No es pot negar que l’experiència, en tenia quelcom de força arriscada: sintetitzar en vuitanta minuts les dues hores i mitja d’un dels musicals més emblemàtics i notables nascuts a l’Off Broadway i el Broaway del segle XXI, situar-lo dins les immersives parets  del Centre d’Arts Digitals Ideal per tal de sotmetre el públic d’un espectacle teatral al constant bombardeig d’imatges que s’espera d’un espai com aquest, i representar-lo en anglès acompanyat de subtítols,  era a priori tot un risc. Però el risc, s’ha transformat en un èxit molt merescut que fins i tot, ha acabat prorrogant funcions. I l’experiment, s’ha guanyat l’atenció de publicacions amb tanta repercussió mundial com ara el “Variety” ( la revista essencial, pel que fa al món de l’espectacle en un context anglosaxó ) o el mateix “The New York Times”. Fins i tot la revista satírica “The Broadway Beat”, que es dedica a donar-li amb humor un bon repàs a tot  allò que passa al mític barri teatral de Manhattan, se n’ha fet ressò, mitjançant un molt divertit article que aprofita per recordar-li al lector amb demolidora comicitat els dèficits del sistema sanitari nord-americà: tal i com diu Liz Wiest, l’autora del text, ara l’espectador barceloní podrà experimentar en viu aquest desgavell sanitari , mentre les pantalles que l’envolten per tot arreu queden plenes a vesar de pastilles i més pastilles i més pastilles.

I és que ( i aquest, podria haver estat un altre  factor de risc a afegir), cal recordar ( si vau veure l’excel·lent muntatge de l’obra interpretat per Nina al BARTS l’any 2017, ho recordareu perfectament) que aquest és un musical construït al voltant del  greu trastorn mental  bipolar que pateix la seva protagonista. Aquesta protagonista porta el nom de Diana, i  és una dona de mitjana edat que viu a una d’aquelles cases de zona suburbana característiques de les grans ciutats nord-americanes,  en companyia del seu amable marit i dels seus dos fills adolescents. O potser, les coses no van bé així, i no són exactament com ens vol fer veure el tema “Just Another Day” que sona tot just començar l’obra? Ben aviat, tindrem una dramàtica evidència que, certament, les coses no són en aquesta llar allò que podrien semblar a primer cop d’ull.

Ara, a Barcelona,  la Diana ha recuperat el rostre, la veu i l’enorme talent interpretatiu d’Alice Ripley, la primera actriu que li va donar vida a aquest personatge que acabaria proporcionant-li el Tony, quan l’espectacle es va estrenar l’any 2008. La creació de Ripley constitueix sens dubte un altre dels grans al·licients de la proposta. I val a dir que la resta del repartiment , aconsegueix situar-se a la seva mateixa altura, i  oferir-li al públic(  que, imatges projectades a banda, se  sent també immers en el constant deambular dels personatges per la gran sala de l’Ideal)  una ben compacta exhibició de gran teatre musical carregat d’emocions a flor de pell. Cal afegir en aquest sentit que les projeccions que t’envolten de forma constant i et permeten ficar-te fins i tot ben a dins de la ment de la Diana, tot i resultar en tot moment  efectives i força adients , no constitueixen l’element definitori de l’espectacle. I  que cap d’aquestes imatges projectades és capaç d’igualar l’impacte que vol transmetre això de sentir a tocar l’angoixa i els anhels d’aquests personatges esplèndidament interpretats que sovint et trobes situats al teu mateix costat. Les projeccions es transformen en aquest sentit en un brillant rerefons que, en realitat, no fa altra cosa que remarcar fins a quin punt , la intensitat de la proposta rau en definitiva en el factor humà. Quelcom que no constitueix cap retret, sinó més aviat  tot el contrari: en una obra que s’apropa a temes tan intensament dramàtics com ara ho són la bipolaritat, el dol davant la pèrdua irreparable, les disfuncions familiars, els abusos farmacològics, les crisis matrimonials o el suïcidi, hagués estat un error , que la tecnologia visual hagués devorat el contingut. I ara, només em queda afegir una petita queixa personal: els seients amb forma de puff cúbic des dels quals ens toca seguir l’acció als espectadors, potser no constitueixen cap problema quan es tracta d’assistir a un força més breu muntatge audiovisual capaç de fer-te sentir, per exemple, dins d’un quadre de van Gogh. Però resulten d’una incomoditat progressivament  torturadora, quan es tracta d’assistir a una representació teatral d’aquesta mena: caldria tenir-ho en compte, de cara a futurs projectes. I tant de bo, que existeixen aquests futurs projectes, i es transformin en una realitat tan notable com la que ofereix aquesta revisió imprescindible de “Next to Normal”.

Author