Resulta quelcom tan insòlit i sorprenent com ben estimulant que, al llarg d’un mes d’agost que acostuma a ser sempre d’una austera buidor escènica només trencada per alguna proposta de lleugera comicitat sovint monologada, hagin arribat enguany a la cartellera ni més ni menys que dos espectacles lorquians. Ara mateix ressona amb contundència al Teatre Apolo el crit autoritari de la Bernarda Alba, convertida en dictatorial carcellera d’unes filles a les quals exigeix allò de ” ¡Silencio, a callar he dicho!” , Però és que fa uns pocs dies teníem al Poliorama el crit trencat pel dolor de la mare del nuvi convertit ja en cadàver de “Bodas de sangre”, reclamant-li també silenci a la veïna que no para de plorar ,amb un molt similar i no menys contundent “¡Silencio, silencio he dicho!”. I un cop s’imposi el silenci, el pas següent tant en un cas com en un altre , és donar-li la volta al pany de la porta. Tal i com diu la mare del nuvi cosit a ganivetades “No quiero ver a nadie. La tierra y yo. Mi llanto y yo. Y estas cuatro paredes”.
La renuncia al món exterior d’aquesta mare, és voluntaria. La renuncia de les filles de la Bernarda, és imposada. I certament, la Bernarda i aquesta mare sense nom, són dues dones ben diferents. Però totes dues visualitzen alhora el tarannà tràgic d’una pell de brau tràgicament marcada per repressions ancestrals i rampells de violència secular. Totes dues estan condemnades a patir i a imposar i imposar-se després de la mort d’un fill o d’una filla aquella mena de dol que sorgeix de la negació del desig i la victòria de l’odi i de la tirania . I totes dues en tenen quelcom de presagi d’una violència encara més brutal i de més ampli abast. Quelcom que en el cas de “La casa de Bernarda Alba” es fa encara més premonitori, si tenim en compte que el seu autor la va acabar d’escriure dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil , una de les primeres conseqüències letals de la qual va ser el seu propi assassinat.
Tot això ho ha volgut tenir molt present Projecte Ingenu en la seva versió de “Bodas de sangre”, Una versió que passa per alleugerir el text original, i afegir-li per contra la presència metafòrica d’un Lorca que , a nivell físic, adopta la forma de “bailaor” flamenc. I que a nivell verbal, s’expressa mitjançant un seguit de cites i reflexions del poeta seleccionades per Marc Chornet , en la que suposa la segona trobada entre el director i l’autor, després de la bona acollida dispensada a la seva “Yerma”. Com llavors, també aquí es recorre a l’anacronisme que allibera el text dels seus referents temporals , atorgant-li una projecció plenament contemporània. i com llavors, es defuig l’estètica més o menys tópica a la qual s’ha recorregut massa sovint a l’hora de posar en escena unes tragèdies rurals que, com passa amb totes les obres mestres i amb tots els clàssics, estan absolutament vinculades a les arrels del lloc i del moment en el qual van néixer, però tenen alhora un caràcter plenament universal. Però a diferència de llavors – i en gran mesura, pensant en el públic més jove -, s’ha volgut introduir aquesta figura lorquina amb cert aire didàctic que, en teoria, ve a funcionar una mica com un apunt a peu de pàgina destinat a potenciar totes les diferents dimensions que projecta el text. Chornet fins i tot li reserva a l’alter ego del poeta el moment més intens – la mortuoria escena final- d’un muntatge en el qual, el director ha pres com a referent declarat aquella forma de fer teatre cinematogràfic que s’ha convertit en un tret característic de l’estil de la gran Katie Mitchell. Si vau veure al seu moment al festival Grec el seu esplèndid espectacle “Ombra (parla Eurídice )”, recordareu com la britànica assolia una conjunció perfecte entre l’acció escènica, i la pel·lícula editada en directe que n’anava sortint de la seva filmació. I Chornet ha trobat que , donat el protagonisme que prenen a les bodes les imatges filmades i les fotografies destinades a “immortalitzar” una jornada destinada alhora a marcar un punt d’inflexió vital en els seus protagonistes, aquesta convivència total entre la virtualitat i l’acte escènic resultava molt adient per a aquest text.
Però l’ambiciós muntatge de Projecte Ingenu, acaba precisament un xic desbordat per culpa de les seves excessives ambicions. I malgrat els seus inqüestionables encerts aïllats -entre ells, l’apartat musical de la proposta- , l’espectacle queda mancat d’aquella coherència capaç de donar-li força a un conjunt dins del qual, per contra, l’esplèndid i potent vers lorquià que t’hauria d’entrar com el ganivet que travessa “las carnes asombradas” – en expressió de la mare- , es dilueix en excés. El vers constantment entretallat per les reflexions del poeta, queda així privat de bona part de la seva bellesa, contundència i dimensió dramàtica. Paradoxalment, les intervencions del poeta en tenen quelcom de distorsió, acaben anant un xic en contra de la mateixa poètica del seu text. D’altra banda , la decisió de diluir el personatge de la mare per tal de centralitzar l’atenció en els personatges joves del drama, altera la mateixa estructura d’una obra en la qual, són precisament les paraules premonitòries pronunciades per la mare a la primera escena, les que projecten la seva ombra terrible al llarg de tota l’acció i anuncien el seu tràgic desenllaç. I són alhora les paraules de la mare les últimes que escoltem, quan ens recorda de quina manera els ganivets que travessen “las carnes asombradas”, deixen a la vista “la oscura raíz del grito”. Aquí, les paraules també hi són. Però el personatge ha perdut en gran mesura la seva identitat. I això comporta que la seva presència hagi perdut alhora bona part del seu sentit. I les irregularitats interpretatives a l’hora de dir el vers es fan també sovint evidents, dins d’una proposta en la qual l’embolcall audiovisual -que hauria de completar la intensitat poètica de les paraules, però que en aquest cas s’imposa massa a elles-presenta també alguns desajustos logístics. No és pas el punt de gosadia renovadora sinó aquests desajustos, els que impedeixen que la proposta funcioni amb la intensitat colpidora requerida pel text.
Comentaris recents