L’atzar va voler que coincidint amb el dia de Santa Cecília, patrona de la música, cantés al Liceu una de les grans d’aquest segle: Elīna Garanča. La mezzosoprano és tot el que està bé en aquest món i així ho va demostrar el passat dia 22 de novembre al Gran Teatre del Liceu. No cantava al Liceu des de 2011 i hi havia molta expectació pel retorn d’una de les millors veus de l’actualitat. El recital, amb un programa que contenia lied, òpera i sarsuela, prometia, i Garanča no va decebre.
La sempre elegant Elīna Garanča va iniciar la vetllada musical amb peces de caràcter més introvertit com són la selecció que va fer de set cançons de Johannes Brahms. Les va interpretar de manera exquisida, segurament, però, eren peces massa fredes i distants per donar el toc de sortida del recital. Això sí, li van servir per escalfar la veu pel tour de force que vindria a continuació. D’amour l’ardente flamme, de La damnation de Faust d’Hector Berlioz va ser una autèntica meravella. La mezzosoprano va fer gala d’una veu homogènia, en bon estat de salut i amb una projecció més que envejable. Amb el magistral Berlioz van arribar els primers bravos de la nit, que van culminar amb Mon coeur s’ouvre à ta voix de Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns, que va suposar una exhibició de talent de la mezzosoprano letona. Plena d’emoció, Garanča va reviure una de les òperes més oblidades de Gounod, La reine de Saba, amb l’ària Me voici seule enfin!… Plus grand dans son obscurité impressionant.
La segona part va ser testimoni de la intel·ligència i el nivell d’autoconeixença de Garanča i de la seva capacitat per escollir un repertori expressiu però adequat per les seves condicions vocals actuals. Només així es pot entendre un recital que va passar per tantes llengües, gèneres i sons tan diferents. Els seus Txaikovskis i Rakhmàninovs van ser una altra demostració de l’elegància vocal i presencial de la mezzosoprano. Tant de bo aprofundeixi en aquest tipus de repertori perquè va estar sensacional. Profunda admiradora de la sarsuela, Garanča va concloure el recital amb dues peces de Ruperto Chapí – Cuando está tan hondo (El barquillero) i Carceleras (Las hijas del Zebedeo) – on va sacrificar la dicció a favor del so, la profunditat expressiva, l’emissió i la capacitat tècnica. Entre els dos fragments de sarsuela va cantar l’Havanera de Carmen, un personatge que s’ha fet tan seu que va ser impossible no emocionar-se en escoltar tal meravella.
Les propines van ser una autèntica delícia i va destacar sobre tot l’esclat emocional que va suposar Io son l’umile ancella d’Adriana Lecouvreur, una ària per soprano (per soprano!) que va executar de manera gairebé perfecta. Va ser un manifest de la coherència dramàtica, de noblesa commovedora, de saviesa i passió.
El distingit pianista Malcolm Martineau va estar a l’altura de la seva fama i la va acompanyar en tot moment amb una delicadesa i atenció al detall que només posseeixen els músics excepcionals. El també va tenir els seus moments de glòria amb les Romances sans paroles de Gabriel Fauré i el Tango d’Isaac Albéniz. Desgraciadament, una de les seves interpretacions va ser interrompuda per un sorollós i desafortunat telèfon mòbil. A vegades sembla que hi hagi algú que pagui per anar al Liceu a estossegar i molestar. Les sonates d’estossecs, telèfons mòbils, gent parlant, sons de missatges i altres interrupcions va ser demencial. Els estossegadors professionals, si us plau, que deixin d’anar-hi i que es quedin a casa amb els portadors de mòbils no desconnectats, que van sonar impúdicament durant tot el recital. Sagnant, tenint en compte que només era un piano i una solista.
Tot plegat, va ser un autèntic gaudi. Un dels punts àlgids de la temporada.
Fotografia de Toni Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents