No hi ha manera. Miris cap a on miris ( ja sigui cap a dalt, cap avall o cap el teu costat) , les perspectives conviden igualment al neguit. El cert és que ,com si no en tinguéssim prou amb la pandèmia que també ha atacat de valent aquest mateix espectacle, ens hem acomiadat del 2021 i hem entrat en el 2022 marcats per la doble amenaça que ens han transmès dos espais creatius teòricament tan diferents com ara ho són la Sala Beckett i la producció cinematogràfica nascuda sota el signe de Netflix. Tant hi fa, que siguis la Lara Díez de “Eufòria” o l’Adam McKay de “Don’t Look Up (no mires arriba)” i que treballis des de perspectives estilístiques i pressupostàries ben diferents. El cas és que , a l’hora de la veritat, el que et queda clar és que qualsevol dia d’aquests ens despertarem, i ens diran que el marcador que marca el compte cap en darrera del nostre món, s’ha posat ja en marxa de forma irreversible. I que , mentre ens dirigim cap a l’abisme , molt probablement les teles i els gurus de les xarxes socials ens seguiran enviant missatges tan idiotes com els que ens envien Lara Díez ( convertida en presentadora d’informatius de màxima audiència a “Eufòria”) o Cate Blanchett ( convertida en presentadora d’un show “prime time” a “Don’t Look Up)”. Llavors , passarem com si res del negacionisme a l’angoixa, i de l’eufòria descontrolada a la depressió terminal, i de les ganes de germanor universal kumbayanera a les ganes de començar a repartir cleques a tort i a dret de tanta ràbia i tanta tristor com s’anirà acumulant dins nostre . Entrarem potser primer en aquella mena de pausa lenta prèvia a l’esclat que reflectia Stanley Kramer a “L’hora final”: una pausa que , des de l’aparent control i l’aparent acceptació, segueix en el fons esperant que allò inevitable sigui evitable. I que no té res a veure amb aquell moment sublim d’assumpció absoluta que reflectia Lars von Trier a la magistralment aclaparadora “Melancolia” . En qualsevol cas: l’única cosa que ens servirà de ben egoista consol si arribem a aquest punt i final col·lectiu, serà saber que de l’hecatombe general, no n’escaparà ningú: aquell dia si que podrem dir que hem assolit la igualtat universal, encara que sigui ben a desgrat nostre.
Però no ens posem catastrofistes , malgrat que la situació, ja no pugui ser més catastròfica: Lara Díez ens permet creure que , arribats a aquest punt, encara som a temps de recuperar aquell moment del passat en el qual ens vam sentir invencibles ( això, sempre i quant ens hi haguem sentit alguna vegada) , i vam sentir que veritablement formàvem una pinya inseparable amb els nostres éssers estimats. I especialment, amb aquella colla d’amics que van compartir una mateixa sensació d’eufòria ara ja molt llunyana , però potser (posem-nos unes mica optimistes) no perduda del tot.
Catàstrofes a banda: veient el nou espectacle de Lara Díez, m’ha vingut al cap l’extraordinari musical “Merrily We Roll Along”, que Stephen Sondheim i George Furth van estrenar l’any 1980 amb moltes ganes d’apropar-se al públic més jove i d’apropar-lo alhora cap a Broadway, comptant per aconseguir-ho amb un repartiment també del tot jove. Quelcom que, per cert, no va poder impedir el monumental fracàs comercial de la proposta. A l’obra, l’acció es centrava en la relació mantinguda al llarg dels anys per tres amics, tot començant per l’estat de dissolució i desencís en el qual es troba el vincle quan els tres amics han entrat ja en l’edat madura. I finalitzant dues hores i mitja més tard i sempre anant amb la marxa cap en darrera en el moment en el qual es va gestar aquest vincle a tres bandes aparentment indestructible. L’obra situava aquest moment a la màgica nit de l’any 1957 al llarg de la qual el satèl·lit artificial Sputnik es va fer visible al cel de Nova York. A les distòpies que anuncien la fi del món, la presència d’un cos estrany al firmament acostuma a anunciar els més negres auguris. Però en aquest cas, la visió compartida d’aquell moment únic, semblava per contra anunciar el compliment de les més altres expectatives emocionals i creatives, que també el tema de la creació artística i de la seva relació amb la rendibilitat econòmica, jugava un important paper a l’argument de l’obra. En l’escena final, els tres personatges cantaven el tema “Our Time” , reivindicant així amb trets també força eufòrics que aquell era el seu temps , el temps en el qual la plenitud de la realització personal semblava quelcom que estava a tocar . Com diu la lletra que Sondheim va escriure per a aquest moment
“It’s our time, breathe it in
Worlds to change and worlds to win
Our turn coming through
Me and you, man
Me and you
Però aquesta lletra cantada amb entusiasme, estava destinada a provocar en l’espectador de l’espectacle un efecte desolador: quan l’escoltem, tots sabem cap a on ha derivat aquesta amistat , perquè l’escena inicial ja ens ho ha deixat ben clar. Pas a pas i sempre retrocedint uns quants anys a cada nova escena, hem assistit a la degradació d’aquells sentiments i d’aquelles ambicions artístiques nascudes sota l’influx del satèl·lit. O per ser més exactes, les hem vist créixer, sabent molt bé com havien ja minvat una mica a l’escena anterior.
Díez, per la seva banda, ens proposa un recorregut més difícil d’assimilar, perquè parteix de transformar l’eufòria general en un estat extrem de ingenuïtat també general un xic massa forçat. Crec que el major encert de la seva proposta consisteix en establir un clar paral·lelisme entre aquest anunci de destrucció universal , la destrucció macro, , i la menys espectacular però no per això menys anguniosa percepció de la destrucció micro, visualitzada en la vida que es va escapant i que va enfilant cap el seu particular apocalipsi, tot deixant al seu pas un rastre de desitjos no realitzats. I també, cal no oblidar-ho mai, de desitjos realitzats que un cop s’han fet reals, han revelat la seva impossibilitat de venir a cobrir aquelles carències que, imaginàriament, havíem arribat a creure que podrien encobrir. Díez ens recorda que la certesa de la finitud individual, pot causar estralls similars a la certesa de la finitud col·lectiva. I que cal no confondre el desig de viure a fons, amb el carpe diem provocat per l’angoixa existencial. Però ho fa recolzant-se en uns personatges massa esquemàtics, massa abocats a representar unes quantes idees i conceptes que es van repetint al llarg de la representació sense venir a enriquir-la . El correcte aparell audiovisual de la proposta , ajuda a potenciar el muntatge, però no pot superar les limitacions del text. I el tram final es lliura a un “bon rotllisme” que potser agrairà qui s’hagi quedat neguitós davant l’imminent arribada de l’apocalipsi, però que no deixa d’adquirir uns trets sentimentals lleugerament ensucrats que no acaben d’encaixar en una proposta com aquesta. Ja posats, fins i tot el discutible l’apocalipsi que ens anuncia Netflix si se’ns acudeix mirar ca a dalt, resulta més contundent que aquest.
Comentaris recents