I com en pot resultar de feixuc, el pes d’un cos molt estimat però aliè al teu, quan aquest pes es converteix en un obstacle per a la teva pròpia mobilitat i per a la teva pròpia vida ! I quan en aquest cos, ja no hi pots reconèixer ni el cos ni la personalitat de la persona que abans l’habitava!  Sí: si t’esforces per negar el que tens davant teu , encara pots creure’t el parany. Però si li fiques al parany un filtre capaç de mostrar-te la realitat sense embuts , aquesta exhibeix  la condemna irreversible a la qual està encadenat aquest cos .Una condemna que es converteix també en la teva pròpia condemna, quan vius una situació similar a la que viu l’Olga, la protagonista absoluta d’una obra que Victoria Szpunberg ha escrit sense ganes de jugar a l’auto ficció,  però alhora, amb ganes de reflectir des de la ficció una experiència que ella mateixa ha viscut en primera persona.

L’Olga es diu així perquè el seu pare era un vell comunista amb arrels inevitablement stalinistes que va voler posar-li a les seves tres filles el nom de les tres germanes que protagonitzen un dels cims absoluts del teatre universal. Ben cert: Txékhov ni va ser comunista, ni va viure prou com per  arribar a convertir-se en stalinista ( alguna cosa em diu que no ho hagués estat mai). Però això és un detall  gairebé sense importància. El que era important pel pare quan les nenes van néixer, era que el seu simple nom vingués a evocar aquella Rússia idealitzada que pocs anys després de la mort del magistral metge escriptor, es convertiria en el primer país dels soviets de la història universal. I al cap i a la fi, el desolador final de l’obra no deixa de ser , com altres immensos finals del teatre de Txékhov , una porta oberta a la possibilitat de l’esperança: potser el futur, li vingui a donar sentit al nostre patiment. Tot i que aquestes reflexions esperançades semblen definitivament ajornades, quan el cos inert del teu pare espera amb desesperació l’arribada d’una ambulància que ja està trigant massa. I quan , un cop superat el primer ensurt, apareix a l’horitzó l’encadenat d’altres ensurts amb els quals caldrà enfrontar-se d’ara en davant en solitari, perquè de les altres dues germanes ,tret de les bones paraules, no et pots esperar res més. I encara que sembli molt prosaic quan la vida i la mort es disputen la partida, cal pensar també en la butxaca, quan dins  d’aquesta no hi guardes altra cosa que estretors econòmics sense vies properes de resolució. No és estrany que tot plegat ,converteixi aquesta Olga estupendament encarnada per Laia Marull en un personatge posseït d’incontinència verbal i emocional que, quan allò real es converteix en quelcom semblant a un mur infranquejable , tira mà de la imaginació desbocada com a porta de fugida. O, si ho voleu, com a porta d’entrada per la qual s’escolen com si res els fantasmes del marxisme leninisme amb trets stalinistes ,o del mateix Iggy Pop que , tot i haver-se perdut la seva cita al Festival de Pedralbes, sí està disposat a oferir aquí un mini concert al·lucinat.

D’altra banda, l’Olga troba també un bon puntal en l’acollidora figura d’un sempre sol·lícit i un punt angelical representant de la sanitat pública interpretat per Quim Àvila. I no sé si serà pel fet  que Àvila interpretava precisament a l’infermer des discutit i discutible muntatge d’ “Àngels a Amèrica” que David Selvas va dirigir al Lliure, però els deliris visuals i musicals als quals recorre l’Olga de Marull em van fer pensar també en més d’un moment en l’extraordinària obra mestra de Tony Kushner. Malgrat la magnífica creació de Marull, l’obra de Szpunberg i el muntatge que ella mateix dirigeix, no sempre acaben  de resoldre satisfactòriament aquesta convivència entre el pes d’un cos que està  deixant a la vista el pes d’un sistema que no funciona com hauria de funcionar, i aquest imaginari que sovint s’ofereix com a únic recurs capaç d’impedir l’enderroc total. I la referència a les cèlebres germanes txékhovianes resulta un xic accessòria, o potser,  resulta un xic desaprofitada. Però la convivència entre el dolor , l’humor inesperat i el deliri reconfortant, ofereixen una irregular però valuosa forma d’apropar-se a les preguntes potser sense resposta que planteja el pes d’un cos , quan aquest pes ens interroga sobra allò que considerem vida i allò que potser ha deixat de ser-ho encara que segueixi mantenint les constants vitals. I també , sobre la indefensió general a la qual s’enfronta qui ha de seguir sostenint el pes d’aquest cos.

Author