La casa de Bernarda Alba. El silenci que no s’acaba mai

Escrit per Ramon Oliver

09.09.2021

La seva imposició de silenci no es va poder escoltar a un escenari fins l’any 1945; fins que l’exiliada Margarida Xirgu va estrenar finalment a Buenos Aires  la darrera obra de Federico García Lorca. Però cal recordar que el poeta, va finalitzar l’escriptura d’aquest text quan tot just faltaven un parell de mesos per a que esclatés una guerra civil que ben aviat va acabar amb la seva mateixa vida. Impossible, no donar-li un valor profètic al contundent i represor “¡Silencio, a callar he dicho, silencio!” amb el qual la Bernarda Alba tanca aquesta obra ; i cal recordar que “¡Silencio!” és també la primera paraula que pronuncia al text. Impossible, no establir un desolador  vincle entre el silenci exigit per totes les bernardes i tots els poders repressors des de temps ancestrals que assenyala i denuncia Lorca , i el silenci aclaparador que estava a punt d’imposar-se un cop més per la força de les armes dictatorials.

Definida com a “tirana de tots els que l’envolten” per la seva mateixa fidel criada de tota la vida  -aquesta Portia que en té alhora quelcom  de ferma enemiga i  quelcom de còmplice que intenta navegar entre dues aigües- , la Bernarda , juntament amb el silenci, imposa també el color negre del dol rigorós que li barra la porta al desig: desafiar el negre absolut amb un vestit verd com més petita de les cinc filles , a la força implica situar-se al llindar de la tragèdia.

Ara, és José Carlos Plaza qui ens fa entrar de nou  (com ho havien fet  també al seu moment Calixto Bieito o Lluís Pasqual ; aquest últim ,mitjançant un magnífic espectacle del TNC que propiciava un antològic duel entre Núria Espert i Rosa Maria Sardà )  en aquesta casa que ell mateix havia ja visitat l’any 1984 en el seu primer muntatge de l’obra. I segons les seves pròpies paraules, ho fa amb una posada en escena notablement  “més essencial, escarida i dura” que l’anterior. Una posada en escena plena d’actrius els noms i els rostres de les quals resultaran ben familiars a tot aquell públic que , escenaris a banda,  està també ben al dia pel que fa a cinema espanyol, i a les telesèries emeses per les cadenes d’àmbit estatal. Plaza ha remarcat aquest dies que l’obra “té moltes coses noves que dir, atesa la involució política i social tan tremenda en la qual estem ficats”. I és que, lamentablement – el dia que obres com aquesta puguin ser gaudides com a magistrals mostres d’un passat ja superat, serà sens dubte un gran dia-  la Bernarda continua fent mal per allà  per on pot i la deixen: per posar un exemple evident, només ens cal canviar la seva vestimenta negre per un burka. La potencia d’aquest text en el qual la poètica lorquiana s’allunya força de l’ús del vers present en obres anteriors ( només cal comparar-la en aquest sentit amb  la recentment revisada “Bodas de sangre”) continua intacta . I visitar de nou aquesta casa, sempre suposa un plaer teatral imprescindible, i una oportunitat que cal no deixar escapar . Tot i que el muntatge que ens proposa Plaza, resulti en molts sentits més eficaç que veritablement intens. Tot i que a la duresa que li atribueix el director li manqui una mica de volada dramàtica i veritable emoció. I tot i que el seu repartiment mostri sovint visibles desnivells interpretatius  , i alguna inversemblança pel que fa a l’edat de les filles que va també un xic en contra de la proposta escènica.

L’essencialitat de la qual parla Plaza,  es tradueix també en la desaparició d’un grapat de personatges de l’obra. Començant pel personatge de la criada jove , amb la qual dialoga a la primera escena de l’obra la Portia, la memorable criada de tota la vida que coneix cada racó físic i emocional d’aquesta casa, i que li té ben preses les mides a la mateixa Bernarda. La Portia de l’excel·lent Rosario Pardo remarca amb encert tota la irònica perspicàcia de dona del poble que posseeix un personatge carregat si vols de carnal humanitat, però no exempt tampoc de càrrega metafòrica: a  ella li toca ser alhora el personatge que marca distàncies assenyalant ja al llarg del seu primer parlament els trets del monstre al qual serveix, i la confident i còmplice que sap quan li toca estar al seu lloc, encara que sigui convertint-se en testimoni del patiment de les filles. Però el muntatge no li fa precisament un favor, deixant-la sense criada jove amb la qual poder dialogar: el diàleg es converteix així en un monòleg adreçat al públic que transforma la quotidianitat d’una conversa en un artifici impostat. I tot i així, Pardo aconsegueix donar-li prou credibilitat , demostrant ja d’entrada que ella constitueix un dels dos puntals bàsics damunt dels quals es sustenta tot el muntatge. L’altre es troba, evidentment, en la no menys notable però sí molt més temible Bernarda Alba, defensada amb el bastó amenaçant sempre a punt per una  potent Consuelo Trujillo. Quan elles comparteixen escena, el text lorquià agafa la volada que requereix. Quan elles estan absents, es fan més evidents les irregularitats i les fissures d’un muntatge al qual li manca definició, i li sobra certa convencionalitat, visible també en un espai escènic de funcionalitat – i fins i to, de logística- ben  discutible. Com discutible  resulta també l’espai sonor del muntatge, amb un us feixuc del so enregistrat que introdueix també amb excés la sensació d’artifici. I malgrat tot, insisteixo: amb totes les seves mancances, aquesta és una ocasió que cal no desaprofitar, per tal de conèixer una de els obres fonamentals del teatre espanyol del segle XX ( i del XXI, i estic segur que també del XXII…)