Infanticida. La culpa cantada, i la mirada culpable

La bombeta parpelleja al sostre. Les parets negres queden trencades per les asèptiques rajoles del mateix color blanc evocat també per la Nela tot just arrenca la partitura que Clara Peya ha creat per a ella donant-li forma de musical electrònic; i el color blanc d’aquestes primeres paraules queda alhora inevitablement associat a la innocència de la criatura morta . I tot i que el blanc i les rajoles també serien presents a un manicomi com aquell des del qual ens parla amb forma de monòleg interior la Nela del text original (el textdel qual parteix aquesta adaptació cantada amb dramatúrgia de Marc Rosich ) ,la taula i les cadires que trobem situades a l’espai escènic ens fan pensar d’immediat que som a una sala d’interrogatoris. Tot i que aquí, no sembla haver-hi altre interrogador que la persona que ha de ser interrogada. Però no ens enganyem: malgrat l’aparent buidor, la Nela ens deixa clar de seguida que també aquesta estança està plena d’ulls que la miren, d’ulls que l’espien, d’ulls que la jutgen. D’ulls com ara els d’aquest pare de mirada opressiva sempre vigilant.
Parlant de mirades alienes: els primers ulls que es van fixar en la Nela com a personatge literari, tret dels de la seva pròpia autora, van ser els ulls del jurat dels Jocs Florals d’Olot de l’any 1898. Aquell jurat, va reconèixer i premiar d’immediat la qualitat del text. Però va exigir alhora que , abans que l’obra fos llegida o representada en públic, fos sotmesa a una sèrie de modificacions “vertaderament imprescindibles, no sols per no atacar la moral , sinó el bon gust”. El que encara no sabia el jurat llavors, era que aquelles paraules que necessitaven ser censurades no havien estat escrites per un autor, sinó per una autora. Com era possible, que una dona abordés un tema com aquell , i que ho fes utilitzant un llenguatge tan brutalment cru? Quin escàndol! I d’aquesta escàndol, en va sortir una determinació: la Caterina Albert, no volia tampoc ser sotmesa a mirades escrutadores que emetessin valoracions de la seva obra vinculades al sexe de qui l’havia escrit. A partir d’ara, la Caterina , passava a signar amb el pseudònim de Víctor Català.
De tot això, n’han passat més de cent-vint anys. I evidentment, l’acte que ha portat la Nela a trobar-se en el lloc en el qual es troba (aquesta mena de limbe en el qual les parets s’acaben convertin en pantalles que projecten imatges interiors, i en el qual un telèfon de paret no fa altra cosa que remarcar encara més la seva impossibilitat de comunicar-se amb un exterior que mai no ha intentat escoltar-la) , provoca tantes esgarrifances ara com llavors. Però el que sí ha canviat una mica, és la unidireccionalitat de la mirada. Allà on en altres moments només era possible veure el monstre embogit capaç d’assassinar una criatura, ara es pot veure alhora la víctima que , davant la por de l’implacable mirada acusadora i del desolador entorn acusatori que l’envolta , reacciona amb un acte embogit. Ara, en definitiva, es pot veure allò que volia mostrar i denunciar Caterina Albert abans de renunciar al seu nom. Marcada per la culpa d’haver estimat i desitjat , la culpa d’haver transgredit la prohibició sentenciada per una moral repressora , la Nela acaba matant allò que tant s’estimava, i cometent l’acte la culpa del qual l’acompanyarà ja per sempre més. I l’estupenda interpretació de Neus Pàmies, transmet amb precisió l’intens recorregut emocional d’aquesta dona destinada a no poder escapar ja mai del limbe en el qual l’han ficada les mirades censuradores , i els amants que no responen al telèfon.