Torna al Gran Teatre del Liceu L’elisir d’amore, la comèdia més popular de Gaetano Donizetti, amb un repartiment d’estrelles internacionals i cantants de casa i amb la cèlebre producció de Mario Gas, que celebra dues dècades captivant el públic.
Després d’haver passat pel Festival Grec i pel Festival de Peralada, la proposta escènica – ara amb reposició de Leo Castaldi – segueix plenament vigent i l’èxit que ha obtingut després d’una llarga trajectòria, de més de quaranta anys, confirma que és una producció que no passa de moda. En aquesta versió, Gas trasllada l’acció de l’òpera a una petita ciutat italiana del 1922 i, amb una estètica molt felliniana, explica molt bé la trama de l’embolic amorós entre Adina i Nemorino, a més a més que incorpora un comentari polític subtil i sintetitza, de manera intel·ligent, una línia de continuïtat de la comèdia que permet que la història flueixi amb naturalitat. La producció és simpàtica i té molts moments divertits que estableixen una connexió deliciosa amb el públic, que queda fascinat cada cop que el muntatge de Gas puja sobre l’escenari.
A trets generals, el cor i l’orquestra del teatre va fer un bon paper, però el director Diego Mathewz es va simplement limitar a llegir la partitura, sense gaire gràcia ni encant i en algunes ocasions no va saber controlar el volum orquestral, penalitzant d’aquesta manera a més d’un solista, en especial al tenor Filipe Manu, qui va substituir a última hora a l’encara indisposat (i gran atractiu de l’òpera) Javier Camarena.
Nemorino és, segurament, un dels personatges vocalment més exigents de tot L’elisir, i la feina de Filipe Manu va ser correcte, sense més ni més, correcte. El guanyador del Tenor Viñas del 2024 té una veu prou bonica, però li falta projecció; la sensació era de fer curt, especialment al primer acte, menys interessant musicalment que el segon. La part més escènica i interpretativa del personatge, això sí, va ser notable. L’altre paper essencial, Adina, va ser interpretat per barcelonina Serena Sáenz, que debutava en el rol. La seva segona part també va ser millor que la primera, però la catalana es va mostrar còmode en un personatge que va cantar amb bon gust. El gran triomfador de la nit va ser Ambrogio Maestri i amb raó. La seva interpretació de Dulcamara és una autèntica creació i és una obra mestra. No és el primer cop que la seva veu mostra ja algun signe de desgast, però Maestri té una manera de fer, de cantar i de transmetre tots els ets i uts dels personatges que canta, tan captivadora i és tan carismàtic que, si bé la línia de cant no és perfecte, ho compensa amb la línia més actoral i es posa al públic a la butxaca. Gratíssima sorpresa l’excel·lent Belcore de Huw Montague Rendall. Molt bé també Anna Farrés en el personatge de Giannetta, que té una presència escènica menor que els anteriors.
De combinacions de repartiments n’hi haurà moltes i, entre Camarenas, Spyres i Yendes, les veus seran segurament més atractives que les que es van sentir a l’estrena. La funció va tenir punts forts; la producció i les veus més greus del cast, però, en un to més general, va ser un Elisir que va passar sense pena ni glòria, sin más, que dirien en castellà. El que sí que és segur, però, és que encara li queda tirada al muntatge de Mario Gas, que sempre serà famós.
Fotografia d’Antoni Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents