El Gran Teatre del Liceu va acollir l’estrena nacional de l’òpera Akhnaten del compositor nord-americà Philip Glass. Amb el contratenor Anthony Roth Costanzo com a protagonista i la directora Karen Kamensek al capdavant de l’orquestra, Akhnaten és un dels grans triomfs de la temporada del teatre.
Estrenada el 1984, Akhnaten és, després d’Einstein on the Beach i Satyagraha, l’òpera conclusiva de la trilogia d’òperes minimalistes que va compondre Philip Glass a partir de tres figures històriques revolucionàries. Totes tres presenten els personatges com a artífexs d’un canvi important a l’època en què van viure: Einstein a la ciència, Gandhi (Satyagraha) a la política i Akhnaten a la religió. Amb aquestes tres òperes, Glass, de manera visionària, va reinventar el gènere al segle XX, apropant-se a l’avantguarda més trencadora. Potser aquesta sonoritat particular d’Akhnaten a la que el públic del Liceu està poc acostumat va ser el motiu de la protesta d’alguns espectadors al final de l’espectacle i no pas pel nivell de cantants i orquestra, que van oferir un espectacle de primer ordre. Gran part del públic en sentir això van replicar amb un mar de bravos que va ofegar la disconformitat dels protestadors.
La gran triomfadora de la representació va ser la producció colossal de Phelim McDermott, que voreja l’excel·lència. La combinació de l’escenografia, un vestuari luxós, la il·luminació de Bruno Poet, la caracterització detallada dels personatges i el moviment escènic és fantàstica i funciona perfectament. És el que fa que aquesta òpera funcioni, valgui la redundància, i impressioni. El conjunt de tot això és una immersió absoluta a l’Antic Egipte i la recreació d’un món sublim que connecta amb l’essència de la vida. La producció està carregada d’una simbologia, ornaments i referències a l’art egipci que són molt potents visual i estèticament i que fan gairebé d’Akhnaten una òpera més visual que musical. És un espectacle rodó amb molts detalls sucosos que ajuden a minimitzar la monotonia minimalist; des de la tria dels símbols jeroglífics que es projecten, l’escenificació del pes de l’ànima del faraó o els espais escènics fidels a les excavacions conservades d’Amarna. Tot està tan ben pensat i ben cohesionat que potser quan Wagner parlava de l’obra d’art total o integral, es referia a això sense saber-ho.
La direcció musical de Karen Kamensek va ser un encert. La directora és una experta en aquest tipus de música i va saber treure de l’orquestra un so més que notable en un repertori que no és el seu, però que ha assumit perfectament. El resultat de l’orquestra, sense violins, però amb vent i percussió, va ser fantàstic. El nivell del cor, a qui se li exigeix bastant, va ser igual de magnífic que el de l’orquestra.
Van contribuir a l’èxit de la representació un excel·lent equip vocal del qual va destacar Anthony Roth Costanzo en el paper protagonista. El d’Akhnaten és un rol que Roth Costanzo ha sabut assimilar i fer-ne una autèntica creació. És cert que al principi la veu va sonar una mica estrident, però el contratenor realment té una veu bonica, audible sempre i amb un cos i una projecció que molts no li sabien. Seguint l’exigència de Philip Glass de cantar l’Himne al Sol en la llengua del lloc on es fa la representació, Roth Costanzo va cantar aquest fragment en un català molt digne. Al seu costat, Rihab Chaieb va ser una Nefertiti brillant i amb una compenetració impecable amb Roth Costanzo. Destacada també l’aportació de Katerina Estrada Tretyakova com a reina Tye. L’altre triomfador de la vetllada va ser l’actor Zachary James, autèntic animal escènic en el paper de narrador. El tercet format per Joan Martin-Royo com a General Horemhab, Toni Marsol com a Aye i José Manuel Joséero Valdeolivas com a gran sacerdot d’Amon va estar força bé en les seves intervencions vocals malgrat que l’últim, en diverses ocasions uns va mostrar una zona aguda millorable. Molt bé les intervencions d’Alba Valdivieso – becada del Club Wagner a Bayreuth aquest estiu – com a Beketaten, Carmen Buendía com a Meretaten, Mar Esteve Rodrigo com a Maketaten, Carol Garcia com a Akhesenpaaten, Marina Pinchuk com a Neferneferuaten i Anna Tobella com a Sotopenre.
La constatació perfecta que Akhnaten va ser una victòria, més enllà del públic protestador poc avesat al minimalisme, és que la sensació general un cop acabada la funció és que Akhnaten havia agradat a un públic que no s’ho pensava. Igual que la Guineueta Astuta de Janáček, l’òpera de Glass és una proposta arriscada però és una victòria artística de manual. És un dels grans moments de la temporada que ningú s’hauria de perdre.
Gloria all’Egitto.
Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents