El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. La bellesa és quelcom subversiu que pot provocar desitjos letals

Escrit per Ramon Oliver

06.09.2022

Hi ha cadàvers que no es resignen a desaparèixer així com així de l’escenari de la vida . De tant en tant , et surten al pas gràcies al món de la ficció  cadàvers perplexos davant la pròpia mort que, abans de fer un definitiu mutis pel fòrum, intenten  donar-li una mica de sentit al sense sentit de la dissolució definitiva . I encara més ,quan aquesta ha estat provocada per un acte violent aliè  .Em ve al cap per exemple, i situant-me en un territori ben llunyà al territori en el qual ens situa aquest magistral text de Josep Maria Miró, el cadàver del Joe Gillis de “Sunset Boulevard”, potser el primer cadàver xerraire de la història del cinema, flotant a la piscina de la Norma Desmond després de rebre un tret per l’esquena. I també hi ha cadàvers ( i ara, ja m’apropo més a la sensacional polifonia d’aquest monòleg per a diverses veus signat per Miró )  que no necessiten posar-se a parlar per tal de proclamar a crits la misèria col·lectiva que els ha portat a acabar ficats dins d’una bossa de plàstic, d’aquestes que tot forense té sempre a mà. I ara penso especialment en la Laura Palmer de “Twin Peaks”, la seminal  sèrie de David Lynch sense la qual, potser no existirien bona part dels  ficticis cadàvers adolescents trobats en qualsevol  indret perdut d’un més o menys bucòlic paisatge rural, d’entre els molts que han aparegut a la literatura o la ficció audiovisual al llarg   d’aquestes darreres dècades. I per cert: qui encara no hagi vist la tercera temporada de “Twin Peaks” , no ha vist encara una de les més abismals obres mestres  que ens ha ofert la narrativa  televisiva /cinematogràfica contemporània.   Antològica creació

Pensar en Laura Palmer ( i malgrat que l’univers creatiu de Miró i el de Lynch, transitin per camins ben diferents)  em resulta inevitable, tot pensant en la troballa del cos més bonic que s’ha pogut trobar en aquest lloc en el qual Miró, situa el seu cadàver adolescent amb ganes de seguir fent us de la paraula. Un cadàver que, per cert, té els mateixos disset anys que tenia la Laura Palmer. I que presenta també paral·lelismes, tant amb ella com amb tants altres adolescents ficticis o lamentablement reals, pel que fa a arrossegar una càrrega plena a vesar de foscos desitjos,  foscos i traumàtics antecedents familiars, i foscos silencis i responsabilitats d’una comunitat sempre disposada a defensar-se de l’amenaça exterior tot encobrint els terribles perills sorgits des del seu interior. El reconeixement del propi desig latent i llargament reprimit, o el reconeixement de l’odi envejós que pot despertar aquell bonic cos objecte de tots els desitjos confessables o inconfessables (aquell cos la simple presència del qual constitueix una transgressió de les normes), hi té també un protagonisme  cabdal al text de Miró. I arribats a aquest punt, hi ha un fragment de l’obra (aquell en el qual el desig amb un cert toc voyeurista s’escola per una finestra oberta) que em va fer pensar en un altre relat majúscul construït al voltant del sacseig que el desig i la repressió poden provocar en el si d’una molt petita comunitat : penso en l’aïllada  base militar en la qual Carson McCullers situa l’excepcional “Reflexos en un ull daurat”. Qui conegui el teatre de Miró , coneix alhora les endogàmies excloents ( i no tan diferents com pugui semblar de l’endogàmia pròpia d’una base militar)  de les quals donen bona mostra els habitants d’urbanitzacions parapetades en la seva necessitat malaltissa d’auto defensa, com aquelles que ocupen els protagonistes de “Mel Salvatge” o de “Nerium Park”; unes urbanitzacions , que , per cert, ens condueixen també cap a aquell territori fronterer explorat pel Josep Maria Benet i Jornet de “Desig”. Esclar quer per trobar-te mostres de violència que no identifiquem amb l’endogàmia aparent, però que també son fruit d’una determinada defensiva endogàmia de grup, no ens cal sortir al camp: en tenim prou en reconèixer-la en el grup de pares i mares disposats a realitzar l’assalt final a la piscina on hi tenen lloc les classes de natació d’ “El principi d’Arquímedes”.  I per deixar ja d’una vegada en pau el cadàver de Laura Palmer , deixeu-me recordar el que diu d’ella un altre personatge de la sèrie, perquè les seves paraules són aplicables a molts altres bonics cossos adolescents, la vida dels quals ha estat destruïda per similars actes de violència: “ Tothom ( i aquest “tothom”, abasta el molt limitat nombre d’habitants que resideixen entre els bonics paisatges de “Twin Peaks”, o d’aquest altre bonic lloc en el qual es situa l’obra de Miró) sabia que ella tenia problemes…però ningú, no va fer res. Tota aquesta bona gent! Vols saber, qui va matar Laura Palmer? Tu, ho vas fer! Tots, ho vam fer!”.

Voleu saber qui ha matat el bell adolescent de disset anys que pren immediatament la paraula (al cap i a la fi, ben aviat ja no podrà disposar d’ella), tot just Pere Arquillué comença a transmetre’ns el colpidor text al qual s’enfronta en solitari? Doncs , també en aquest cas , el “qui”, té una importància relativa. El que de veritat importa , és la gènesis que ha portat fins a aquest assassinat. El que de veritat importa, és l’entitat que van agafant cadascuna de les veus que s’apoderen de la veu , el cos i la gestualitat de l’esplèndid Arquillué. I que  ens van dibuixant dolorosament   una perspectiva nova dels fets, dels seus antecedents,  de l’entramat latent  d’abusos, frustracions, secrets , repressions , mentides i fracassos vitals que ha acabat donant-li forma al brutal crim patent. Arquillué,  , guiat per la precisa mà d’Albertí, sap com trobar-li a cadascuna d’aquestes veus, a cadascun d’aquests personatges, el tret diferencial exacte . No es tracta d’un simple canvi de modulació de la veu, o d’un simple canvi d’actitud corporal: es tracta d’apropar-se a l’essència –sovint, plena alhora de feridores contradiccions – de cadascun d’aquests éssers. Sota la llum del focus que il·lumina Arquillué des que dona les seves primeres passes per l’escenari, se’ns presenta una galeria de personatges dotats cadascun d’ells de vida i identitat pròpia. Però alhora, vestits sempre amb la mateixa roba: la roba que els identifica també alhora com a integrants voluntaris o forçosos d’una mateixa història col·lectiva, d’un mateix paisatge emocional que no els ha permès trencar mai del tot amb aquest escenari existencial posseït per la mala maror. Com a molt, els hi ha permès arribar fins aquell descampat pecaminós en el qual  totes les llicències semblen permeses, però el qual, deixa també sota la seva aparença de llibertat unes cicatrius inesborrables.  Albertí, d’altra banda, fa servir aquest focus i l’ombra projectada d’un teló enigmàtic per remarcar la teatralitat absoluta del que s’està representant. De la mateixa manera que , ficant-se en el cos d’Arquillué, aquests monòlegs evidencien una unitat escènica que defuig la reproducció realista dels fets, aquest focus i aquest teló, ens recorden tota l’estona que som al teatre, i que la veritat primera del teatre, és troba en la presència d’algú que ens vol narrar quelcom… i que pot acabar posseït per la seva mateixa narració.