Quin gust dona, això d’anar a veure un espectacle que recull un grapat de temes extrets de grans musicals que han fet història (sense excloure algun de potser no tan històric , però igualment molt reivindicable) , i no trobar-te amb el previsible repertori de sempre!. Un repertori que, alhora, sempre també bé de gust. Però que acaba provocant certa sensació d’oportunitat perduda: bona part del millor teatre musical , continua sent a casa nostra un tresor pendent de descobrir. Doncs, per sort, aquest apassionat gran coneixedor del gènere que és Xavi Casan, ens ha preparat ara una exquisida selecció de temes excel·lentment traduïts al català per Roser Batalla, Núria Cuyas, Jordi Galceran i David Pintó en la qual abunden les petites o grans joies del teatre musical que mai, o gairebé mai, han sonat als nostres escenaris. Totes elles van néixer al Broadway de la dècada dels 60 o a inicis dels anys 70 , amb dues notables excepcions que, en qualsevol cas, també van acabar triomfant allà : la del molt londinenc “Oliver!”, i la de la molt parisenca “Irma la douce”. A aquesta última, per cert, potser la coneixeu gràcies a la pel·lícula dirigida per Billy Wilder i interpretada per Jack Lemmon i Shirley MacLaine que eliminava per complert les cançons de l’obra , i només permetia escoltar la partitura de Marguerite Monnot en forma de música incidental. I per cert també que Wilder, Lemmon i MacLaine havien tornat a treballar plegats com a conseqüència de l’èxit que havia obtingut “L’apartament” , aquella magistral pel·lícula que, seguint la direcció contraria, va ser després transformada pel gran Burt Bacharach en el reeixit musical “Promises, Promises”, del qual també n’escoltarem un tema ( el molt popular “No em vull enamorar mai més”) al llarg de l’espectacle.
Casan, ha volgut alhora buscar-li una mena d’invisible fil conductor a la proposta. Som davant d’un espectacle interpretat per tres dones: mentre Núria Cuyàs i Cinta Moreno porten la veu cantant , i es van transformant amb força gràcia interpretativa i vocal (especialment brillant, en el cas de Moreno) en els diferents personatges sortits de diferents obres que han vingut a coincidir aquí, Ariadna Cabiró li dona forma mitjançant les tecles del piano alls arranjaments d’aquests temes signats per ella mateixa. Tenim doncs a tres dones, ficant-se en la pell d’un grapat de personatges femenins sovint ben dispars. Però d’alguna manera, tots aquests personatges de dona ens estan dient alguna cosa sobre la manera com el Broadway de l’època, de forma paral·lela als canvis que estava experimentant la societat, anava també incorporant la nova imatge d’una dona progressivament més empoderada i més conscient de la seva capacitat per a modificar el propi destí. Casan, no intenta mai forçar els mecanismes d’aquest fil conductor. Però aconsegueix hàbilment que aquesta altra forma d’escoltar els temes, sigui ben identificable, i acabi donant-li una mena de leitmotiv narratiu al conjunt. Un conjunt en el qual, per posar uns quants exemples, ens hi trobem tres dones més o menys vinculades al món de la prostitució ( la ja esmentada Irma, la Nancy de ”Oliver!” i la Charity de “Sweet Charity”) marcant distàncies amb el paper que els hi ha tocat assumir a la vida. En el qual, ens hi trobem alhora la hippie sexualment alliberada de “Hair” cantant-li a l’era d’”Aquari” , la corista que, mentre ens demana “No li diguis a la mama”, ens deixa clar com de bé s’ho passa actuant al “Cabaret”, o la mestra de cerimònies de “Pippin” glorificant les delícies de “Algun plaer”. Això, mentre la Phillys de l’extraordinari “Follies” , utilitzant tota la aquella mordacitat i tot l’enginy aquell enginy mordacitat i tot l’enginy dels quals era capaç el mestre Sondheim , li formula al marit una pregunta (“Com puc deixar-te?”) que ella mateixa ja s’ha contestat amb contundència. Una altra cosa és que el deixi o no el deixi: ella té prou poder per fer qualsevol de les dues coses. I mentre s’ho repensa, no us ho penseu més, i disposeu-vos a gaudir d’aquesta delícia musical.
Comentaris recents