Sí , amics i amigues: allò que semblava el pitjor, encara pot empitjorar una mica més, abans que, de tant com segueix empitjorant , ens acabi semblant el millor que ens ha passat mai. Aquest és el curs que segueixen les paraules, quan aquestes emeten aquella mena de discursos que ens van enxampant poc a poc en una xarxa de la qual, al final, no solament no en podem escapar, sinó que – i això sí que és el pitjor que ens pot passar a nivell ideològic- ja no en volem escapar per a res del món. I l’admirable coreografia de Lisbeth Gruwez, magistralment envoltada per l’espai sonor creat per Maarten Van Cauwenbergue, et visualtiza aquesta evidència d’una forma aclaparadora. Allà on de vegades moltes obres escèniques naufraguen, justament per culpa de voler remarcar evidències no menys discursives, el cos de Lisbeth es transforma en testimoni viu del parany en el qual podem quedar tots i totes enxampats… si ens enganxa amb les defenses baixes, i amb l’urgent necessitar de posar un líder i un monolític discurs compacte a la nostra existència; un líder i un discurs en el qual poder trobar aixopluc.
A l’obra, Lisbeth i Maarten utilitzen com a teló de fons els sermons d’un popular telepredicador evangelista ultraconservador. Però tant se val qui parla, i tant se val el que diu: de fet, inicialment només ens arribaran fonemes sincopats d’un discurs que va agafant forma a mesura que avança la proposta, però els objectius del qual no queden definits ni quan les paraules reben ja una articulació que els hi atorga un aparent significat. Vestida amb una elegancia andrògina que remet a la paraferrnàlia de la vestimenta amb reminiscències autocràtiques, el cos , els moviments i el rostre de Lisbeth, es van deixant penetrar poc a poc però de forma implacable per aquest discurs ininteligible que arriba ple de promeses potser indefinides, però sempre altament esperançadores. I que , també a poc a poc, però cada cop alçant més la veu, ens adverteix de quins són els enemics que ens impedeixen avançar en la bona direcció, que li posen trabes a les rodes del nostre progés , del nostre alliberament, de la nostra realització com a persones i com a col·lectiu. Això, fins arribar a l’extàtic final , a aquesta mena d’empastillada “rave” ideològica en la qual ja queda del tot oblidada la significació de les paraules: amb el so de la veu del líder en tenim ben bé prou, per sentir que hem arribat al setè cel, i que estem en disposició de fer tot allò que aquesta veu consideri oportú que hem de fer. Aquests minuts finals de la coreografia de Gruwez, són una plasmació brutal de com el totalitarisme pot posseir el cos i l’ànima de les seves vícitimes voluntaries fins a aquell punt en el qual, la presència d’un bon exorcista ideològic es fa del tot punt imprescindible.
Comentaris recents