De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Canvi climàtic a la Rue del Percebe calòrica

Escrit per Ramon Oliver

07.20.2021

Tot i que això de l’autoficció no sigui pas cap invent nou , cal reconèixer que en aquests darrers temps ha proliferat d’allò més , i fins i tot s’ha transformat en l’estil en el qual es mouen ja per costum sempre alguns creadors : aquí teniu sense anar més lluny el brillant cas de Sergio Blanco. Doncs bé: per si algú ho dubtava, ara La Calòrica, després d’haver demostrat que si vol pot fer-se seva com si res una doblement mil·lenària comèdia de Aristòfanes com ara “Els ocells” , ens demostra que també sap quan vol com treure-li bon profit a l’autoficció. I ens fa partícips de com el seu millor any imaginable es va acabar convertint en el seu pitjor malson imaginable per culpa d’un desastre escatològic que va desbordar ( i penseu que en aquest espectacle hi té una forta presència la matèria orgànica que tendeix a desbordar-se) el problema individual, per acabar convertint-se en el drama de tota una comunitat. Això, naturalment, donant-li a la paraula “drama” tot el contingut humorístic amb el qual La Calòrica acostuma a aproximar-se a qualsevol situació, ja sigui la mort de la més catòlica de les reines, els edictes relacionats amb un primer ministre italià donat al bunga bunga, o la reconversió de les larves de mosca en nutritiu aliment per a nadons.

El cas és que quan les coses no podien anar-li millor al grup, aquest va decidir fer-se seu d’una vegada un local ben condicionat on poder treballar les seves propostes i assajar-les com déu mana: si el Lliure t’obra les seves portes, estrenes a la Beckett i el Nacional et fa un encàrrec, tampoc es cosa de seguir preparant espectacles per qualsevol racó. Però un cop trobat el local perfecte, els calòrics i les calòriques es van trobar alhora amb una d’aquelles desagradables sorpreses que t’acaben amargant la vida ( i en aquest cas ,t’obliguen també a anar amb el nas ben tapat). Com no és cosa d’entrar en detalls i la gent de la companyia en té moltes ganes d’explicar-vos el que els hi ha passat de forma ben detallada, ho deixàrem aquí. Però el que si cal saber és que, encara que no ho sembli, la seva particular peripècia funciona també com a metàfora del que ens està passant amb el canvi climàtic; com a metàfora dels desastres anunciats però no assumits amb els quals ens acabem trobant sempre, quan preferim mirar cap a una altra banda i deixar les coses per demà, o per demà passat, o per l’altre.

Esclar que Mònica López – bé, no ella , sinó el seu personatge- té molt a dir , sobre la quantitat de manipulacions i mentides que es deixen caure en nom del canvi climàtic, i que són capaces d’amagar-li la vida ( i fins i tot, de posar-la en perill de mort) a la més innocent de les criatures. La Calòrica , mentre ens explica el seu drama escatològic, ens va presentant els seus veïns i veïnes, que també ells i elles acaben tenint aquí la seva bona quota de protagonisme . I ens deixa ficar el nas a la seva intimitat ,gairebé com si estiguéssim repassant aquelles vinyetes que ens permetien extreure una visió global de tots els habitacles del número 13 de la Rue del Percebe. Però alhora, el text de Joan Yago ens permet també familiaritzar-nos amb els arguments dels negacionistes del canvi climàtic, mitjançant una segona línia argumental en la qual brilla amb llum pròpia l’estrella convidada amb la qual compta aquesta proposta, per gentilesa del TNC. I aquesta estrella , no és altra que una Mónica López que es fa com si res còmplice de la coneguda gràcia interpretativa de la companyia. Ella és precisament qui trenca el foc de l’espectacle en pla nèmesi de la nena Greta , mitjançant una xerrada conscienciadora que ens alerta sobre els paranys en els quals podem caure si ens deixem entabanar. I és tot un encert que, abans d’entrar en la gresca, ens arribi aquest monòleg pronunciat amb tota la seriositat del món, evitant la caricatura fàcil a la qual es presten aquesta mena de coses.

Com La Calòrica estrena al Nacional , no se n’està de fer servir certs recursos escenogràfics ( fins i tot es passen , quan es tracta de muntar una quilomètrica barra de bar sofisticat ) i tecnològics que resultaven inimaginables en propostes anteriors. Però alhora, ho fa donant-li a aquests recursos un tarannà casolà que no ens permet oblidar mai l’ADN escènic que la companyia ha mostrat al llarg de més d’una dècada. I el resultat , és un ben hàbil, ben àgil i ben lúdic divertiment amb “eco missatge” incorporat que potser es deixa pel camí alguna possibilitat apuntada però no del tot desenvolupada ( com ara, la presència d’un molt sucós ministre de l’església). Però que en conjunt, torna a demostrar-nos l’enginyosa mala baba i els molts recursos imaginatius dels quals disposa la calòrica formació : que es prepari Catalunya sencera, perquè la llarga gira que té prevista l’espectacle, ofereix la possibilitat molt d’agrair d’encarar-se amb tota aquesta merda del canvi climàtic, sense necessitat de posar mala cara tota l’estona .