Crítiques exprés

Costa seguir una mica la lógica de la trama, però tot plegat esdevé un gran divertiment, reeixit i ens permet recuperar la Cervià, a qui es troba a faltar.

No imagino una millor manera de commemorar el 40è aniversari del Lliure que veure aquest divertiment, ple de sornegueria i denúncia.

Durant una hora i tres quarts, «La treva» manté un quadre escènic que s'acosta al «dirty realism» (realisme brut) molt ben dirigit per Julio Manrique, a vegades amb minidiàlegs que es trepitgen.

Ernest Villegas manté els espectadors sense alè durant vuitanta minuts, gràcies a un text que ha traduït l'actor Ramon Vila, i que en la veu potent i clara d'Ernest Villegas no trontolla gens.

És l'arma amagada que té «Art», aparentment tan senzilla com el blanc del quadre: fer trontollar allò que creuen els tres personatges i, a la vegada, fer trontollar el que creuen els espectadors.

Una nova delícia de la Clàudia Cedó, amb una història fantàstica i la comunicació/incomunicació com a tema central. Imperdible!

Especialment divertida és la part de l'espectacle que imita un concurs televisiu en què els tres cantants han de passar una sèrie de proves com, per exemple, recitar de memòria el màxim de compositors

Un text lingüísticament impecable, sense gratuïtats innecessàries, molt ben dit pels quatre intèrprets. Opta també per molta narrativa, diàleg, acció i poca intervenció musical.

Un espiral de conflictes amb el rerefons de la guerra en què destaca el bon treball dels quatre intèrprets.

Míriam Alamany i Carles Martínez, una gran parella d'intèrprets al servei del millor Ionescu.

Un Ionesco per a espectadors que hagin vingut a jugar i a gaudir de dos grans personages abocats al desastre de la seva vida.

Un text amb el que has d'anar descobrint què passa amb la complicitat d'uns actors entregats. No us decebrà.

Una comèdia entretinguda amb punts d'embolic, que acaba sent força correcta.

Bon muntatge que arrenca més d'un somriure amb bones interpretacions, però amb un text que no acaba de reeixir.

Un bon tàndem per a una escenificació que té poc de teatral i sí molt de literària. Només per l'escenografia ja val la pena.

L'obra continua interpel·lant la societat actual. Explotació laboral, sous precaris, contractes parcials, cues a les oficines de col·locació, empreses de treball temporal, acomiadaments indiscriminats

Qüestions étiques i problemes de relacions personals barrejats amb intel·ligencia i amb molts bons intèrprets.

Julio Manrique dirigeix amb intel·ligència i ritme precís el molt hàbil text de Margulies, i el quartet protagonista borda l'apartat interpretatiu d'aquest potent espectacle

Juan Villoro ens presenta una comèdia tocada d'una ironia intel·lectual de vegades brillant i de vegades una mica pretensiosa, dins d'un muntatge també un xic irregular

Les bruixes de Benet i Jornet fan neteja,en un muntatge que deixa a la vista algunes febleses de l'obra i que no acaba de trobar el to just entre la racionalitat i l'irracional