Torna al Gran Teatre del Liceu la història de Manon Lescaut més de quinze anys després de la seva última funció al teatre barceloní. Aquest cop, l’òpera de Massenet cau en mans del regista francès Olivier Py, que trasllada l’acció al barri vermell on es mostra sense cap filtre la dimensió més luxuriosa i sexual de l’ésser humà.

La producció de Py és una lectura a mig camí entre els musicals de Broadway i l’opereta que apropen aquesta Manon cap a l’estètica del burlesque. Py, en aquest cas, ens transporta a les cases de cites, als casinos i als hotels que s’anuncien amb llums de neó amb una acció que discorre a una velocitat imparable, potser per emmascarar en tota aquesta superficialitat la manca de profundització en la psicologia dels personatges. És una idea que no deixa de ser interessant que inclou alguns moments encertats amb moments desconcertants com el joc amb les ombres a l’ària de Des Grieux Ah! Fuyez, douce image. La reflexió que hi ha al darrere sobre la societat hipòcrita que es regeix pel sexe i pels diners està bé, però el resultat final, sumant-hi el vestuari i les caretes d’animals que porten els ballarins i no tenen cap sentit, grinyola. La proposta compta amb alguns gags més o menys ‘còmics’ i una profusió de personatges en escena que a vegades fa tornar boig. És precisament aquest contínuum de coses que passen que fa que l’espectador no sàpiga on mirar i desconnecti; és massa informació a l’hora. La solució escènica d’Olivier Py és audaç i més si mirem enrere i recordem el que va passar amb Tosca. És de suposar que la censura (a petits trets, tot s’ha de dir) que ha patit la producció és per no repetir l’escena de bogeria que va provocar el públic en la majoria de les funcions de l’òpera pucciniana. Ves a saber si ens haguéssim trobat amb aficionats cridant ‘Volem Massenet’ en segons quins moments. És estrany que el públic no hagi protestat de manera tan efusiva – algun ‘bu’ sí que es va sentir – com amb Tosca, perquè al cap i a la fi, a ambdues produccions hi veiem pits i culs sense cap motiu aparent. És, si més no, curiós. 

La direcció musical de Marc Minkowski no va assolir l’excel·lència, però va ser molt encertada. L’orquestra del teatre va defensar la partitura de Massenet amb molta suficiència. Minkowski va posar empenta on s’havia de posar i als passatges més lírics, l’orquestra va molt ben acompanyar als protagonistes.

Hi havia molta expectació pel debut escènic del tenor Pene Pati després del recital que va oferir amb Sara Blanch fa poquet. És un tenor a qui li espera un futur brillant si no es deixa portar pel mal camí. El rol de Des Grieux li escau i la veu és ideal. Els dos primers actes van ser magnífics, però, a partir del tercer, es va produir un cert desencant, pot ser per cansament, que va fer que, tot i que té una projecció envejable, necessités una mica més de volum en els moments més intensos orquestralment parlant. En un principi, estava anunciada Amina Edris com a Manon, però una faringitis li va impedir cantar el rol protagonista i ho va fer Nadine Sierra en el seu lloc. La soprano assumeix el rol amb eficàcia; és una Manon que es menja l’escenari i ens fa posar la pell de gallina i tot. Són un tàndem encisador que van fer d’aquesta funció quelcom memorable, d’aquelles vegades que notes que alguna cosa passa. Pel que fa a la resta del repartiment, va ser molt correcte. Jarrett Ott va ser un Lescaut atractiu i convincent. Jean-Vincent Blot no va arribar a convèncer del tot com a Des Grieux i Albert Casals, Inés Ballesteros, Anna Tobella i Anaïs Masllorens van estar encertadíssims en els seus respectius personatges. Llàstima dels papers tan curts i petitons perquè les interpretacions de cadascun d’elles van ser de grandíssima qualitat.

Amb la quantitat de canvis d’última hora que està patint aquesta Manon, no se sap si tornarem a veure sobre l’escenari aquest duo tan fantàstic format per Pati i Sierra, però, sens dubte, la funció del passat dissabte va ser de gran qualitat. Es imprescindible anar-hi – independentment de si és el primer o segon repartiment – perquè val la pena escoltar-los cantar, encara que sigui per separat. 

Fotografia David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.

Author