Hi ha entre el títol original d’aquesta obra i el títol que li hem posat a casa nostra una significativa diferència. I aquesta diferència, que remarca la mateixa directora en el text de presentació del seu muntatge, juga a favor de l’ambigüitat que mostra l’original. Al muntatge dirigit per Marta Gil Polo, el títol sembla referir-se a la responsabilitat que les nostres accions (aquelles que tenen com a escenari l’àmbit privat, però també aquelles altres que prenem fora de casa i es refereixen a l’espai col·lectiu) , projecten ,tan damunt dels fills propis com dels aliens . Però el “The Children” que li va posar l’autora Lucy Kirkwood al seu text , com assenyala Gil Polo, va més enllà d’aquest límit :els mateixos protagonistes de la peça, poden ser considerats alhora com una colla de “children” que han estat també irresponsables amb ells mateixos, i als quals els hi costa d’allò més assumir les conseqüències d’aquesta irresponsabilitat. Unes conseqüències que, en l’àmbit privat, potser han deixat al seu pas criatures que es van fent grans pel que fa a l’edat cronològica, però que semblen condemnades a no créixer mai, pel que fa al seu accés a la maduresa i la independència emocional. I que pel que es refereix a l’àmbit col·lectiu , poden haver provocat incontrolades fusions nuclears d’aquelles que , a la curta o a la llarga ( més ben dit: tant a la curta com a la llarga) acaben provocant contaminades zones d’exclusió en les quals les vaques, cauen com a mosques.
Kirkwood centra la seva acció en tres personatges més o menys jubilats que, un dia ja llunyà, van compartir projectes científics , i es van veure ficats en triangles sexuals amb encoberts xantatges emocionals de per mig. De tot allò, n’ha passat ja molt de temps. Però el comptador Geiger pot deixar constància que els efectes radioactius de tot allò, continuen provocant estralls pel que fa a l’esfera pública, i continuen contaminant les relacions personals, pel que fa a l’esfera privada.Totes dues, venen a confluir de forma notable en un text que fa també confluir l’amenaça apocalíptica amb l’humor domèstic tragicòmic. Un text que la direcció de Gil Polo es va fent cada cop més seu a mesura que avança l’espectacle. Aquest, comença de forma una mica massa confusa, una mica massa hiperactuada. La primera escena resulta en aquest sentit precipitada en excés, de la mateixa manera que resulta també excessivament confusa al llarg d’aquest primer tram la dicció d’Isabelle Bres. Però a mesura que la interpretació del tercet protagonista es va fent seva la dinàmica existent entre els seus personatges, la representació va adquirint també una major solidesa, fins arribar al notablement ben resolt tram final. I quan dic tram final, potser cal donar-li a aquest última paraula tota la dimensió que li correspon , encara que en aquest cas, les imatges que associem a les catàstrofes apocalíptiques, quedin circumscrites a l’interior d’una cuina dins de la qual s’han recordat coses que es volien recordar i coses que no es volien recordar, s’ha begut, s’ha ballat… i s’han començat a assumir segons quines responsabilitats.
Comentaris recents