D’acord: Don Pasquale es mereix una bona lliçó que sàpiga posar-lo al seu lloc. El lloc d’una home gran i solter vocacional  que pretén dirigir al seu gust les joves vides que depenen una mica d’ell, i forçar casoris interessats, menyspreant alhora la força dels sentiments i de la libido d’aquestes joves vides. I també , el lloc d’un home gran que arribat el moment vol oblidar-se de que ho és i de la seva fins ara irreductible solteria,  i muntar-se un eixelebrat casori propi mancat de la més mínima lògica, i sobrat alhora d’ínfules i miratges. Don Pasquale és en aquest sentit un bon exemple d’un tipus de personatge molt habitual a la història del teatre ( i per extensió, a la història de l’òpera) , al qual els dramaturgs acaben fent caure en el pitjor dels ridículs, com a conseqüència dels seus intents d’haver volgut imposar a les persones més properes  el seu caduc i sovint pervers criteri ,  basat en l’obediència servil a uns costums i unes normes inspirades en el  pur interès i la simple pervivència d’un determinat sistema de valors.

D’acord amb tot això. Però alhora: no és també Don Pasquale un ésser humà que carrega amb les seves pròpies frustracions i emocions potser  llargament reprimides ? La seva mesquinesa, justifica del tot el mesquí comportament que exhibeixen les persones que volen donar-li la ja esmentada lliçó, però que alhora donen mostres d’una crueltat que no augura precisament res massa prometedor sobre elles ? No es pot detectar en elles certes actituds que fan entreveure també un desmesurat egoisme venjatiu, i un cert edatisme mancat de misericòrdia i sobrat d’orgull ? No estan  potser destinades elles mateixes amb el pas del temps a caure en els mateixos arrogants errors de Don Pasquale, vist el punt fins el qual porten la farsa?

Tot això, esta ja present a la matèria prima original de l’excel·lent òpera que Donizetti no va dubtar en qualificar com a “drama bufo”, donant-li així una senyal d’alarma a qui només volgués veure en ella un pur divertiment satíric. Donizetti adoba el “drama buffo” amb una partitura joiosa comparable a les millors que ens hagi ofert l’òpera bufa. Però introduint el drama en la seva definició de l’obra, introdueix ja aquesta altra dimensió que la posada en escena de l’obra  signada per Damiano Michieletto, amb la qual el Liceu ha donat per inaugurada la temporada mentre s’aixecaven les noves portes del teatre dissenyades per Jaume Plensa, recull molt acuradament. Això, encara que aquesta posada en escena, li doni una prioritat al seu concepte teatral que pot perjudicar una mica el seu concepte musical. I és que Micheletto i  el seu escenògraf Paolo Fantin, ens volen mostrar tota l’estona la fragilitat damunt la qual se  sustenta el món de Don Pasquale, mostrant de quina forma la seva llar no és altra cosa que un espai buit  i  obert, un fictici aixopluc sense parets en el qual els vells mobles, no compleixen altra funció que la de mantenir el personatge ancorat en el passat. Però  aquesta bona resolució teatral, es cobra peatge musical, perquè `tanta obertura física es tradueix en una dispersió de les veus, accentuada puntualment en aquest cas per una direcció orquestral de Josep Pons no prou atenta a l’hora d’evitar que els instruments , s’imposen a l’instrument vocal.

Però tornem a la vesant teatral de l’espectacle, que Micheletto i el seu equip cuiden també molt pel que fa als aspectes actorals del seu repartiment: només cal veure en aquest sentit  ( i centrant-nos en els protagonistes de la nit d’estrena), tant l’hàbil patetisme del Pasquale de Carlos Chausson, com la  descarada picardia manipulativa exhibida per Sara Blanch, tots dos excel·lents. El director sap també com remarcar el dramatisme donant-li a la bufetada que Norino li engega a Don Pasquale la dimensió gairebé tràgica de qui, amb un sol gest de la seva falsa esposa, veu ensorrar-se tot el seu món i totes les seves seguretats. I Micheletto finalitza el seu muntatge posant-se també ell tant o més cruel que la colla de personatges disposats a aturar-li els peus al poderós  vell intransigent convertit ara en un vell ridícul mancat de poder : Michelleto , en una imatge que fa anar plegat allò patètic amb allò grotesc, el condemna a acabar els seus dies en una residència de la tercera edat d’aquests en els quals ja no hi cap cap mena de possibilitat de quedat enlluernat per un miratge de renovada joventut. Per sort, i abans d’enviar-lo a tan poc acollidor indret, el director ha tingut la gentilesa de deixar-nos entreveure la intimitat més oculta del personatge, tot introduint una idea pròpia que , d’alguna forma, resumeix perfectament totes les claus del seu muntatge: al llarg de l’espectacle , Don Pasquale es retroba un i altre cop amb el nen que va ser una vegada , i que potser, en segons quins sentits, mai no ha deixat de ser. I ell, i el nen que va ser, busquen aixopluc en els braços de la mare ,buscant així alhora retrobar-se amb la infància perduda.

Author