Variacions txèkhovianes (2)

Escrit per Ramon Oliver

12.01.2022

 

Aquesta troupe orquestrada per david Selvas, ens convida a seguir palrant del bon doctor Anton

 

La “meravellosa família Hardwicke “que, en el seu títol original ( “Vanya and Sonioa and Masha and Spike”) deixava molt clares les seves vinculacions mab l’univers de Txèkhov , ha deixat ja la nostra cartellera. Però nosaltres seguim explorant la forma com el teatre de Txèkhov ens segueix marcant, tant quan fa aparicions directes , com quan es mostra de forma més solapada. Posem un parell d’exemple. Recordeu que Carles Alfaro, va tenir la gosadia de fer que l’oncle Vània realitzés un viatge cap el cor Del continent africà? I tornant a un espectacle esmentat ja en el lliurament anterior: vau ser testimonis de la reconversió de “Les tres germanes” en un experiment androide? Doncs abans de seguir avançant, dediquem-li un moment d’atenció a aqeustes deus propostes

 

JO TENIA UNA GRANJA A ÀFRICA

“Jo tenia una granja a l’Àfrica”. Amb aquestes paraules comença l’extraordinària novel·la autobiogràfica de Karen Blixen “Memòries d’Àfrica”, I així podria començar també el nou muntatge signat per Carles Alfaro ( el segon en la seva trajectòria ) de aquesta peça magistral d’Anton Txhèkov que és “L’oncle Vània”. Alfaro, quan va dirigir l’obra al Centro Dramático Nacional fa a la vora nou anys , ja va voler donar-li a Vània uns aires obertament colonials, ubicant l’espectacle no pas a un indret perdut de la Rússia profunda i rural  d’aquests en els quals les criatures txekhòvianes acostumen a observar com passa lànguidament la vida mentre somien en tornar a trepitjar els carrers de Moscou, sinó a un paisatge indefinit d’ultramar. I a més a més , va situar l’acció d’aquell espectacle amb repartiment estel·lar –Emma Suárez, Francesc Orella, Malena Alterio, Maria Asquerino…- i sòlida arquitectura escenogràfica  allà pels anys 40 del segle XX, per tal de fer més palès encara  l’estat decadent d’un món colonial a punt de d’enderroc. Com a mínim, la imatge “romàntica” del colonialisme estava a punt d’esmicolar-se , per tal de deixar  pas a formes colonials més sofisticadament solapades.

Magnífico retorno de «Vania», según Carles Alfaro con grandes intérpretes –  Culturamas

L’oncle lluita contra la calor africana gronxant-se en una hamaca

 

Ara, Alfaro ha tornat a visitar Vània. Aquest cop, prescindint d’arquitectura escenogràfica , i deixant l’espai de representació reduït a aquells elements essencials que venen a definir l’existència del grup humà reunit per Txhèkov. Com ara el piano; el gran piano de cua des de les tecles del qual la vella “maman” de Vània pot perdre el món i la realitat de vista i  seguir adorant al ja també força vell professor , mentre toca les notes de “Que reste-t-il de nous amours?”, aquella vella i preciosa cançó de Charles Trenet que li va servir a François Truffaut per posar-li títol a una de les seves millors pel·lícules, “Baisers volees”. I com ara el gran aparador, que amaga dins seus les ampolles de bons vins i potents licors ( en aquests cas , més whisky que vodka) sense els quals, el dia a dia mancat d’il·lusions que ja resulta prou dur de pair, seria directament insoportable. I com ara la gran hamaca que Alfaro transforma gairebé en l’element més emblemàtic d’aquest espai , i a la qual li atorga també un decisiu paper simbòlic en la memorable i commovedora  escena final de l’obra. Des de l’hamaca, sembla també més fàcil veure com la pròpia vida s’escola pel dits. Primer creient encara que s’està a temps d’aturar tanta pèrdua i convertir-la en quelcom digne de justificar una existència. I després, amb la consciència que , sense donar-nos compte, ja hem fet tard per a tot. I – qui por dubtar-ho?- , aquest és el punt exacte en el qual es troben tots els personatges de l’obra.

Però encara que hagi canviat l’escenografia i el repartiment s’hagi nodrit aquest cop de noms ben significatius de l’escena valenciana, el cas és que Alfaro no ha oblidat les arrels africanes de la seva proposta. Si Txhèkov li va posar a la seva obra com a sota títol “escenes de la vida en el camp”, Alfaro ben ve li podria posar el d’ “escenes de la vida a la sabana “, perquè el director insisteix en remarcar que el seu espectacle té lloc a un espai indeterminat de l’Àfrica subtropical. Una geografia en la qual, en paraules d’Alfaro , la depredadora mà de l’home  està seguint el mateix camí destructor que seguia als freds  boscos de l’obra original; aquells boscos que tant li preocupen al doctor, sense que – d’altra banda- estigui tampoc fent res efectiu per preservar-los. Però és que , tal i com evidència Txhèkov i assenyala Alfaro , aquí tothom” lamenta incessantment la seua incapacitat per actuar”, i mentre es lamenta, i encara que surti i entri a escena com si s’estès movent , “ningú no es mou de l’únic lloc en el qual ha estat sempre”.

Val a dir que l’escenari africà, malgrat que estigui suggerit en les imatges projectades que serveixen con a trànsit entre un acte i un altre i que ens ubiquen temporalment , i malgrat els sons inclosos a la banda sonora, queda una mica massa diluït. Dit d’una altra forma: si no saps que les intencions d’Alfaro van en aquesta direcció, és possible que les referències africanes et passin desapercebudes. Quelcom que potser altera una mica els objectius del director, però que  – d’altra banda- tampoc ve a alterar massa la qualitat  global de la seva proposta. Una qualitat sostinguda en el bon treball conjunt del repartiment . I una qualitat que , tot i resultar inqüestionable, no deixa de presentar  alguns aspectes que sí em semblen més qüestionables. Alfaro , per exemple, resolt de forma notable aquell punt de trobada entre allò grotesc i allò patètic amb efectes tragicòmics que ve a confluir a l’extraordinària escena en la qual la sensació d’estafa vital de Vània es transforma en ràbia, pistola en mà. Però per contra, llisca potser massa cap a l’humor vodevilesc en el moment en el qual Vània es converteix en testimoni del petó furtiu entre Helena i el doctor. L’esclat histriònic de Sònia, té molt de sentit , però presenta alhora un punt excessiu. I al decrèpit professor enfrontat a la seva decadència, li manca potser també aquell punt de força capaç de fer-nos entendre perquè en altres temps, tothom sucumbia al seu intel·lecte seductor. De vegades, trobo a faltar al muntatge d’Alfaro aquella densitat emocional, aquella capacitat d’emoció que Vània i els seus han exercit sempre sobre mi. Tot i que, fins i tot privat d’aquest punt, l’espectacle  de Moma Teatre resulti excel·lent. I tot i que sàpiga visualitzar molt bé en tot moment la desolació que deixen al seu pas les oportunitat perdudes, contemplades des d’una hamaca.

 

Carles Alfaro: "'Vania' retrata el drama de mi generación profesional"

  Segons Alfaro, Vània reflecteix el drama de la seva generació professional 

 

POTSER TAMBÉ ELS ANDROIDES SOMIEN TORNAR A MOSCOU

Imagineu-vos per un moment queTxèkhov s’hagués trobat amb IsaacAsimov (l’autor de Jo, robot) i amb Philip K.Dick (el creador de Somien els androides amb ovelles elèctriques?, el relat que va inspirar lal legendària pel·lícula BladeRunner) per escriure plegats una obra de teatre.Doncs el resultat potser s’hauria assemblat força a aquest espectacle que neix també d’una trobada singular: la trobada entre Oriza Hirata, un avantguardista i molt admirat creador escènic japonès,i Hiroshi Ishiguro, un doctor en enginyeria considerat una de les persones que més està contribuint al desenvolupament dels robots intel·ligents.El cas és que, del a primera trobada entre aquest parell de talents que va tenir com escenari la Universitat d’Osaka, en va sortir la determinació de crear el teatre humà-robot, gairebé un nou gènere escènic en què robots i actors de carni ossos es reparteixen per igual els aplaudiments del públic. En just homenatge al geni d’Asimov, la primera proposta del projecte va portat per títol Jo,obrer. I des del llavors, el diàleg entre aquests actors d’orígens tan diferents no ha fet altra cosa que tornar-se cada cop més intens: a Sayonara es va incorporar per primer cop una androide que recitava uns emotius poemes de comiat a l’actriu carnal que interpretava una dona amb una malaltia terminal.

Les tres germanes versió androide (Three Sisters, Android Version) | Arxiu  Grec

Robots al servei del millor teatre universal 

TRES GERMANES AMB DIFERENT CODI GENÈTIC

Els robots són el futur. Però el futur també s’acaba transformant en passat. Si el pare de Les tres germanes de Txèkhov es dedicava a l’ofici militar, el pare d’aquesta robòtica, futurista, del tot lliure i més aviat tirant a tragicòmica adaptació de l’obra era precisament abans de morir un gran investigador en el camp dels robots avançats. Però ara, si ressuscités, es moriria de pena veient la decadència en què ha caigut la fàbrica on treballava, per culpa de les fluctuacions del ien. Per cert: les habilitats del pare li van permetre substituir una filla desapareguda pel model de geminoide que es pot  veure a l’escenari. Però pràcticament ni es pot notar la diferència entre aquesta noia i les altres filles. I en qualsevol cas, les tres llangueixen ara per igual en aquest provincià racó del Japó, segurament somiant a tornar a l’esplendor illusòria de la capital, tal com ho feien les seves parentes russes.

Author