El Gran Teatre del Liceu comença una nova temporada amb un títol imprescindible del romanticisme rus; Eugene Onegin de Piotr Ílitx Txaikovski amb una producció a càrrec de Christof Loy i amb Josep Pons al capdavant de l’orquestra del teatre. Malgrat que Eugene Onegin potser no seria el meu títol ideal per inaugurar una temporada d’òpera – i això ho dic a títol personal – s’ha de reconèixer que l’òpera de Txaikovski és una proposta interessantíssima, a part que és una obra bellíssima i, pel que sembla, col·lectivament oblidada de manera molt injusta. Eugene Onegin és senzillament una obra mestra que s’hauria de programar més sovint.
Cancel·lada per culpa de la pandèmia, la proposta de Loy presenta un format íntim i minimalista que funciona gairebé a la perfecció. Si bé és cert que és molt conceptual i, per això no ha acabat convencent a tot el públic, és un plantejament que no traeix ni l’essència dels personatges o de l’òpera ni del relat, ans al contrari. Que Christof Loy entengui l’escenari com un llenç en blanc, en aquest cas, és un encert perquè permet a l’espectador endinsar-se en els detalls, per petits que siguin, de tots els personatges fantàsticament treballats. I això és una cosa molt interessant. És precisament aquesta magnífica senzillesa la que interpel·la i fa posar les emocions del públic a flor de pell. És una escenografia d’una bellesa estètica innegable que posa les veus dels cantants com verdaderes protagonistes, ja que no queden emmascarades en el cartó pedra de la Rússia dels elegants palaus i grans espais naturals i que fuig dels tradicionalismes. Tot i això, cal conèixer bé l’argument de l’obra per entendre bé el joc dramàtic i escènic de la segona part i la divisió que es fa d’aquesta mateixa a partir de baixades de teló que resulten bastant inútils si tenim en compte que es torna a la mateixa escenografia d’abans. Això pot arribar a ser confús per algú que no conegui l’òpera de Txaikovski en profunditat.
Pel que fa al repartiment, van destacar Audun Iversen en el paper protagonista i el Lenski d’Alexey Neklyudov. Iversen coneix bé el personatge i, tant en la veu com en l’expressió i el seu aspecte físic, encarna de manera esplèndida Eugene Onegin. La seva entrega tant en l’àmbit vocal com interpretatiu fa de les seves intervencions quelcom memorable. Neklyudov es troba en un moment dolcíssim de la seva carrera i, amb una projecció vocal envejable, és sens dubte una jove promesa que cal tenir en compte d’ara endavant. La Tatiana de Svetlana Aksenova, tot i ser bastant aplaudida al final, no va destacar tat com la resta de repartiment. Va complir, sí, però va resultar freda, poc convincent i una mica apagada, potser perquè el personatge li anava gran. Excel·lent Sam Carl, que va brodar el paper de Gremin. Fantàstiques veus les de Victoria Karkacheva (Olga) i Mikeldi Atxalandabaso (capità) i destacables també les intervencions de Liliana Nikiteanu (Larina) i Elena Zilio (Filipievna) que completen un repartiment molt ben triat, en general i que pràcticament sembla fet a mida per aquesta producció.
Rodó des del punt de vista musical. Josep Pons, malgrat que el repertori romàntic no sigui ”lo seu” va fer brillar una orquestra més que solvent, aconseguint extreure un so compacte i de gran consistència, a partir d’una lectura carregada – que no recarregada – de detallisme, donant-li un sentit més dramàtic a una partitura de gran potència emocional. És d’admirar la feina del mestre al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. El cor, en canvi, no va estar del tot fi. Falta molta feina per obtenir un cor homogeni i bonic. La secció masculina sona més bé que la femenina, que encara arrossega carències de temporades anteriors. És un cor que en general grinyola i és una llàstima.
Si bé és cert que no serà un d’aquells Onegins que recordarem tota la vida, s’ha de dir que va ser una bona representació. Va ser una funció d’aquelles per sortir-ne content perquè, globalment, és un bon retorn de l’òpera de Txaikovski al nostre estimat teatre.
Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents