El Gran Teatre del Liceu acull l’estrena europea de l’òpera Antony & Cleopatra de John Adams i això és un motiu de celebració. És una d’aquelles fites històriques que poques vegades el Liceu ha tingut la sort de viure, no només perquè és la primera vegada que es programa a Europa  – l’estrena absoluta va ser a San Francisco l’any 2022 – sinó que també és la primera vegada que el mateix Adams dirigeix la seva partitura (a l’estrena mundial va ser la directora Eun Sun Kim). 

Amb la col·laboració de la directora d’escena Elkhanah Pulitzer, John Adams ens presenta una òpera amb una lectura metafòrica de la passió i el poder. Basada en l’obra de Shakespeare, Antony & Cleopatra gira al voltant d’una història d’amor entre la parella protagonista i del naixement de l’imperi romà en mans del jove Octavi August. L’escenografia, més aviat minimalista, de Mimi Lien funciona perfectament amb aquestes dos vessants, ja que és capaç de transformar-se gràcies a uns plafons mòbils que modifiquen l’escenari i permeten passar de Roma a Alexandria amb gran rapidesa i efectivitat. Les projeccions també estan molt ben trobades i complementen aquesta fluïdesa escenogràfica per acabar conformant un tot estèticament brutal. Si fos una pel·lícula, la direcció de fotografia seria digne de premiar. Potser això d’ambientar les òperes en els anys vint i trenta del segle passat – i amb la identificació dels personatges amb el feixisme que això comporta – és un recurs massa gastat, però en el cas Antony & Cleopatra resulta un muntatge molt atractiu que té un sentit i que funciona.

L’orquestració brillant d’Adams és un dels grans reclams d’Antony & Cleopatra; casa perfectament amb el tema que tracta l’òpera i conté moments de lirisme, expressivitat i un joc melòdic entre el llenguatge tonal i atonal, que Adams fusiona hàbilment. Ara bé, el ”problema” rau en el tractament vocal que peca de monòton, i és precisament això el que fa que l’obra es faci feixuga en alguns moments. A vegades, sembla que la música vagi per un cantó i el cant per un altre per la diferència del ritme d’un i altra. El brio dramàtic de la direcció d’Adams (amb uns finals d’acte potentíssims) juga a favor del progrés de l’òpera, però la poca frescor i originalitat del llibret hi juguen, molts cops, en contra. L’orquestra, això sí, es troba en plena forma. 

El repartiment, ben compenetrat amb els rols, és d’alt nivell tant interpretatiu com vocal. Sobresurt de manera molt merescuda Gerald Finley, que ha fet del personatge d’Antony una autèntica creació. Julia Bullock, totalment absorbida pel personatge de Cleopatra, fa una bona actuació. La soprano té bona veu i un timbre atractiu, però el registre agut fa patir i que el seu personatge travessi nombroses fases de complicació en la zona més alta no l’ajuda gens. És sorprenent i desconcertant que soni tan tensa en els aguts tenint en compte que es tracta d’un rol creat per ella. El personatge de Cèsar August, vocalment exigent, és interpretat de manera excel·lent pel tenor Paul Appleby. La feina de la resta de solistes és realment excels i destaquen Alfred Walker (Enobarbus) i Adriana Bignagni Lesca en el fidel personatge de Charmian, serventa de Cleopatra. La mezzosoprano Elizabeth DeShong és una Octavia elegant. Completen el cohesionat repartiment Brenton Ryan (Eros), Milan Perisic (Scarus), Guillem Battlori (Lepidus), Toni Marsol (Maecenas) i Marta Infante (Iras), tots amb interpretacions de gran qualitat.

Quan l’escena i la música s’uneixen i s’ajuden totes dues surten guanyant. És el cas d’Antony & Cleopatra. És una d’aquelles poques ocasions on tot està bé; els cantants, l’orquestra, la direcció musical i l’escenografia. Una cosa rara de veure últimament. És una molt bona proposta, interessant i recomanable. Val la pena.

Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

Author