El Gran Teatre del Liceu tanca la temporada operística 25/26 amb Falstaff de Verdi, amb direcció d’escena de Laurent Pelly i Josep Pons a la batuta. Després de més de quinze anys de l’última representació de l’òpera al teatre, l’obra mestra verdiana torna al Liceu per acomiadar la direcció musical del mestre Pons, i ho fa amb un repartiment farcit de grans veus: Luca Salsi, Serena Sáenz o Daniela Barcellona.
Verdi tenia gairebé vuitanta anys quan Falstaff es va estrenar a Milà. Molt predisposat a retirar-se, però conservant el desig d’escriure una comèdia, Falstaff va fer revifar l’esperit del Verdi ancià. Després de tota una vida dedicada a la tragèdia, Verdi es va permetre el ‘’caprici‘’ d’acomiadar-se amb una comèdia divertidíssima però també plena de nostàlgia. Seva és la frase ‘’Torniamo all’antico e sarà un progresso’’, cosa que es pot ben relacionar amb l’òpera del nostre cavaliere. Malgrat presentar una música extraordinàriament moderna, acaba amb el cèlebre Tutto nel mondo e burla, una fuga, una forma ‘’arcaica’’ que havia quedat en desús.
Laurent Pelly és un gran especialista en comèdies, i en aquest Falstaff emmarca els personatges en entorns realistes que permeten potenciar totes les situacions teatrals en un muntatge intel·ligent i eficaç. El trasllat de l’acció al Londres del s. XX no li suposa cap entrebanc perquè funciona com un rellotge i es manté fidel al llibret d’Arrigo Boito. Falstaff, un antic cortesà arruïnat que intenta guanyar diners seduint a dues dones, les Alegres Casades de Windsor. Les dues amigues descobreixen que han rebut cartes d’amor idèntiques i decideixen unir forces per donar-li una lliçó. Pelly potser cau de manera massa previsible a la caracterització més típica d’aquests personatges i la rialla fàcil que provoquen, però en cap cas això li resta màgia a la producció. La funcional i enginyosa escenografia de Barbara de Limburg és un altre dels punts forts, ja que emmarca els personatges en entorns realistes que permeten potenciar totes les situacions teatrals. És un muntatge estructuralment senzill però molt resolutiu i adient. Hi ha escenes teatralment molt potents com È sogno? O realtà? de Ford, on Pelly omple l’escenari de clons de si mateix que l’observen i l’acompanyen, donant vida així als seus deliris de gelosia. Per filar prim, potser el tercer acte és probablement el menys inspirat de tots: la il·luminació no acaba d’ajudar a resoldre l’escena del bosc, que queda excessivament fosca i lúgubre. Però això, com ja s’ha dit, és anar a filar prim..
Falstaff, de la mateixa manera que va ser l’acomiadament de Verdi, també representa el final de l’etapa de Josep Pons com a director musical del Liceu. El mestre, amb una lectura bastant encertada i dinàmica, va saber mantenir la fluïdesa de la partitura bufa de Verdi, amb bon control dels concertants, importantíssims en una obra mestra de llenguatge únic i amb un estil musical que no té res a veure amb el Verdi anterior. Llàstima del control del volum de l’orquestra, que seria el seu punt feble, ja que, un altre cop, en diverses ocasions va tapar als cantants.
Pel que fa al repartiment van destacar, sobretot, Luca Salsi i Daniela Barcellona. Salsi, el vecchio John, va demostrar perquè és un dels Falstaff de referència de l’actualitat. Va interpretar molt bé el rol, cuidant cada detall del personatge i, amb una veu d’àmplia projecció i una dicció gairebé perfecta. Va oferir un Falstaff antològic. La gran Daniela Barcellona va estar molt bé en el rol de Sra. Qucikly. Sobreactuada a vegades – més per indicació del director d’escena que no pas per iniciativa pròpia – i tot i haver perdut una mica de profunditat en els greus, va servir una comare divertidíssima i vocalment molt solvent. Lucas Meachem, baríton guanyador d’un Grammy, va ser un Ford molt entregat, amb una prestació notable que va sorprendre gratament. Inicialment, ell només havia de fer les representacions del segon repartiment i, però arran de la cancel·lació d’Igor Golovatenko, les cantarà totes. Un guany pel teatre i pels espectadors. El tenor Santiago Ballerini té una veu molt maca i el seu Fenton va quedar molt bé al costat de la deliciosa Nannetta de Serena Sáenz. Carolina López Moreno va ser una Alice Ford de veu ben projectada i, malgrat la seva joventut, va ser una comare vocalment molt sòlida, amb els centres i els greus necessaris pel personatge que interpretava, però també amb uns aguts ben col·locats. Correctíssima i complidora la Meg Page de Gemma Coma- Alabert. En perfecta sintonia els hilarants i histriònics Doctor Cajus de Josep Fadó, el Bardolfo de Pablo Garcia-López i el Pistola de Alessio Cacciamani. Magnífics tots tres.
Fotografia d’Antoni Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents