Crítiques exprés

El retorn de Bea Segura mostra la maduresa de l'actriu, guanyada amb el temps, i que recentment l'ha portat a fer personatges cinematogràfics o de tv com 'Ermessenda' o 'Salvador (Puig Antich)'.

L'objectiu de la diana on clavar els dards són els polítics. I el fet és que tots li ho posen ben fàcil. Pedro Ruiz canta, monologa, deixa anar alguns acudits i fins i tot fa una voltereta de pista.

Fèlix Pons aconsegueix amb un monòleg compartit musicalment amb el rocker Jordi Busquets que posa banda sonora de pel·lícula de por a una posada en escena que beu de la performance.

S'ha de ser fan de Veronese i incondicional de Txèkhov per veure amb bondat aquesta versió de 'La gavina'. Però queda el consol d'assistir a un exercici teatral despullat, marca Veronese.

L'humor de fons de l'obra es destil.la lentament, però també amb eficàcia, amb l'avantatge que estem parlant d'un humor que no provoca el ha, ha, ha! permanent sinó el somriure intel·ligent.

L'autor posa en joc tots els recursos de guionatge possibles i crea un doble rol familiar amb els fills quan encara són adolescents i els mateixos fills quan han crescut, després de vint anys.

Una obra perquè els espectadors es facin, al final, la pel·lícula al seu gust, amb una interpretació coral mesurada, que no cau en l'excés verbal, que el contingut facilitaria.

De tot el que un ha pogut veure fins ara, aquest 'Sing Song Swing' és segurament l'espectacle més fresc, picaresc, burlesc i desinhibit que la companyia ha creat.

Els dos intèrprets combinen el diàleg parlat amb el cantat i la trama avança amb aquests dos registres amb un ritme que va pujant de to, que també dóna joc als catorze músics.