Ben bé a tocar de Setmana Santa, el Gran Teatre del Liceu escenifica El Messies, de Georg Friedrich Händel, en la versió alemanya del 1789 arranjada per un jove Wolfgang Amadeus Mozart. La versió escènica de Robert Wilson prové de la Mozartwoche de Salzburg, on es va presentar a principis del 2020 i promet ser un viatge espiritual.
Robert Wilson és una figura majúscula en el món del teatre experimental, és innegable que és un dels directors d’escena més destacats del panorama operístic internacional, però, el seu Messies és un vaixell que no arriba a bon port. És un viatge al no-res. Recuperant l’etern debat, que s’ha tornat a veure ara a les xarxes socials, de si es pot escenificar una obra que no es va concebre amb aquest fi, la resposta és sí; és lícit i lloable escenificar un oratori, per exemple, sempre que aquest tingui un argument i una certa narrativitat. I al Messies, com aquell qui diu, no hi passa res. El Messies no té un desenvolupament sinó que són, simplement, textos que evoquen les Sagrades Escriptures. La seva proposta és un lligam de coses que no tenen res a veure les unes amb les altres, no hi ha connexió, ni tan sols amb la música, ja que les escenes no fan ni referència als textos que es canten. Els solistes es mouen dins d’un espai minimalista, fred i eclèctic que, sumat a la il·luminació triada i al vestuari de Carlos J. Soto, converteixen l’obra de Händel en una barreja de conceptes que no té ni cap ni peus. La repetició i l’estatisme del seu muntatge es fan pesats i no contribueixen a l’esperit del Messies.
La pluja d’idees que Wilson aboca en tot aquest enrenou messiànic és això, una pluja d’idees que de cap de les maneres pot funcionar de manera autònoma. Si la intenció era que l’absència d’acció no distreies de l’execució musical per centrar tota l’atenció en l’oratori de Händel, no ha funcionat. El que distreu és precisament la desconcertant proposta de Wilson que s’acaba fent repetitiva, feixuga i carregosa i, lluny de realçar la grandiosa partitura de Händel, fa que l’escolta sigui avorrida i pesada. El ballarí Alexis Fousekis té moments magnífics, però tampoc aportava res a un espectacle visual incongruent que, a estones, frega el ridícul com quan apareix al final del cor de l’Al·leluia vestit d’astronauta. Això era per aixecar-se i marxar del teatre.
El repartiment també es va quedar a mig gas. La gran triomfadora va ser la soprano Julia Lezhneva, qui va oferir una lectura exquisida i de gran dignitat. Té un timbre privilegiat, uns aguts segurs i una línia de cant polida i és per això que queda molt per sobre de la resta de cast. Contrasta amb la mezzosoprano Kate Lindsey que, tot i tenir un bellíssim instrument, va passar bastant desapercebuda a causa d’un volum inexistent. El tenor Richard Croft va tenir moments brillants, però la seva veu va quedar petita per un teatre com el Liceu. L’orquestra el tapava i la veu sonava fatigada gairebé des del principi, en un paper que tampoc és dels més exigents del repertori. El baix Krešimir Stražanac va complir amb una veu prou destacada, malgrat justejar en la zona aguda fins al punt d’arribar al gall.
Josep Pons, al capdavant de l’orquestra del teatre, aprofita el bon coneixement de la partitura per aconseguir un so nítid per part de l’orquestra però més aviat fred. Forte, forte no sempre vol dir millor, millor i és que l’orquestra va tenir moments amb un volum destacable i no en el millor sentit de la paraula. L’aposta era tot un repte pel cor i, malgrat les ganes de fer-ho bé, es notava que estaven fora de la seva zona de confort i el resultat no va ser del tot satisfactori. Va tenir bons moments, però el so conjunt va quedar lluny de la uniformitat i l’equilibri en alguns dels fragments més bonics i coneguts del Messies com és For unto us a child is born. És clar que, la ubicació – al fossat de l’orquestra – no els va fer cap favor.
La proposta inconnexa i avorrida de Wilson traspassa del joc escènic i arriba fins i tot a la música. Qui va ser qui va dir que El Messies era millor escoltar-lo amb els ulls tancats? Doncs al Liceu passa exactament això però amb el perill de quedar-se adormit. El segell i els elements marca de la casa de Wilson no són suficients per fer funcionar tot això, ans al contrari, no porten enlloc i tendeixen a deixar l’espectador decebut amb un Messies que ens hauria fet feliços a tots si hagués estat en una versió de concert normal.
Fotografia de David Ruano, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents