Som a l’escena final d’aquest magnífic espectacle musical de la companyia sudafricana Isango Ensemble que porta ja uns quants anys donant voltes pels escenaris mundials . I arribat aquest moment, l’actor que interpreta a l’escriptor Johnny Steinberg ( l’autor del llibre del qual parteix l’obra), li pregunta a l’actor que interpreta al protagonista del seu relat ( un personatge al qual hem vist amb quatre rostres diferents, a mesura que passava de la infància a la maduresa) si pensa llegir-se el seu llibre. Assad Abdullahi, el refugiat somalí real el periple infernal del qual descriu Steinberg al seu relat, va declarar al seu moment que l’havia començat, però no havia pogut arribar fins al final: massa dolorós. Però el seu alter ego teatral, no té ni la intenció d’obrir el volum: en un parell de frases resumeix la quantitat enorme de pèrdues terribles que ha anat acumulant pel camí, i la seva negativa a tornar-les a reviure en el paper. i de fet, i sense perdre la sobrietat , aquest és el moment de l’obra en el qual deixa més a la vista les cicatrius que ha anat acumulant al llarg d’un recorregut que , com qui diu, comença quan es converteix en testimoni de l’assassinat de la seva mare sent un nen de vuit anys. Però no hi ha massa temps per posar-te a plorar una mort tan traumàtica , quan et toca fugir cames ajudeu-me cap a un altre indret que et donarà si més no un aixopluc momentarì destinat també a acabar amb una nova fugida.
I malgrat tot, l’espectacle dirigit per Mark Dorforn-May no renuncia mai a l’humor, al ritme, i a l’esperança., de la mateixa manera que no renuncia tampoc en cap moment a una denuncia en la qual hi caben els colonitzadors i els colonitzats: el grans mals que ha heretat el continent africà, i els grans mals heretats o més recentment adquirits que sacsegen la societat africana en tota la seva diversitat i multiculturalitat, i li surten al pas a Assad un i altre cop, sovint de forma ben dramática. Encara que Isango, opti per presentar-los amb aquella mena de senzillesa de la qual tant ha aprés el mateix mestre Peter Brook: la senzillesa de la narració que en té alguna cosa de conte explicat a la vora del foc. O, en aquest cas, de conte explicat entre elementals parets de xapa que et fan pensar d’immediat en els barris més pobles de les grans capitals africanes, envoltades de xilòfons sempre disposats a suavitzar un xic la misèria i la injustícia amb excel·lent música.
Comentaris recents