Cigarreras. Ja tenim a tocar la repùblica federal!!!

Es pot ser completament nacionalista i del tot cosmopolita alhora? És possible reivindicar un feminisme que els teus coetanis consideren radical, i combregar ben a gust amb el més conservador catolicisme? És factible, ser filla d’una molt benestant família amb conviccions polítiques del tot liberals, i acabar abraçant el carlisme per convicció, i alhora per matrimoni? Ben cert: el fanatisme vinculat al pensament políticament correcte, negaria per complert la possibilitat de convivència entre tan contradictòries opcions, negant així un cop més la veritable – i sovint, veritablement contradictòria- natura de l’espècie humana. Però, tal i com recordava l’any passat l’exposició que li va dedicar la Biblioteca Nacional amb motiu del centenari de la seva mort, el cas d’Emilia Pardo Bazán és un d’aquelles casos que venen a corroborar precisament la realitat d’ aquesta mena de convivència entre posicions personals que en teoria, es troben a distàncies insalvables.
Doncs ara, l’insigne escriptora fa acte de presencia a la cartellera teatral barcelonina, mitjançant un espectacle en el qual la dramatúrgia creada per Cándido Pazó, li permet a ella mateixa aparèixer també com a personatge, i integrar-se en la seva pròpia ficció. Aquesta ficció portava originalment el títol de “La tribuna”, va ser publicada l’any 1891, i sovint ha estat considerada pels especialistes com la primera novel·la naturalista espanyola. Però com assenyala el mateix Pazó, no som exactament davant d’una adaptació d’aquell text, tot i que el muntatge escènic sí ens transmeti les seves línies temàtics i fils argumentals bàsics. Aquest muntatge té com a escenari únic una nau industrial de la Fàbrica de Tabacs de A Coruña, rebatejada a la novel·la com La Marineda. I segons ens informa el dossier de premsa de l’espectacle, aquella fàbrica va ser pionera, pel que es refereix a la contractació de mà d’obra femenina. És aquí mateix on se’ns presenta l’escriptora , com si es trobés a casa seva, tot esperant justament a una de les dones reals a partir de les quals va crear els seus personatges ficticis. I mentre espera, Doña Emilia ens va narrant els esdeveniments continguts en la novel·la, posant-li a la narració l’entusiasme i l’admiració que li desperta aquesta colla d’empleades de la fàbrica…i puntuant-ho tot sovint amb el punt d’ironia lleugerament distanciada que , d’alguna manera, vindria a representar una mica aquesta altra cara de la personalitat de l’autora.
De fet, també la protagonista central del relat està subjecte a conviure amb les seves pròpies contradiccions. D’una banda, qual li surt l’esperit combatiu no hi ha qui la pugui aturar, i les seves reivindicatives intervencions públiques han portat precisament a que sigui coneguda com “La tribuna”. Però d’altra banda, manté una relació amb un jove d’una altra classe social que respon a tots els previsibles tòpics que cal esperar de la relació entre un senyoret de bona família, i una noia de pobre extracció social que s’ha volgut creure aquella mena de promeses de matrimoni que, observades des de fora, ningú més es podria creure. Com puntua també Pazó, som doncs davant un relat en el qual s’hi poden reconèixer de seguida temes tan vigents com ara “ la memòria col·lectiva, la perspectiva de gènere, o la dialèctica de models socials i polítics”, sense renunciar per això a elements propis del més noble melodrama . I aquest reconeixement , es va fent tangible a l’escenari a mesura que les històries personals de les cigarreres es van fonent alhora amb l’evocació de les lluites laborals , les vagues , els descontents socials … i les esperances de canvi associades a l’adveniment d’una Primera República Espanyola de vida tan efímera com convulsa.
Això sí: tots aquests esdeveniments , totes aquestes inquietuds personals, i tots aquest moviments col·lectius que generen sentiments de solidaridad, són contemplats per aquest espectacle de Contraproduccións amb uns molt honestos però un xic arcaics recursos escènics que, de vegades, poden resultar-te una mica massa llunyans. La mateixa presència de l’autora, adopta en aquest sentit un pes lleugerament feixuc, una funció narrativa lleugerament massa decimonònica. Els fragments musicals enregistrats, resulten involuntàriament impostats, i no acaben de generar del tot l’èpica que estan reclamant. I l’acció escènica, tot i resultar eficaç, en va també lleugerament mancada del necessari potencial dramàtic. Mancances que, en qualsevol cas, queden força compensades per l’interès que presenta aquell moment històric concret que s’està evocant a l’escenari. I especialment, per la sòlida interpretació de les set protagonistes i la intensitat que presenten els temes que ens canten en gallec, abans i mentre el crit de “Visca la República Federal!”, provoca entre el públic aquell punt d’engrescada efeverscència que aquesta imperfecte però ben eficaç proposta, estava demanant a crits.