern de pianos cremats, Andy Warhol, ha vingut a ocupar el lloc que, a la Comèdia original, ocupava el poeta Virgili. Potser, per que l’emblemàtic artista-icona del pop art, també ens recorda constantment aquesta fragilitat, tant amb la seva reproducció obsessiva d’imatges d’accidents de cotxe de la que també es serveix Castellucci, com amb la seva repetició i seriació d’objectes i rostres famosos, que acaben fent que el rostre de Marilyn, i un pot de sopa, resultin imatges equiparables.
Parlant de repeticions: no serà el purgatori una permanent repetició dels nostres pecats terrenals? Alguna cosa d’això hi ha en el terrible, infernal i fascinant Purgatorio de Castellucci. Només una membrana fina, un tul, separa la bonica cuina on la mestressa de casa de la primera escena del muntatge està preparant el sopar, del que serà una escenografia realista. I en aquest tul, veurem projectats els diàlegs que no es corresponen exactament amb el que està passant a escena. Amb tota la calma del món, el interior domèstic, es va preparant per rebre de forma inexorable la violència de la pederàstia practicada en família. Amb tota la calma del món, la sofisticada sala d’estar amb piano inclòs, es pot convertir en un veritable infern. Però, no som a l’infern, perquè aquí hi ha perdó i comprensió per part de la víctima. Després de travessar una selva escenogràfica al•lucinant, (els recursos tècnics de Castellucci, estan ben bé a l’altura de la seva creativitat) reconeixerem que som a un purgatori on, el que havia exercit de botxí ”cowboy” es situa ara en el lloc de víctima. I és aquí on podem veure amb claredat que, el purgatori, no es altre cosa que la culpa.
Deixem la selva de l’esplèndid (però també incòmode i polèmic) Castellucci, per ficar-nos en el bosc sensual i màgic de Shakespeare i el Piccolo Teatro di Milano? Clar que, aquest cop, tampoc el Luca Rondoni de Sogno di una notte di mezza estate, sembla estar per tantes alegries com les que li permet el text. Ronconi, cal no oblidar-ho, ja ens va oferir fa un parell de temporades una versió de Il Ventaglio de Goldoni en la que la melangia, la tristor oculta dels personatges, i la sensació de pèrdua i decadència, s’acabava imposant a la comèdia, en un muntatge veritablement extraordinari. Potser, els resultats d’aquest somni, no siguin tan espectaculars. Però també aquí, i a banda de l’estètica inconfusible de la marca Piccolo, hi podem reconèixer l’estil d’un mestre, si acceptem que la seva visió del somni, no és tan alegre, ni està tan plena d’aquella eufòrica sensualitat amb la que se’ns acostuma a presentar l’obra. Recordeu com, sense anar més lluny, Angel Llacer, (en el que fins ara, és el seu millor muntatge com a director) la va presentar gairebé amb el ritme d’una comèdia al estil del Hollywood dels anys 30? O com Robert Carsen, a la seva admirable versió de l’opera de Britten presentada al Liceu, potenciava al màxim la carrega anímica de la faula, per acabar amb un prodigiós esclat d’humor? (mai, l’escena de la representació final que fan els còmics de pa sucat amb oli de l’obra, m’ha semblat tan divertida). Ronconi, no va per aquet camí. Ell, prefereix remarcar més aviat com en són de volubles els sentiments amorosos. Com, darrera el miratge de l’amor, apareix amb massa freqüència el pur desig de possessió. Com, també sovint, aquesta origina la violència (la primera escena entre Teseu i Hipólita, resulta en aquesta versió ben reveladora). Ronconi, converteix als follets en personatges més sarcàstics que trapelles, i molt propers als estereotips de la Commèdia dell’Arte. I remarca el valor relatiu de les paraules dels enamorats, convertint precisament l’escenografia en un