Tornava a l’escenari del Gran Teatre del Liceu l’opereta d’operetes; Die Fledermaus (El Ratpenat) de Johann Strauss II després de quaranta anys sense representar-se al teatre barceloní. En una única funció, el ratpenat va tornar a volar al Liceu en una versió semiescenificada amb un repartiment sòlid de joves cantants.
La combinació d’humor, la complicitat amb el públic i l’adaptació del llibret de Romain Gilbert van ser alguns dels elements que van contribuir a l’èxit de la vetllada. La direcció semiescenificada del mateix Gilbert va ser entretinguda tot i que va caure en la broma fàcil més vegades de les que voldria. Interpretar totes aquestes xafarderies, embolics i ampolles de xampany en versió concert és criminal i en aquesta casa defensarem sempre que Die Fledermaus llueix molt més en versió escenificada.
El ratpenat no hauria desplegat les ales al Liceu sense un bon repartiment i, la veritat, és que va ser fantàstic. Va destacar sobretot Alina Wunderlin, qui va resoldre de meravella el paper de la minyona Adele. Que torni al Liceu quan vulgui. La seva senyora, Rosalinde, va ser cantada per una soprano de gran qualitat com és la romanesa Iulia Maria Dan, amb una destacada interpretació de les csárdás. L’encarregada de cantar el paper del príncep Orlofsky va ser Annelie Sophie Müller i va ser una autèntica meravella. Pel que fa a les veus masculines, va lluir el baríton croata Leon Košavić amb un entretingut i vocalment molt rotund Doctor Falke. El baríton Huw Montague Rendall va donar vida al protagonista de l’embolic; va ser un Gabriel von Eisenstein correcte, però res de l’altre món. Memorables el còmic Frank de Michael Kraus i les intervencions de l’actor Manfred Schwaiger com a Frosch. Menys solvent i més discret el tenor Robert Lewis en el rol d’Alfred, l’etern enamorat. Tots els solistes es van abocar en aquest joc festiu, fins i tot recitant en català!
La direcció musical del mestre francès Marc Minkowski va ser una mica més desigual. Va tenir moments molt encertats i molt rodons com les seccions orquestrals del segon i tercer acte – els finals de l’un i l’altre van ser meravellosos – però li va faltar ‘chicha’ com diuen en castellà. Hi va faltar una mica més de divertimento i alegria en moltes ocasions. Malgrat això, negar la complicitat entre orquestra, solistes i cor, dirigit per Xavier Puig, fruit de la feina Minkowski, seria una mentida.
Amb una comèdia fresca com aquesta és impossible no passar-s’ho bé i el públic, receptiu en tot moment, va respondre molt bé a la deliciosa música de Strauss fill. Ben mirat, Die Fledermaus és una genialitat. Una obra que, i li prenc la paraula a un bon amic, ens recorda que el món no és tan dolent com ens pensem i que encara hi ha un bri d’esperança en aquest nostre planeta. D’un Fledermaus com aquest, se surt amb un somriure d’orella a orella i taral·lejant valsos i polques vieneses fins a l’endemà (i més enllà).
Fotografia de Toni Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents