El Gran Teatre del Liceu va acollir el passat 16 de febrer per primera vegada en solitari una de les veus més captivadores de l’escena operística actual: Ermonela Jaho. La soprano va comptar amb el pianista Rubén Fernández Aguirre, acompanyant habitual de la cantant i especialista repertorista de gran prestigi.
En el seu primer recital en solitari al teatre, Jaho va assumir un programa una mica curiós amb fragments d’obres de Donizetti, Cilèa, Albéniz, Massenet, Gounod i Puccini. El que va fer la soprano sobre l’escenari va ser màgia pura. Amb la sentida La mère et l’enfant de Donizetti va semblar que es produïa un miracle; semblava ben bé que tothom s’estava aguantant la respiració i gairebé ningú estossegava, fet que es va prolongar durant gairebé tot el recital. Mireu si ens l’estimem. Per acabar amb Donizetti va cantar l’ària Piangete voi?… Al dolce guidami d’Anna Bolena, on va demostrar el gran control que té sobre la seva pròpia veu, a més d’uns aguts fantàstics. Amb Io son l’umile ancella d’Adriana Lecouvreur de Cilèa es va coronar com a reina absoluta del teatre. La seva no és una veu gran, però és una gran veu i el seu antològic sentit del drama, la intensitat, la sensibilitat i la gran qualitat del seu instrument fan d’ella una gran artista, cosa que va demostrar precisament amb l’ària de la Lecouvreur. Ermonela Jaho és una cantant d’una gran intel·ligència, notable qualitat per treure or del seu gran domini de la tècnica, aconseguint uns pianíssims impressionants.
Després de la pausa, va continuar amb quatre cançons italianes del compositor català Isaac Albéniz seguides d’un tour de force; l’ària Ces gens que je connais … Pendant un an je fus ta femme de Sapho de Massenet i els esperats Puccinis, In quelle trine morbide de Manon Lescaut i Vissi d’arte de Tosca. La cantant, entregada i passional, va tornar a deixar al públic bocabadat amb les seves interpretacions de les àries del compositor de Lucca, de la mateixa manera que ens va deixar meravellats amb la Suor Angelica de fa alguna temporada. Semblava ben bé que la música estava al seu servei. Acompanyada en tot moment pel sempre exquisit Rubén Fernández Aguirre al piano, qui va interpretar vàries peces amb gran delicadesa com el preludi de L’arlesiana de Cilèa o Marche funèbre d’une marionette, on es va mostrar esplèndid.
L’onada inacabable d’aplaudiments, durant i un cop finalitzat el recital, va obligar a Ermonela Jaho a fer tres bisos, en comptes dels dos que tenia previst. Van destacar sobretot l’ària de Madama Butterfly, Un bel dí vedremo impressionant i, especialment, la cançó catalana Rosó, en homenatge a Victòria dels Àngels, com ella mateixa va explicar. Es va dirigir al públic present en vàries ocasions i sempre en italià, i es va mostrar visiblement emocionada – amb llagrimeta i tot!
Fotografia de Toni Bofill, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents