Josep Julien escriu i dirigeix aquest premiat però irregular text amb format de “road movie” (la pantalla panoràmica amb quelcom de cinemascope domèstic que ens trobem només entrar a la sala, ja marca aquesta voluntat itinerant), i amb una estructura ben propera al monòleg (tret de les petites intervencions verbals de Neus Ballbé). Julien pren com a diluït punt de partida els atemptats que van patir Barcelona i Cambrils l’agost de 2017, tot i que en cap cas intenta fer res semblant a un teatre document o a una ficció ancorades en tan traumàtic esdeveniment. De fet, el mateix Julien explica de quina forma un fet del qual ell mateix va ser testimoni vinculat a tan dramàtics dies, el va ser com a estímul a l’hora d’escriure l’obra.
L’opció de Julien , aquesta forma de relacionar el text amb un atemptat fictici que immediatament et porta a pensar en aquell altre tan terriblement real, és complertament vàlida . Però el text de Julien pren alhora una direcció indefinida que no acaba de ser explorada en cap de les seves possibilitats, encara que per l’escenari hi apareguin d’un o altra forma temes tan potents com el terrorisme, o la forma com aquest pot acabar enxampant mitjançant els seus profetes ideològics els mateixos joves als quals considerem en teoria com a ciutadans iguals a nosaltres mateixos… encara que sovint , i fins i tot si han nascut al mateix lloc en el qual hem nascut nosaltres, siguem tractant massa sovint com a nouvinguts arribats d’un altre món. En qualsevol cas, no és pas el text de Julien, el que li atorga a l’espectacle els seus màxims mèrits. Aquests. Recauen essencialment en l’estupenda interpretació d’un Moha Amazian que, després d’haver-se deixat caure pel “Carrer Robadors”, confirma aquí tot el seu potencial com a actor. El seu talent, constitueix la millor noticia que ens aporta aquest muntatge.
Comentaris recents