Heu vist (només se’n conserva una tercera part del material original) les imatges documentals que mostren com era el camp de concentració de Terezín, tal i com el va veure la delegació de la Creu Roja que va visitar les seves instal·lacions l’any 1944? Amb aquella visita  i amb aquelles imatges, n’havia prou per destruir totes les mentides que circulaven pel món sobre les malifetes i l’extermini que es practicava en aquests camps! Si us plau! Només cal veure aquestes  alegres criatures  jueues jugant amb alegria, i aquests adults jueus concentrats en la seva partida d’escacs ( quan no tens altra mena de preocupacions i amenaces ,et pots concentrar sense problemes en el tauler) , per adonar-te’n de la falsedat d’unes acusacions desmentides per cada fotograma d’aquell cel·luloide filmat per Kurt Gerron (ell mateix, un cineasta jueu) per encàrrec de la Gestapo.

Per cert: pocs mesos després d’aquella filmació, tant Gerron com tot l’equip d’internats que havia participat en el rodatge, van ser enviats cap a les càmeres de gas d’Auschwitz. Però , deixant de banda aquest petit detall circumstancial,  qui pot negar que aquella pel·lícula és una mostra inqüestionable del poder que té el cinema, a l’hora de crear mons ficticis que semblen inversemblants mons reals? La delegació de la Creu Roja , va quedar enlluernada per aquell decorat, per aquella mil·limetrada posada en escena, per aquella falsa plàcida convivència que transmetien les imatges. Tan falsa, que la pel·lícula acabava mostrant un harmoniós sopar familiar del tot impossible, tenint en compte que totes les persones reunides al voltant de la taula  vivien en realitat  per separat en els seus corresponents barracons.

El cas és que d’aquest immens parany, en va fer fa ja a la vora dues dècades Juan Mayorga una obra teatral que s’ha representat amb notable èxit a diversos escenaris estatals i internacionals . I que a casa nostra, ha estat vist en varies ocasions des de la seva estrena l’any 2013 a la Sala Atrium , sempre dirigida i interpretada pel mateix Raimon Molins que ara recupera el text, tot sotmetent-lo alhora a un nou plantejament en el qual, l’apartat videogràfic agafa una més gran dimensió. Tot i que en  ella no hi tinguin cabuda cap d’aquelles imatges reals que , paradoxalment, vindrien a investir la proposta amb la brutal força dramàtica que, per contra, li manca un xic al seu actual embolcall visual. Molins pren en aquest sentit una opció similar a la que va prendre fa poc tot revisant també el seu primer muntatge d’ “Érem tres germanes”, el text escrit per José Sanchis Sinisterra a mena de variació de “Les tres germanes “ txèkhovianes. Aquí, però, ens falta quelcom semblant a la fantàstica casa de nines que aglutinava els itineraris vitals dels protagonistes de l’anterior muntatge. Aquí les imatges resulten vistoses però més epidèrmiques. I no aconsegueixen potenciar les limitacions d’una obra que no troba mai del tot la forma d’encaixar les dues parts que l’integren . La primera, se’ns presenta en forma del monòleg interpretat des d’una severitat potser excessiva per Cristina  Plazas,; el monòleg en el  qual la delegada de la Creu Roja intenta explicar i/o justificar des del sentiment de culpa ( però alhora, des del convenciment que va obrar  de l’única forma que podia fer-ho) el parany en el qual va caure, i a partir del qual,  va escriure el tranquil·litzador informe que exculpava  el camp de qualsevol mena de sospita. I la segona ,desvetlla pas a pas la forma com el comandant del camp, servint-se com  a director d’escena d’un dels jueus empresonats en la funesta instal·lació, va construint  la representació col·lectiva que ha de donar-li credibilitat a la comèdia. I deixant de banda que aquest llarg segon fragment pot resultar de vegades un xic redundant, i que resulti també discutible algun element de la seva visualització, com ara l’ús que en fa de les titelles, crec que el gran problema d’aquest tram resideix en la desmesurada actuació de Molins, un bon actor que aquí, sembla necessitat d’una mà externa capaç de marcar-li certs límits. El seu comandant, s’apropa massa a la caricatura ridícula i típica sempre al llindar de fer saltar les costures de l’uniforme. I contribueix així a la sensació de trobar-nos davant una proposta que no acaba de trobar la forma de donar-li encertada forma escènica a un text també més prometedor que del tot reeixit.

Author