Torna Joglars a Barcelona amb Señor Ruiseñor. i això, ja d’entrada, és una bona notícia, comulguem o no amb el que diuen. I continuarem veient màscares, ganyotes, xiscles… son ells. Una manera de fer teatre que ve de lluny i que formen una de les moltes peces de l’engranatge de la nova fornada de companyies peninsulars que van fer canviar el panorama escènic amb aires nous, en un moment on encara no se sabia si Espanya anava a encetar una revolució política, anys abans de la mort del dictador. En anar a veure’ls vaig tenir la mateixa sensació que quan vaig veure Marcel Marceau al Tívoli o Dario Fo al Teatre Municipal de Girona. O els últims espectacles de Tricicle o Vol Ras. El final d’una etapa escènica. Tots ells, per darrera vegada. I només pel respecte que li tinc a la sagrada Talia que aquesta és una litúrgia que hauríem de comulgar els que estimem la disciplina teatral. Per respecte i homenatge, acompanyant i reconeixent les companyies veteranes que han arribat fins aquí, per tot el que sostenen a les seves espatlles.
Una platea del Teatre Apolo plena de gent eufòrica davant d’una funció que, en un principi, semblava apuntar a relatar l’hagiografia de Santiago Rusiñol. I no és així. El personatge és una mera excusa que serveix per satiritzar una part de la societat catalana (si més no l’ideari polític del 52% dels que van anar a votar en les darreres eleccions). Si en el passat van ser el Dalí cosmopolita i amic dels toros i del règim, o Pla i la seva ambigüitat en pro d’una supervivència pragmàtica, Rusiñol entraria en la classificació de cosmopolita àcrata, fill de la burgesia que renega de banderes i fronteres. Desconec si Santiago Rusiñol predicava a tort i a dret un cosmopolitisme sense pàtries ni banderes, sonatina recorrent -sempre en castellà- quan es tracta d’argumentar contra el nacionalisme català. Però la tria de Rusiñol serveix per reiterar durant la funció que ell, com a cosmopolita, va viatjar i treballar per Espanya i pìntava els jardins d’Aranjuez. Fontserè utilitza el seu personatge, doncs, com a contrapès assenyat que contrasta amb les animalades identitàries que es fan a Catalunya. Però cal recordar que Rusiñol s’enfrontava a la Catalunya missaire i retrògrada. Una crítica que vam poder gaudir a la magnífica Els Jocs Florals de Can Prosa, dirigida per Jordi Prat i Coll al Teatre Nacional de Catalunya fa tres temporades.
Damunt de l’escenari, com si fossin personatges del Polònia, hi surten des de Forcadell fins al mismíssim Ubú-Pujol, moment en que el públic de platea -segurament molts afectats per la fugida de Valls al seu país- entra en catarsi general. Els riures arriben a les Drassanes. Un representant de l’essència catalana despullat en pilota picada intentant moure una estelada que porta penjada i fer que li tapi les vergonyes. Acudits en bulldozer i en una sola direcció (al Polònia la direcció és contrària però encara son també autocrítics) amb alguns moments on la subtilesa humorística desapareix i l’esperpent raja pel broc gros. Però aquestes maneres, trapelles i poca soltes – que dirien les missaires d’edat- ja és una marca de la casa. I li escau. I cal. Perquè si no, no serien Joglars. Com deia Boadella, és higiènic. Recorda alguns aspectes d’Els virtuosos de Fontainebleau, una crítica molt afinada que disparava contra el chauvinisme francès i contra el provincianisme català en ple pujolisme. Espectacle representat -perpetrat per alguns- en el Palau de la Música, temple de la cultura catalana, en el que un conjunt de cambra francès criticaven les maneres catalanetes d’un funcionari de la Generalitat, a un “xarnego” -el desaparegut Santi Ibáñez estava excels- i a la mateixa Moreneta, la fe del poble català a la que se li queia la bola rodant per l’escenari del Palau per acabar ballant una jota baturra. Per acabar rebent ells.
Aquesta essència gamberra encara perviu en els Joglars. Una essència que, en alguns aspectes, també va recollir el Polònia. Una manera de fer que ens apropa al món del clown. Desternillant l’involuntari homenatge a Young Frankenstein quan cada vegada que algú diu la paraula “espanyol” se’n va la llum, com a la pel·lícula de Mel Brooks, quan algú pronunciava “Frau Blücher” i un cavall llunyà renillava. Señor Rusiñol també és poesia visual. Magnifica la imitació coreogràfica de la dansa de la papallona de Loïe Fuller o la utilització dels diferents elements d’atrezzo com les cordes elàstiques vermelles per mostrar diferents ambients o la utilització de xeringues que il·luminen en verd fosforito la morfina tan consumida amb el canvi de segle o de les projeccions en un ciclorama amb unes creacions videogràfiques encertadíssimes i elegants. Ni tampoc poden faltar mai en les obres d’Els joglars les bandes sonores amb els “hits” de música clàssica que embolcallen les diferents propostes visuals i que les fa més digeribles amb un toc culte.
Agradi o no el que diuen Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xevi Vilà, Juan Pablo Mazorra o Rubén Romero, Joglars formen part de la nostra història escènica. I per molts anys.
Comentaris recents