Enterrando a Dodot. Molta merda! (però poc processada )

No us deixeu enganyar per la imatge que acompanya aquest comentari: la fotografia que veieu, forma també ja part – com tantes altres coses!- del passat. El present ja no es pot permetre passejades il·luminades per una bonica llum crepuscular al costat del que semblen columnes carregades de història. El present, s’ha quedat encapsulat dins plastificades càpsules subterrànies habilitades per a dues persones ( tot i que com veure’m al llarg de l’espectacle, aquí també es confirma que on hi caben dos hi caben tres) en les quals, per generar una mica de llum sense ambicions estèticament crepusculars, cal pedalejar molt. I on el menú diari, pot canviar lleugerament d’aspecte exterior, però està sempre fet de la mateixa fastigosa matèria prima: aquí, o menges caca reciclada, o no menges res. La possibilitat de servir a taula insectes us provoca encara escarafalls? Doncs ben aviat fins i tot una formiga de granja us semblarà un bé de déu, si compareu la formigueta amb la mena de nutrients que estan al caure.
Si sou persones afectades per aquesta nova forma de neguit psíquic conegut com a ecoansietat que s’està cobrant cada dia noves víctimes donada l’onada d’informacions climàticament alarmistes que ens bombardegen dia sí i dia també, aquí teniu una obra que ve a confirmar amb escreix els vostres pitjors temors. En el futur molt pròxim que ens dibuixa la companyia La Bella Otero en aquesta obra de Pablo Macho Otero, la vida consistirà en això: en anar menjant la pròpia merda i la merda de les persones que comparteixin càpsula claustrofòbica amb tu, donant-li marxa tota l’estona i sense carril bici a la bicicleta generadora d’una mica de llum, mentre comparteixes unes converses estudiadament beckettianes amb la resta de residents ( i potser, de tant en tant, una estoneta de sexe desganat). Això , sense descartar les discussions i rivalitats, que si ja són normals en tota convivència, resulten del tot inevitables quan es tracta d’una convivència forçada i “24 hours open”.
En qualsevol cas, potser compartir càpsula amb una altra mena de persones, et podria donar encara alguna alegria inesperada. Però fer-ho amb els tres personatges dibuixats per l’autor d’aquesta distopia , no sembla gens engrescador. Aquestes tres noies , es passen els dies i les nits repetint-nos alguna que altra obvietat amb l’ajut d’uns quants afegits videogràfics , picant tota l’estona l’ullet al mestre Samuel sense que l’intent de complicitat resulti massa enginyós , i fent us d’una florida terminologia escatològica que en realitat resulta més aviat primària, i que més d’un cop tira mà de recursos massa propers a l’acudit fàcil. Tot enterrant Dodot, l’espectacle queda reduït a un voluntariós però fallit exercici que, mentre les protagonistes reciclen la seva caca, intenta alhora reciclar un munt d’idees i situacions que en altres casos se’ns han presentat de forma molt més lluïda. I tampoc aniria malament, treballar una mica més a fons l’apartat interpretatiu, entre deposició i deposició.