Quan aquest excel·lent monòleg va arribar per primer cop a l’espai que llavors era conegut com a Escenari Joan Brossa, ho va fer en un moment pandèmic en el qual encara teníem ben presents les imatges de l’extraordinària sèrie Txernòbil : mesos abans, aquelles imatges de malson ens havien recordat el malson real amb forma de terrible accident nuclear que havia fet tremolar el món més de tres dècades abans. Llavors, quan la sèrie es va estrenar , aquell nom que semblava formar part del passat o era directament ignorat per gran part de les noves generacions, va recordar-nos també que seguia existint a la república d’Ucraïna un territori fantasmagòric derivat d’aquella tragèdia; una zona d’exclusió altament contaminada i condemnada a seguir estant-ho pels segles dels segles amen. Una zona, d’altra banda, no gens diferent a la que l’autora britànica Lucy Kirkwood situa a la seva pròpia illa en la notable obra “Els nostres fills” recent estrenada al Teatre Akadèmia. I una zona (moltes persones ho vam descobrir bocabadades llavors) que es començava a convertir en insòlita destinació turística freqüentada per visitants sense pànic radioactiu , el nombre dels quals es va disparar arrel de l’emissió de la sèrie. I aquesta emissió, va servir també per recordar que aquell desgavell nuclear, havia contribuït de forma significativa a la caiguda de l’imperi soviètic, donant així lloc ( o no tant?) a un nou ordre mundial.
Doncs vet aquí que ara aquell espectacle tan acuradament dirigit per un Joaquim Armengol responsable també de la seva dramatúrgia, i tan intensament interpretat per Evelyn Arévalo des de la sobrietat més absoluta i el xiuxiueig que defuig la hipèrbole excessiva , torna a estar de tornada. I torna a estar d’esfereïdora actualitat. Aquest cop, no pas per l’èxit d’una sèrie que ens enviava una senyal d’advertència per tal d’alertar-nos sobre allò que oblidem amb facilitat, perquè tenir-ho present a la memòria resulta un pes massa feixuc i obliga a seguir fent-se preguntes. Aquest cop, han estat la invasió russa del territori ucraïnès i l’esclat d’una guerra que ha avançat també implacablement per la zona d’exclusió de la central nuclear condemnada (i que ha llançat projectils a quatre passes d’altres centrals) , els esdeveniments que han tornat a donar-li una dimensió esglaiadora a les paraules que pronuncia la protagonista d’aquest monòleg. I aquesta protagonista , no és altra que la dona d’un dels bombers que van tenir que ficar-se a corre-cuita dons la boca del llop radioactiu , tot just minuts després que es desencadenés el desastre. El seu testimoni real amb quelcom també de tremenda història d’amor , el va recollir la Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx al seu impressionant llibre “La pregària de Txernòbil”. I va donar origen incloent-hi en ell elements de ficció al personatge encarnat a la sèrie per Jessie Buckley. Però ara teniu l’oportunitat de recuperar les seves paraules com qui diu a cau d’orella, mentre una finestra escènica s’obre al paisatge de la ciutat de Prípiat, convertida des de llavors en un desert urbà que només havien tingut la gosadia de trepitjar un grapat de turistes arrauxadament enganxats a les experiències insòlites. Això, fins que un munt de soldats, han estat obligats a tornar a transitar per uns carrers plens també de connotacions metafòriques. Tot i que l’horror viscut per aquesta dona que ens transmet pausadament l’infern del qual ja mai no podrà sortir, no en tingui res de metafòric.
Comentaris recents