Torna al Gran Teatre del Liceu la joia del bel canto italià, I Capuleti e i Montecchi, de Vincenzo Bellini, amb una producció de Allex Aguilera, la direcció musical de Riccardo Frizza i unes veus de primera categoria.
El Liceu recupera el segon gran triomf del jove Bellini, I Capuleti e i Montecchi, inspirat en l’eterna història d’amor entre Romeu i Julieta, que tan famosa va fer la tragèdia escrita per William Shakespeare l’any 1597. A diferència de la versió shakespeariana, però, en l’òpera de Bellini el protagonisme recau més en el drama familiar i no tant l’amor entre la parella. Cal recordar que, en l’època de Bellini, l’obra de l’escriptor anglès encara no havia estat traduïda a l’italià i és per això que llibretista i compositor es van basar en les fonts italianes escrites i llegides des del Renaixement.
La producció d’Allex Aguilera substitueix la d’Adrian Noble procedent de La Scala, que havia estat anunciada inicialment. Concebut en un primer moment per l’Opéra Royal de Wallonie-Liège, el muntatge d’Aguilera concentra els dos actes en un mateix espai monumental, molt neutre i superficial, que busca adaptar-se als diferents espais de la trama. L’escenografia, però, encaixona molt als cantants i transmet una certa sensació d’angoixa en alguns moments. Ambientada entre el Renaixement i el segle XIX, la proposta d’Aguilera envolta els personatges d’una atmosfera de clarobscurs, mitjançant la il·luminació de Luis Perdiguero, per donar importància a les emocions principals dels protagonistes. Aquest ambient excessivament discret, poc estimulant i la falta de moviment escènic -—la direcció d’actors brilla per la seva absència— fa que els solistes tinguin una actitud molt hieràtica i el conjunt resulti, en molts moments, una mica avorrit. És la música de Bellini la que aguanta l’espectacle.
Lisette Oropesa, gran atractiu d’aquestes funcions, va estar molt bé en totes les seves intervencions. La seva Giulietta va ser una lliçó de cant, amb moments de gran sensibilitat i una línia de cant segura i elegant, dominant tots els registres i seguint amb precisió la partitura belliniana. Les àries de Giulietta, sobretot la de sortida, van assolir moments de gran bellesa i d’una sensibilitat extraordinària, cosa que li va valer una gran ovació del públic al final de la representació. El Romeo de Raffaella Lupinacci va ser una grata sorpresa. La mezzosoprano va estar molt inspirada en el paper de l’amant, amb una interpretació plena de personalitat, que va tenir moments molt memorables. Un d’aquests va ser el seu Deh! tu, bell’anima, que va posar de manifest el seu domini vocal. Amb una veu de gran projecció i capaç d’omplir l’escenari, el Romeo de Lupinacci va destacar especialment pels greus, molt adequats al personatge i per uns recitatius deliciosos. El tenor Iván Ayón-Rivas, sense ser un cantant especialment vinculat a l’estil belcantista, se’n va sortir prou bé. Van destacar sobretot els aguts, ben projectats i d’una notable solidesa. Tot i això,Ayón-Rivas no va acabar de trobar del tot el caràcter i els matisos del personatge de Tebaldo, un paper que potser no li permet desplegar totes les seves qualitats vocals. Marko Mimica va ser un Lorenzo una mica insuficient, tot i que cal destacar la projecció de la veu. Alejandro López no s’acaba de trobar en el paper de Capellio, és un perfil que no se li escau. Li va mancar autoritat i va resultar molt més convincent com a actor (en una producció com aquesta!) que no pas com a cantant. Capellio no és el seu personatge.
Ricardo Frizza va oferir una direcció musical extraordinària. Van sobresortir les intervencions solistes, sobretot les de la trompa i l’arpa. La seva va ser una lectura minuciosa, que denotava un coneixement profund de la partitura i tots els seus detalls. El bel canto se li escau. Va ser una direcció molt atenta al capdavant d’una formació musical de gran qualitat, sent un excel·lent acompanyament dels solistes. Bona feina la del cor del Liceu, dirigit per Pablo Assante, que va contribuir amb solvència al desenvolupament musical de la representació, amb intervencions molt reeixides.
En definitiva, I Capuleti e i Montecchi ha tornat al Liceu amb una proposta escènica que no acaba d’estar a l’altura ni de la música de Bellin ni de les veus. Són precisament aquestes dues últimes les que acaben justificant l’assistència al teatre.
Fotografia d’A.Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents