El coronel no tiene quien le escriba. Quan només resta menjar merda

No és estrany que Gabriel García Márquez sentís una especial feblesa per aquesta història curta que es troba sens dubte entre les seves millors creacions literàries. El que sí resulta més estrany, és que un director com ara  Carlos Saura s’hagi quedat en una visió força  epidèrmica del relat. I estranya també que l’hagi  sotmès a un tractament visual sorprenentment decebedor, si tenim en compte – només cal  repassar la seva filmografia- que Saura sempre ha posat molta cura, a l’hora  de donar-li un bon acabat estètic a les seves creacions. Per contra, els gens engrescadors dibuixos signants pel mateix director que, projectats damunt l’escenari, actuen com a escenografia de l’espectacle, i la constant presència del gall virtual tancat en un mal dissimulat monitor televisiu que mai pots deixar de veure com un artifici cridaner, no ajuden gens ni mica a fer-te sentir la humida atmosfera carregada de xafogor , misèria , censura política ,i  burocràcia inhumana que transpira el relat. Perduda l’atmosfera, i perduts també uns accents que trobes molt a faltar quan es tracta de personatges  tan carregats d’essència colombiana com aquests, resta només el correcte caliu que transmeten les escenes centrades en la història d’amor i complicitat més enllà del dolor i la pèrdua que comparteixen el coronel i la seva dona, mentre el fantasma de la fam es va instal·lant de forma cada cop més omnipresent a la seva llar. Imanol Arias compleix amb més professionalitat que veritable  intensitat amb el seu rol, tot i que sigui la seva companyia Ana Villa qui s’emporti els millors moments de la representació.