Andreu Rifé / Por

El teatre Gaudí acull aquests dies ‘Por’, un espectacle basat en la novel·la d’Stefan Zweig, però amb una nova capa dramatúrgica que reflexiona sobre la mateixa obra i com traslladar-la als nostres dies. En parlem de tot plegat amb el seu autor, dramaturg i intèrpret, Andreu Rifé.

Por parteix de la novel·la d’Stefan Zweig. Què et va atrapar d’aquest text? 

Quan la vaig llegir, em vaig quedar molt al·lucinat i vaig decidit que l’havia de portar a escena. Curiosament, el que em va atrapar va ser el que em va bloquejar. Jo tenia clar que volia fer-ne una obra, és un thriller trepidant i una dissecció sobre la psique, sobre la por d’una dona que té una realitat diferent a la de qualsevol de nosaltres. La novel·la té 100 anys, però els estats emocionals íntims, més psicològics, els hem viscut tots. A mesura que la llegia, anava visualitzant les escenes, però van arribar les tres últimes pàgines i em vaig bloquejar. El final és molt brillant però, alhora, no em sentia còmode fent-lo. I el projecte va quedar en un calaix durant sis anys.

I com el vas reprendre?

Un dia, vaig tenir la idea de què podia explicar la novel·la, no canviar res, però en paral·lel, expressar què em passava a mi amb aquest final. I d’aquí ha sorgit aquesta segona narració. Alterar la novel·la em semblava una falta d’intel·lectualitat grossa, el text és el text, i a més, jo no veig que Zweig tingui cap conflicte amb aquest final, ni tampoc el jutja. La seva grandesa és que fa un retrat perquè tu jutgis o et facis preguntes. El motor que em mou a fer l’obra és com em toca a mi, com m’encaro amb aquest final. Com plantegem una obra que és centenària, que té el final que té, però al final, és una obra amb uns valors socioculturals concrets d’una època i com m’hi relaciono jo avui.

Què hi ha de realitat en la part d’autoficció?

Diria que molta. Al final, si agafes el David Trueba o qualsevol altre autor que explica una ficció, sempre parteix d’ell mateix. Tot i que no es tracti d’una biografia exacta, parla d’esdeveniments que han succeït a la seva vida i fa servir una narrativa concreta per parlar d’unes pors que coneix i si no fos així, no hi podria aprofundir i aportar alguna cosa al lector. És una mica això, tot i que aquí no hi ha tanta realitat. Jo no soc el que hi ha a l’escena, soc un guinyol de mi mateix. Jo no parlaria mai amb un ninot, però sí que parlo de les meves pors, que m’atreviria a dir que són genèriques. Crec que pertanyen al cent per cent dels creadors. No són pors personals, són de l’ofici. I també es parla de manera més indirecta de la por del productor i d’un equip que veu que el seu guia artístic s’ensorra. Al final, és portar a escena el que ens preocupa quan estem creant.

El càstig final de la part d’autoficció, és el més temut per a un creador?

Jo crec que sí. A l’analogia amb la Irene, per a mi, el marit representa el públic, però en l’autoficció, jo acabo pitjor, el meu propi equip desisteix i se va. És l’embogiment del tipus que, fins i tot quan ha marxat tothom, encara vol arreglar els llums, aquesta cosa d’estar aïllat de la pròpia realitat. A mi no m’ha passat mai, crec que això no passa gaire, la gent és prou intel·ligent com per assumir la por i ser conscient que el veredicte l’ha de donar el públic. Jo sí que he tingut algun projecte que no ha anat bé i recordo que l’equip va anar amb mi sempre.

En la narració de Zweig, interpretes tu mateix tots els personatges, era una qüestió de pressupost o et resultava més fàcil per fer la transició entre les dues històries?

Clarament, és la segona opció sumada a una variable nova, quan jo quan explico la història, ho faig com si la narrés a l’equip. Aquesta sensació de provisionalitat m’anava bé perquè, al cap i a fi, és un autor que no vol concloure, quan les persones estem insegures davant d’un projecte no el volem tancar mai, sempre l’estaríem retocant. La persona que té clar un projecte més enllà del missatge que ha volgut donar, el tanca. Jo estic sempre donant voltes. Si hagués fet l’obra amb quatre personatges estaria donant el producte més acabat. I també perquè soc actor i tenia ganes de fer un monòleg interpretant diversos personatges amb el repte que la gent m’entengui sense haver de caracteritzar-me ni amb una gorra, ni amb una veueta, ni amb un gest, només amb l’energia. Artísticament, em semblava interessant.

Tu sols combinar música amb el text per reforçar les emocions dels personatges, aquí hi afegeixes una artista plàstica, què t’aportava?

Entenem la por com una cosa racional, quan pensem, ens venen les pors. Però aquesta mateixa por es tradueix en el cos, ja no actua la raó, és una cosa més instintiva. La por passa per la pell, pels sentits, pel cor, la suor. M’interessava poder parlar de les pors de la Irene a través dels sentits, no només des de l’actuació del personatge, generar unes imatges amb una música, passar per uns llocs on es juga en el terreny de l’abstracció, de la intuïció, de la bellesa, de la lletjor. Explicar la por des d’un altre lloc que no sigui la raó.

Com vas treballar-ho amb els altres creadors?

Amb l’Àfrica Fanlo ens coneixem des de fa molts anys, ella va dirigir un videoclip d’una cançó que és molt especial per a mi, Avorrim. Va fer el disseny i va quedar preciós, una delícia. Tenim una afinitat professional. Amb el Raúl Juan ens coneixem molt bé, jo soc músic i tinc quatre àlbums editats, ell m’ha fet de productor. És molt fàcil treballar-hi. Li vaig fer una proposta de les cançons i em va fer la producció de puta mare. Un cop vaig tenir les músiques, li vaig passar a l’Àfrica i li vaig explicar els cinc estats emocionals pels quals passa la Irene. A partir d’aquí, ella va començar a treballar amb les imatges. Li he deixat molt espai, és l’artista plàstica i el resultat és el que ella ha volgut. Sí que he intervingut en el mitjà per arribar al resultat, hi ha un moment en què la música agafa clímax i a mi m’interessava que el tret fos ràpid i violent. La pintura també té una dramatúrgia, és un procés i jo tenia idees sobre com ho volia formalitzar, però el resultat final de la pintura és cosa d’ella.