La troupe Hardwicke, malgrat el seu cognom, porta ADN de Txèkhov
Està comprovat, les estadístiques no enganyen: Anton Txèkhov és (com a mínim ho era l’últim cop que es va fer recompte, i no crec que les coses hagin canviat massa) l’autor mort – tampoc crec que cap de viu assoleixi xifres comparables- més representat arreu del món , tret de Shakespeare, of course. Amb la gran diferència que mentre les obres reunides de Shakespeare resulten prou nombroses com per a remenar i triar , la producció teatral txèkhoviana es concentra en un força més petit grapat d’obres mestres, a les quals cal afegir les adaptacions escèniques realitzades a partir de textos narratius seus que no havien nascut inicialment per a pujar-se als escenaris. Res a objectar, si d’aquestes adaptacions en surten propostes tan notables com ara l’estupenda versió teatral del relat “El monjo negre (Le Moine Noir)” signada per Kirill Serebrennikov amb la qual es va inaugurar el Festival d’Avignon 2022 :si la busqueu al web francès de la cadena Arte, encara podeu gaudir d’ella.
El monjo negre ens fa triar entre la controlada rutina dels petits plaers quotidians i la bogeria d’una recerca personal sense límits quotidians
I ja que hi som , deixeu-me afegir que el magnífic conte breu en el qual es basa l’espectacle i la seva potent reinterpretació escènica plena de música, projeccions i coreografies que tenen com a rerefons l’imponent Palau Papal , porten fins el llindar de la bogeria aquell etern combat entre el seny i la rauxa tan representatiu també del caràcter català. El seu protagonista, Andreï Kovtin, s’enfronta a la disjuntiva de triar entre la tranquil·la vida sense sobresalts que garanteix una també tranquil·la aparença de felicitat, i la recerca d’una llibertat individual plena d’ambicions de canvi i de projecció intel·lectual, el peatge de la qual pot comportar l’aïllament i el deliri. Precisament això, és el monjo negre: una imatge delirant, una al·lucinació que et demana que la segueixis fins l’abisme si vols actuar d’acord amb aquesta part de tu mateix que t’exigeix sortir del ramat i seguir un camí de recerca personal que tindrà poc a veure amb la felicitat, entesa des de paràmetres convencionals. Serebrennikov opta per explicar-nos l’historia de forma triplicada, cada cop adoptant el punt de vista d’un personatge diferent. Ara, només falta que sigueu vosaltres mateixos els que us plantegeu què faríeu , si us trobéssiu sota la pell de Kovtin
https://www.arte.tv/fr/videos/108965-001-A/le-moine-noir/
L’espectacular muntatge es va representar al Cour D’Honneur del Palau Papal, l’escenari més emblemàtic del festival
D’altra banda, i sense sortir de Barcelona, en aquests darrers anys hem pogut comprovar que els personatges txèkhovians es podien adaptar de forma reeixida a tecnologies i ambients ben diferents al seu habitat natural: s’ha acabat, això de creure que aquestes criatures generalment ben desencisades i avorrides ,passegen sempre la seva laxitud existencial per paisatges rurals , viuen en finques decadents, i passen les hores del dia al costat d’un samovar en permanent ebullició, sense perdre tampoc mai de vista l’ampolla de vodka . I com a mostra d’aquests canvis només ens cal recordar que “Les tres germanes” potser no tornaran a trepitjar mai més els carrers de Moscou (tot i que el muntatge dirigit per Julio Manrique al Teatre Lliure les oferia aquesta possibilitat, en un final que resultava potser l’aspecte més qüestionable d’aquell excel·lent espectacle) , però en canvi sí han trepitjat espais virtuals propers al metavers com aquell en el qual es movien a l’espectacle de Susanne Kennedy “Drei Schwestern”. He dit trepitjat? Doncs , aquesta no és la paraula correcta que cal introduir en aquest cas, En primer lloc, perquè els universos del metavers no hi ha manera física de trepitjar-los. I en segon lloc, perquè Kennedy ficava aquestes germanes sense rostre ( la directora les emmascarava tant a elles com al seu grup familiar darrera un teixit que deixava el seu rostre sense faccions distintives ) en un intangible habitacle penjat al buit del no res ,més proper al territori gairebé metafísic que recorre l’astronauta de “2001. Una odissea de l’espai” quan viatja cap a Júpiter i més enllà de les estrelles , que a cap paisatge material susceptible de posar-hi damunt seu el teu peu , a la manera com ho va fer Armstrong quan va donar aquell tan gran petit pas.
Una habitació blanca amb quelcom de Kubrick, i uns rostres decididament inquietants
les germanetes també han conviscut amb la robòtica, com ho feien a la versió androide i japonesa de l’obra titulada precisament “Les tres germanes versió androide” i dirigida per Oriza Hirata , tot i que la diguem-ne que direcció interpretativa dels robots, fos cosa de Hiroshi Ishiguro. En aquell muntatge vist al Grec 2013, l’esmentat ambient rural a la manera de la Rússia prerevolucionària , te’l trobaves traslladat a un indret rural del Japó profund, i situat en un futur que ,novetats tecnològiques a banda, tampoc no resultava tan diferent de passats recents amb petjada nipona. Hi ha entre vosaltres alguna ànima cinèfila que senti feblesa pel cinema del mestre Yasujiro Ozu? A mi , cada cop que veig una pel·lícula japonesa en la qual hi surt a la llunyania un tren travessant horitzontalment el paisatge , el cap se me’n va de seguida cap a aquest director excepcional que, sovint, se’n servia d’aquests trens per marcar els moments de transició entre una escena i una altra. Els trens de Ozu no es limiten a travessar la pantalla; el que fan és assenyalar de forma imperceptible i alhora aclaparadora l’imparable pas del temps , la constant mobilitat a la qual son sotmeses les emocions humanes fins i tot quan semblen ancorades en un únic paisatge emocional, la forma com allò que es diria immutable (com ara, aquests horitzons japonesos en els quals les vies han anat creant cicatrius) ha quedat ja del tot modificat en els breus segons al llarg dels quals la teva atenció se n’ha oblidat de la narrativa del relat, i s’ha deixat capturar pel pas de la locomotora i dels vagons que arrossega darrera seu. El sublim cinema d’Ozu ho és precisament perquè renuncia als escarafalls d’allò que es vol presentar com a sublim, per tal que la nostra atenció es centri en la descomposició de la rutina, en les ferides aparentment imperceptibles que s’escolen per les nostres ànimes amb la mateixa suau melangia amb la qual el temps s’escola per les nostres vides sense voler mai que siguem plenament conscients del seu pas. Això, fins aquell dia en el qual les germanes deixen de seguir repetint-se les unes a les altres que algun dia tornaran a Moscou, i són capaces de reconèixer en veu alta que mai més no tornaran a Moscou. Decididament, el cinema d’Ozu, malgrat les distàncies geogràfiques i culturals, es troba en mots sentits ben a prop del teatre de Txèkhov.
Tornarà aquest robot a Moscou alguna vegada?
Són precisament les cèlebres tres germanetes les que han fet de detonant d’aquest i d’algun altre dels propers Telons Esquinçats: al llarg d’unes quantes setmanes han conviscut a la nostra cartellera dos espectacles radicalment diferents que, malgrat aquestes abismals diferències, li deuen a elles la seva existència. En un cas ( “Érem tres germanes”. Sala Atrium. Fins al 13/11) , de forma ben directe. En l’altre cas (“La meravellosa família Hardwicke”. La Villarroel. Fins al 27/11), de forma un xic més lúdicament tangencial, però no menys depenent. Comencem doncs per elles, tot recuperant també en aquest primer lliurament les impressions que em va originar el muntatge de la Kennedy.
The end is not the end is not the is not the end is………………………………………………………………………………………………………….
És la vida un bucle sense fi , encara que sembli que la mort vingui a posar-li un final? Som ficats a un “loop” en sessió continua dins del qual tenim la sensació que el temps avança cap en davant, quan en realitat no fa altra cosa que donar voltes i més voltes de manera circular ? Potser la sensació de “déjà vu” que ens assalta de vegades deixant-nos perplexes i desconcertats, no sigui en realitat altra cosa que una fuga que evidència aquest bucle pel qual ens movem sense ser-ne conscients. Diu Nietzsche quan formula la seva complexa teoria de l’etern retorn que “haureu de viure aquesta vida tal i com la viviu ara i l’heu viscuda innombrables vegades. I no hi haurà res de nou. Cap dolor ni cap plaer, cap pensament ni cap sospir “. I si és així com funcionen les coses, cal deduir-ne que entendre l’existència d’aquest etern retorn ens dona la possibilitat fins a cert punt alliberadora de millorar les nostres opcions vitals , o per contra ens condemna de forma aclaparadora a una repetició en la qual no existeix cap opció de canvi?
Hi ha un personatge de “Les tres germanes” – la gran obra mestra txékhoviana que la creadora Susanne Kennedy agafa com a punt de partida per demostrar-nos que també elles estan ficades al “loop” nietzschià – que afirma que d’aquí 200, potser 300 anys ( per cert; ja n’han passat uns quants més de 100 des que el personatge va pronunciar per primer cop aquestes paraules a un escenari teatral) el món serà un lloc meravellós. Serà, en definitiva, el lloc en el qual la trista existència de les tres germanes plena de renuncies i sacrificis volguts o imposats, tindrà per fi un sentit. Així ho expressen elles mateixes a la colpidora última escena de l’obra original. Des del futur, aquest passat que per a elles era present es podrà entendre com una baula més d’aquesta cadena que condueix cap a un món millor . I pensar això, resulta sens dubte tranquil·litzador: donar-li sentit al patiment , sempre ho resulta. Però si les coses es mouen dins d’aquest etern retorn, potser d’aquí 200 o 300 anys ( i ja n’han passat més de 100) , l’únic que es farà, serà repetir les mateixes paraules en forma d’etern ajornament d’una esperança que mai deixarà de ser-ho.
En qualsevol cas, també en mans de Susanne Kennedy aquell Moscou tan somiat i idealitzat per les tres germanes – el Moscou que evoca els dies alegres de la infantessa i representa la possibilitat de fer realitat els seus somnis – haurà de seguir esperant. I l’espera, es farà eterna. Susanne Kennedy agafa les tres germanes ( les presents, les passades i les futures; les que de tant en tant deixen anar frases del text original i les que semblen parlar un altre llenguatge però repeteixen potser alhora similars mancances) i els seus ocasionals acompanyants ( també ells , introduint puntualment escenes txékhovianes mentre es fan fotografies amb la tablet) . I els fica a tots plegats a una habitació blanca i asèptica penjada a l’infinit , i envoltada de canviants realitats virtuals dins les quals potser tampoc no canviï res perquè també elles foment part del mateix “loop”. Al llarg de 90 minuts, aquests personatges el rostre dels quals es presenta bàsicament amb forma de careta de làtex o de forat negre viuran 41 situacions :aquí quedaria fora de lloc parlar d’escenes. I aquestes situacions se’ns presentaran separades alhora per cops de transició en la foscor acompanyats per una banda sonora que sembla estar repetint també una mena d’etern lament indesxifrable . Tot plegat, mitjançant un impressionant aparell tecnològic que requereix alhora una no menys impressionant coordinació humana , i que fa d’aquesta proposta una veritable exhibició de virtuosisme visual i sonor. Però que alhora, Kennedy controla amb precisió per tal que la tècnica no es mengi mai el discurs, i estigui sempre al seu servei.
Perdudes per l’espai
I el discurs, arriba amb una nitidesa ( i una insistència ; si som ficats a l’etern retorn, no es pot esperar altra cosa) absolutament inqüestionable. En mans de Kennedy, Txékhov es posa al servei de Nietzsche , sense perdre per això del tot la seva veu. La veu que, per exemple, arriba de tant en tant a traves del fil telefònic , amb forma d’una trucada que tornarà a repetir allò dels 200 o 300 anys que ens falten per assolir quelcom semblant a la felicitat mundial. Sempre ,dins d’aquesta habitació que, escènicament parlant, a mi em va recordar una mica aquella altra en la qual La Fura situava el seu esplèndid muntatge de l’òpera “Quartett”: també aquell quartet integrat només per una parella semblava destinat a una eterna repetició dels seus perversos jocs de seducció, flotant per damunt d’un no res farcit d’imatges virtuals. Però en el cas de la proposta de Kennedy , l’habitació em recorda encara més per raons obvies aquella altra habitació que Stanley Kubrick introduïa al fragment final de la magistral “2001: una odissea de l’espai”. Després d’un fascinant i psicodèlic viatge que més enllà de Júpiter condueix cap a l’infinit ( i també aquest viatge sembla escolar-se en un altre moment d’aquest espectacle) , l’astronauta perplexa es troba ficat en un espai enlluernadorament blanc i asèptic , sorprenentment decorat amb elements que semblen haver fugit d’una època barroca. El mateix temps barroc que a l’habitació de Kennedy fa acte de presència mitjançant una cadira. I cal recordar que l’astronauta de Kubrick també es diria que entra al cercle de l’etern retorn, envellint i morint en qüestió de moments, i retornant a la vida en forma de fetus planetari, mentre a la banda sonora sona ni més ni menys que la partitura que Richard Strauss li va dedicar al “Així va parlar Zaratustra” de Friedrich Nietzsche. Ho veieu, com es tanca el cercle? Serà veritat, que som al bucle? Pensem-hi, mentre seguim la notablement fascinant seqüenciació de la qual no poden escapar-se les tres germanes, i Kennedy ens recorda que el final no és mai el final, no és mai el final, no és mai…………………………………………………
