Crítiques exprés

Corren aires d'acabar amb el capitalisme. Potser ho fa que quan arriba l'1 de Maig, aquella festa que se'n deia dels "treballadors" quan n'hi havia, hi influeix.

Bona idea i bon retrat generacional, i un Albert Pérez que crea un engranatge perfecte.

S'agraeix la posada en escena que fa La Perla29, on destaquen les interpretacions de les germanes, especialment Marta Marco i Carlota Olcina.

Interessant proposta amb un Ramon Madaula exquisit en els detalls. L'escenografia i la proposta escènica queden una mica encorsetades.

Històries d'amor sense pretensions que arrenquen més d'un somriure. Atents a les escenes Valencia-Silvestre, pura química!

Un espectacle de caire elitista —en el bon sentit del terme—, per al qual, els espectadors han de tenir la disposició i la curiositat per reviure què va ser el moviment dadà.

«Enchanté!» té un rerefons que captiva els espectadors. I encara més en un moment com l'actual en què Europa torna a trontollar amb la crisi dels refugiats sirians.

Un bon acompanyament de cinc músics i també una austera, però treballada il·luminació fan de «Reload» un concert que té vocació d'espectacle teatral.

L'obra fa de bon seguir, és entretinguda i barreja la comèdia amb el rigor històric a partir d'un fet tan anecdòtic com el de «La guerra dels mons»

Obra intensa que demana una interpretació que balancegi entre els diàlegs o monòlegs, i els silencis, més aviat buits que s'omplen amb la imaginació de les imatges evocades, i encara la penombra.

Una aproximació força superficial a una parella e història mitiques. El sentit de l'humor i la mitica de la Molina ajuden a entrar millor en la proposta.

Una mirada crua sobre el món del teatre i algunes misèries de la condició humana, que potser calia retallar un xic.

Lluís Pasqual l'encerta de ple.

Els petits i grans espectadors es converteixen en viatgers de la nau o globus aerostàtic dels germans de ficció Fabrice i Philippe Montgolfier, que diuen que són parents descendents dels veritables.

Llàtzer Garcia es mou per terrenys potser més convencionals dels que trepitjava a "La pols", però aconsegueix parlar amb molt d'encert de la fam d'art i la por al fracàs

El viatge cap a l'actualitat de tan mítica parella, es mereixia una mica més d'inginy i una mica menys de clixés.

Malgrat les bones intencions, aquest homenatge a Welles naufraga sense remei per culpa d'un subtrama impossible i d'algunes interpretacions gens entonades

La vida dels guàrdies d'un museu és dura. Del tamboret a passejar per les sales. I de pesar figues en un racó a ser aspirants a figures de cera.

I malgrat l'amargor que es respira durant tota la trama de «Sota la ciutat», un pot acabar tenint la sensació que també hi ha rastre de comèdia.

Divertimento garantit i el regal del conjunt interpretatiu. Només per veure l'última escena que protagonitza Ramon Madaula, val la pena reservar dues hores de teatre.