El Gran Teatre del Liceu recupera el muntatge d’Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilea, signat per David McVicar que ja es va poder veure al mateix teatre fa dotze anys. Aquest cop, amb Patrick Summers al capdavant de l’orquestra i amb un repartiment ple d’estrelles internacionals.
La reposició de l’exitós muntatge de David McVicar, que ja es va poder veure al mateix teatre fa més d’una dècada, ha tornat a brillar amb llum pròpia. L’escenografia de Charles Edwards és una proposta intel·ligent i atractiva que funciona molt bé. Aquesta és una producció d’aquelles ‘’clàssiques’’ que sempre agraden a tothom i no fan enfadar a ningú, que després d’alguns dels nyaps que s’han vist aquesta temporada a l’escenari del Liceu, una cosa així de ben feta, és d’agrair. McVicar opta per una escena d’època, de principis del segle XVIII, que ens trasllada al temps en el qual van succeir els fets originals. És un muntatge ben fet, fidel al llibret original que deixa que l’obra flueixi sense interferències en un món de cotilles, perruques empolsades i faldilles amb forma de copa, que permet mostrar a McVicar tota la seva intel·ligència escènica.
La direcció musical de Patrick Summers no va ser res de l’altre món; va permetre als cantants exhibir totes les seves facultats, però la lectura que va fer de la partitura d’Adriana Lecouvreur va ser bastant apagada. Li va faltar emoció en molts moments, però, tot i això, va funcionar prou bé amb el cor l’orquestra de la casa.
Adriana Lecouvreur és una òpera difícil de veure en les programacions dels teatres i segurament és per l’exigència vocal que requereix. És per això que el Liceu ha comptat amb Aleksandra Kurzak, una soprano de primera línia pel rol protagonista. És una molt bona cantant, però potser el rol d’Adriana li venia gran. Li va faltar verisme i un greu més rotund, però segur que si madura el personatge, serà una Adriana d’aquelles que es recordarà. Els personatges que orbiten al seu al voltant d’Adriana haurien d’estar a la mateixa altura i aquest va ser el cas del Maurizio del tenor Freddie De Tommaso. Ja l’hem sentit altres vegades aquesta mateixa temporada i va demostrar que té molts elements per ser un cantant d’aquells que marquen èpoques – que n’hi ha pocs, però encara en queden. És un tenor autèntic amb una veu homogènia, un timbre i un color de veu d’aquells que recorden als tenors d’abans. És un cantant que mostra molta seguretat i l’emissió i la projecció són més que suficients. Ambrogio Maestri va ser un Michonnet, en general, excel·lent. La zona aguda va perillar en alguns moments, però el personatge tampoc exigeix res en aquest registre i és per això que va ser un Michonnet gairebé de manual. La Princesa de Bouillon va ser interpretada de manera per Daniela Barcellona, una mezzo d’alta categoria. Si bé és cert que la seva veu comença a mostrar alguns signes de desgast, Barcellona, anunciada indisposada, va ser una Princesa entregadíssima i se’n va sortir amb escreix.
Els personatges més secundaris, que aquesta òpera en té molts, també van funcionar molt bé, des del destacat Abate di Chazeuil de Didier Pieri fins al meritori Príncipe Bouillon de Felipe Bou, passant pel Quinault de Carlos Daza, que va brodar les seves intervencions. Més que correctíssims també el Possion de Marc Sala, el majordom de Carles Cremades, la Mademoiselle Dangeville d’Anaïs Masllorens i la Mademoiselle Jouvenot d’Irene Palazón.
L’estrena, malgrat tenir cosetes, va ser tot un èxit que va permetre al teatre acomiadar-se de la temporada ‘por todo lo alto’.
Fotografia de Sergi Panizo, cedida pel departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents