Carnicera. Malfieu-vos de la carn picada!!!

Ho deia Javier Daulte en el text de presentació de “Bésame mucho” , aquella estupenda comèdia – la primera de les seves obres que es va representar a casa nostra- ambientada a una comissaria de policia. Deia llavors Daulte que a l’obra ens hi trobàvem un grup d’uniformats que s’entrena i es prepara per tal de fer-li front a allò inesperat. I després afegia que, evidentment, aquesta és precisament una tasca d’èxit improbable, perquè allò inesperat presenta sempre la qualitat d’agafar-nos per sorpresa.
I així ha continuat Daulte des de llavors: agafant per sorpresa tant als seus personatges com als mateixos espectadors davant la inesperada presència d’allò inesperat que tant et pot fer riure, com ficar-te al cos un puntet d’inquietant angoixa, com les dues coses alhora . I també , donant-li presència a presències invisibles com ara les que li amargaven la vida a Clara Segura i Joel Joan a “Ets aquí?,” o les que s’escolen entre la carn picada d’aquesta “Carnicera”. I obrint-li la porta a essers enigmàtics que amaguen tèrbols secrets d’aquells que trastoquen del tot individus i/o grups ja de per si una mica trastocats, com ara els que es presentaven al desolador paisatge de “Gore”. I recordant-nos un i altre cop com ni els més aguerrits cossos de seguretat ,ni els més formats científics capaços de ficar-se com si res en realitats paral·leles de les quals no se’n sortiria ni el mateix Einstein ( els de “4D ÒPTIC”, posem pel cas), ni els agents especials que examinen la terrible amenaça que plana damunt la nostra industria càrnica i pot fer de tots nosaltres una colla d’antropòfags davant la mirada d’una atònita “Carnicera” , se n’escapen de supeditar els més transcendentals objectius col·lectius a les més íntimes emocions amoroses ; aquí tenim com a exemple – tornant a la comissaria de “Bésame mucho”- a l’agent que se’n servia del seu uniforme per espiar amb gelosia una companya objecte dels seus interessos sentimentals, utilitzant com a excusa una investigació criminal en curs.
Després d’una llarga absència, Daulte torna a ser entre nosaltres amb una obra tan brillant com potser lleugerament menor que en té quelcom d’eixerit resum de tot el seu teatre , de totes les seves obsessions temàtiques i de tota la fauna humana que corre pels seus textos. L’actual, ens fica a la nau on una carnissera ben acostumada des de sempre a treballar en solitud ( un d’aquells personatges que et suggereixen solitaris mons mentals presidits per una desolació latent; i la bona interpretació d’Isabel Rocatti – la més veterana del bon quartet interpretatiu- sap com transmetre-ho de forma ben acurada ) , se les haurà de veure de cop amb aquest ja esmentat element inesperat que cal esperar sempre a un espectacle escrit per l’argenti. L’humor daulterià – tot i que el futur càrnic que dibuixa l’obra, convidi directament al pessimisme; en aquest sentit , aquesta sembla una de les seves obres més negres – es deixa veure també de seguida de forma ben recognoscible . Com es deixa veure alhora aquella atmosfera de peli de sèrie B orgullosa de la seva manca de pressupost, que acostuma a ser un altre tret distintiu del creador de “Com pot ser que t’estimi tant”, un dels grans èxits de T de Teatre. Som doncs a un univers que no depararà potser moltes sorpreses al bon coneixedor del teatre de l’argenti , però si li proporcionarà el plaer de retrobar-se’l en molt bona forma. I que , per contra, potser sí sorprendrà a un públic nou que, ja de pas, potser també hi podrà reconèixer en la molt personal dramatúrgia de Daulte quelcom que li podrà recordar espectacles de casa nostra creats per creadors i creadores locals que han seguit al seu estil la petjada de l’argentí. I potser sí que, de tant en tant, a l’autor se li envà una mica la mà a l’hora de regalar-nos arrauxades explicacions científiques sobre el desgavell davant el qual ens trobem: una petita feblesa daulteriana de la qual no escapava ni la molt brillant “4D Òptic”. Però ningú podrà negar que Daulte, sap com compensar amb enginy aquestes dissertacions … i sap com crear unes atmosferes úniques amb aquell punt eixelebradament poca solta . dels quals només es poden permetre sortit indemnes els grans talents.