Ireneu Tranis / Nosaltres, els sense nom

El Tantarantana acull aquests dies, ‘Nosaltres, els sense nom’, la darrera proposta de Mos Maiorum, on reivindiquen el moviment llibertari català de principis del segle XX a través de la figura de l’anarquista Joan Garcia Oliver. En parlem amb el seu director i membre de la companyia, Ireneu Tranis.

Com arribes a la història de Joan Garcia Oliver?

La meva mare era molt amiga de la Marianne Brull i es va convertir en una àvia adoptiva per a mi. Ella va ser una figura molt important de l’editorial Ruedo Ibérico, fundada a París pel seu marit (José Martínez Guerricabeitia) i altres exiliats de la Guerra Civil. Ella va ser l’editora de les memòries de Garcia Oliver i a partir d’aquí, vaig descobrir Abel Paz, historiador de Durruti, El eco de los pasos, del mateix Garcia Oliver, tota aquesta herència anarquista. Em sembla apassionant. Garcia Oliver és una figura clau d’un període molt interessant, que també ha estat molt mal entès. Fa tres anys, la Marianne va morir i vaig decidir fer alguna cosa amb aquelles memòries. Aquest espectacle està dedicat a ella.

Què és el que t’interessa més d’aquell període?

És un moment en què la utopia és factible, és una possibilitat real. La revolució social entesa com la revolució, no una revolució parcial, feminista, ecologista. L’emancipació del domini de l’ésser humà sobre l’ésser humà. Era un moment en què hi havia la possibilitat de tot, el món estava en un canvi profund i la gent vivia d’una forma molt compromesa a totes bandes. També és l’època en què apareix la teoria de l’evolució de Darwin, que trenca els esquemes mentals.

L’home deixa de ser el centre de la creació.

I s’instaura la idea de l’evolució, d’anar cap a millor i totes les teories polítiques queden impregnades d’aquest concepte. Quan comencen a sortir els moviments obrers, la ideologia anarquista és hegemònica. Ara ha quedat tergiversada pel punk i per moltes coses. En aquell moment, Einstein i Wagner eren anarquistes. No estem parlant només de descamisats, sinó d’un moviment intel·lectual que impregnava tota la societat. Ho diem a l’espectacle, era un moment en què la possibilitat d’imaginar futurs millors estava a l’ordre del dia. Em sembla superinteressant aquell període. I també extremadament violent.

Per això creus que s’ha malinterpretat?

L’anarquisme en aquell moment no renuncia a l’ús de la violència, però perquè la violència existeix. Per què se li ha de donar el monopoli de la violència a l’Estat si la fa servir en contra dels oprimits? En aquell moment, ells ho tenien claríssim: no hi renunciarien. Però la seva tasca principal no eren les armes, sinó crear estructures paral·leles al voltant de l’ateneu, la cooperativa i el sindicat. Estaven creant ‘estructures d’estat’, d’organització de la societat paral·leles a l’Estat, preparant-se per a una emancipació des de les escoles, les cooperatives de consum i d’habitatge, amb el sindicat com a forma d’organització. Després, s’ha tergiversat molt aquesta visió cap al passat, no només de la pistola i de la violència, sinó també del caos, quan l’anarquisme és ordre. El capitalisme és caos, és la llei del més fort, mentre que l’anarquisme és racionalitzar-ho tot, repartir la feina i els recursos de manera ordenada. I a partir dels anys 70, entren els moviments hippie i punk que agafen l’anarquisme i el porten a un nihilisme i un individualisme extrems impregnats pel neoliberalisme, que l’acaben de buidar de significat.

L’obra parla de desigualtats socials, auge del feixisme, lluita pels drets bàsics, temes que ressonen avui. Volíeu posar un mirall entre la societat de fa 100 anys i l’actual?

Si mires la història, els debats són els mateixos. Hi va haver una vaga de lloguers el 1931 i ara s’està parlant d’una vaga de lloguers. Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins de la Federació Ibèrica i els van empresonar tots, hi va haver presos polítics i exiliats. L’espectacle està fent constantment aquests paral·lelismes sense ser obvi. Si no aprenem de la història, repetirem els mateixos errors, però també hauria de servir per aprendre de les virtuts del que ells van fer, tot i que ara hi ha moltes diferències.

En quin sentit?
Avui no existeix una organització obrera potent. La possibilitat de la utopia és ridícula ara mateix.

No la veus viable?

Jo sí que la veig. És completament viable, però la gent ha de creure que és possible. Durant el Procés, era possible la independència de Catalunya?, la gent creia que sí. Hi havia alguna cosa allà que podia haver passat. Si els fets haguessin ocorregut de manera diferent a com van anar, potser ara estaríem en una altra situació. O quan el rei Joan Carles va abdicar pel seu fill, de cop i volta, hi va haver gent que creia que la república era possible. I després, ja no. Són estats mentals, en realitat. Els bolxevics tenien clar que la Revolució Russa era possible, però potser 10 anys abans la gent ni ho contemplava com a possibilitat.

Creus que la utopia és possible, doncs?

És possible i a més, està demostrat que ho és. Però hi ha poders molt influents que no volen que sigui possible. A més a més, vivim en un moment en què l’imaginari col·lectiu està instal·lat en la distopia. Totes les ficcions, les notícies, la crisi climàtica, el marc mental en què estem ficats és la distopia. Però, si t’hi fixes, és absurd. Tothom sap que el canvi climàtic existeix, tothom sap que es pot parar, perquè no és possible? Perquè no ens ho creiem.

També hi ha països que no estan fent res per aturar-lo.

Em refereixo a un estat d’opinió, de massa crítica. Si la societat de cop i volta es despertés un dia i digués que s’ha acabat, els polítics, què haurien de fer?, doncs fer-nos cas.

Creus que hi ha un sentiment generalitzat de fatalitat?

De no s’hi pot fer res, estem abocats al desastre, és inútil tot allò que puguis fer. I en aquest marc mental no hi ha lloc per a la utopia. I per això fem aquest espectacle. De fet, nosaltres volíem fer un espectacle utòpic.

Com vols dir?

Quan vam decidir fer aquesta obra, un dels motors era que havíem fet molts espectacles de denúncia i en volíem fer un en positiu, que proposés alguna cosa. Vam descobrir que els nostres avis havien viscut la utopia, l’havien tocat amb els dits, i vam voler parlar d’això. No parlem del futur utòpic, sinó d’un passat en què la utopia va ser possible.

Per a tu, qui són els sense nom del títol?

Tota aquesta generació anònima que va crear aquesta possibilitat de la utopia. Agafem a Joan Garcia Oliver com a fil conductor. En el seu moment, va ser un ídol de masses, però va acabar exiliat a Mèxic i enterrat en una tomba sense nom. És un més dels sense nom. I entronca amb nosaltres, som els seus hereus i també som uns sense nom.

És el primer espectacle en què no feu servir la tècnica verbatim.

Com que partíem d’una biografia i no podíem anar a entrevistar el Garcia Oliver, vam decidir crear un text escrit i comptar amb un dramaturg, el Joan Yago, perquè ho adaptés a un format teatral.

Com ha anat el canvi?

Molt guai, el Joan Yago és un crac. La idea la vam plantejar nosaltres, jo vaig tenir diferents sessions amb ell per explicar-li l’esquelet dramatúrgic, com ho estructuràvem tot plegat i després, ell ho va escriure. Al final, tot és teatre. Fem el mateix que fèiem amb verbatim, però diferent.

Com vas enfocar la proposta escènica a l’hora de parlar d’un personatge històric?

Nosaltres tenim molt clar que el teatre és poesia i espectacle. Qualsevol cosa que fem, per molt documental que sigui, ha de tenir components espectaculars i poètics. A mi m’agrada planificar molt l’espectacle abans posar-nos a assajar. Tenir clara quina és la proposta estètica i plàstica. Jo no en tinc ni idea, però m’envolto de gent que sí que en sap i m’agrada quan entrem a la sala d’assaig, tenir clar què és el que anem a fer, no descobrir-ho allà.

Les vostres creacions sempre busquen ser immersives. Com ho heu treballat en aquest cas?

La paraula immersiva ara es fa servir per a tot arreu, però en tots els nostres espectacles, el públic forma part de l’acte. De fet, Mos Maiorum significa ‘el costum dels ancestres’. El teatre tal com l’entenem, pretén recuperar aquesta funció primigènia d’àgora pública dels grecs, on exposem algun tema que ens preocupa com a societat i reflexionar-hi, emocionalment i intel·lectualment.

Per això poseu part del públic dalt de l’escenari?

Vam decidir que aquest espectacle s’havia de fer en un teatre, utilitzar la seva estructura arquitectònica. Volíem reproduir la sensació d’un plenari de la CNT, que es feia en teatres i tenia més o menys aquesta disposició. I perquè mai no posem una quarta paret en els nostres espectacles. En aquest cas, incloem el públic com a part de l’acte. D’això en diem immersiu, tot i que no sé si li haurem de canviar el nom.

A banda de reivindicar la figura de Joan Garcia, l’obra té una voluntat clarament pedagògica, amb quin públic estàveu pensant?

Intentem apel·lar a un públic general.

Adreçar-vos al públic més ampli possible?

Procurem fer coses que siguin entretingudes, tot i que nosaltres sempre tractem temes polítics. No pensàvem especialment en un públic jove. I mirar de trencar aquesta dinàmica de les obres on només va gent de teatre.

Públic que no consumeix teatre i s’hi acosta gràcies a aquesta obra?

I ho estem aconseguint. Està venint molta gent relacionada amb història, amb ciències polítiques, amb l’activisme, gent que no va al teatre i està venint gràcies a aquesta temàtica. En canvi, el públic de teatre no ve gaire. Nosaltres hem intentat ampliar l’espectre, sortir del món de les noves dramatúrgies, fins i tot apropar-nos a alguna cosa, diguem-ne, comercial. Per exemple, el Joan Yago és una aposta en aquest sentit, és el dramaturg de La Calòrica.

I aquest espectacle no ha tingut més ressò que els altres?

Estem reposant, però ha costat molt. Vam estar picant diverses portes i al final, al Tantarantana li va interessar. Estem supercontents, realment té molt de sentit fer aquesta obra al Raval, al Paral·lel, però és complicat tirar endavant nous projectes. I jo tinc 42 anys, imagina la gent jove, encara deu estar més fotuda.