El passat dia 17 de juny tornava al Liceu un dels títols més bonics del repertori barroc; Dido & Aeneas de Henry Purcell. Una petita orquestra barroca capitanejada per William Christie va fer un tàndem clarobscur amb la coreografia de Blanca Li, una de les coreògrafes més conegudes espanyoles més conegudes a escala internacional.
En aquest particular muntatge, cantants i ballarins comparteixen la narració en una proposta que arrenca amb els músics interpretant Celestial music did the gods inspire a manera de pròleg. Christie, al capdavant del conjunt Les Arts Florissants, opta per una orquestra reduïda i que es fa encara més petita i on tots els matisos es perden en la immensitat del teatre barceloní. L’artista alemanya Evi Keller signa una escenografia abstracta que es combina amb la il·luminació tot generant una atmosfera que permetria a la veu ser la protagonista absoluta si no fos pels ballarins lliscant i dansant davant de les estàtues-cantants ancorades a l’escenari. Això fa que hagis de triar entre escoltar o veure, no hi ha punt mitjà perquè si apartes la vista dels ballarins i ballarines tan sols un segon, ja has perdut el fil d’aquest univers paral·lel que sembla conformar la coreografia de Li. La producció en si és bonica, tot i que un pèl estàtica, però és massa fosca. Aquesta cosa misteriosa que crea el joc entre llums i ombres perd l’interès en el moment en què tot és foscor. Als tres principals personatges de l’òpera de Purcell els va deixar plantats a l’escenari durant tota la representació com si fossin pedestals, empresonats dins una escultura. Eren els ballarins i ballarines els qui movien i arrossegaven els cantants per l’escenari com si fossin titelles. La coreografia de Blanca Li era energètica, però a estones poc imaginatives (els ballarins i ballarines tocant els instruments que sonaven a l’orquestra en el moment en què sonaven) barrejada amb tocs de dansa contemporània que no acabaven d’encaixar del tot amb la música de Purcell.
Musicalment, va ser preciós. Magnífics Les Arts Florissants, tant músics com cor, dirigits per un William Christie que, amb criteris historicistes, va saber extreure sons bellíssims dels pocs instruments que integraven l’orquestra, gairebé de cambra. Vocalment, Kate Lindsay com a Dido va ser commovedora, sobretot al lament final, la cirereta del pastís, que va interpretar de manera gairebé excel·lent. Renato Dolcini va fer un doblet; Enees i la fetillera. Molt eficaç i convincent en ambdós rols, llàstima que no es diferenciessin en res per culpa del vestuari-columna que li impedia el moviment. Ana Vieira Leite va ser una Belinda elegant que va mostrar una línia de veu molt dolça i molt bonica.
Malgrat tot, val molt la pena. Potser no és la gran fita de la temporada, però aquesta conjunció entre òpera i ballet és prou interessant per a anar-ho a veure. Que potser un surt amb mal de cap per culpa de la foscor a la qual està sotmesa aquesta producció? Sí. Però per la música de Henry Purcell i pel repartiment d’alt nivell, com ja he dit, val la pena.
Fotografia de Pablo Lorente, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents