Torna al Gran Teatre del Liceu La Cenerentola, el darrer gran títol còmic de Rossini amb la versió d’Emma Dante i grans veus del bel canto actual tant en el primer com al segon repartiment.
La proposta d’Emma Dante planteja una interpretació molt àmplia de l’òpera. Dante opta per combinar de manera molt original els dos aspectes centrals de la història de La Cenerentola i ho fa de manera intel·ligent. Envoltada d’una estètica pop, l’obra de Rossini es construeix en un plantejament escènic que complementa la comèdia que també mira en to de denúncia aspectes com l’assetjament i la violència de gènere, especialment quan les germanes colpegen Angelina o quan el pare l’encadena. Dante decideix explicar aquesta història des del cantó més amarg i és per això que es remarca el maltractament de la desventurada Angelina. En aquesta producció té gran importància la participació constant d’un ballet; cada acció dels personatges en escena està acompanyada de moviments complementaris d’un grup de figurants i ballarins que tenen la intenció d’intensificar la història narrada i d’oferir una lectura de la psicologia de cada rol, que no sé fins a quin punt això està aconseguit. La poca presència d’attrezzo, a causa de la mínima l’escenografia de Carmine Maringola, contrasta amb l’excés de ballarins a l’escenari. Aquests autòmats o titelles repliquen les accions d’Angelina i al final acaba resultant repetitiu i sobrer. La vestimenta pop i de coloraines de Vanessa Sannino és molt cridanera i ajudar a accentuar la part més còmica de l’òpera.
Giacomo Sagripanti, gran coneixedor de Rossini, va dirigir l’orquestra del teatre de manera àgil i vigorosa. Molt ben avingut amb l’orquestra, la seva lectura de la música deliciosa del mestre del bon humor va ser enèrgica i dinàmica, malgrat que en alguns moments no va acabar de connectar amb els solistes i els va posar una mica al límit. El Cor Madrigal, íntegrament masculí, com en altres òperes del compositor de Pesaro, va respondre bé en les seves intervencions.
Pel que fa al repartiment, en general va estar molt bé. La mezzosoprano Carol García va ser una Angelina que va anar de menys a més, amb un segon acte molt més lluït que el primer, que va passar més discret. Sense tenir una gran projecció, García va exhibir el domini de la coloratura en la complicada ària final, que va resoldre molt bé. El baríton Carles Pachon va ser un Dandini esplèndid. Entregat de principi a fi, es va mostrar còmode al paper de criat emmascarat de príncep i va delectar al públic amb els seus dots vocals, però també actorals; va ser realment divertit. El públic el va ovacionar a la tanda d’aplaudiments i amb raó. Qui no va agradar tant va ser el tenor. Sunnyboy Dadla va debutar al Liceu en un paper que demana agilitat i focs d’artifici, sobretot a la temible ària del segon acte (Sì, ritrovarla io giuro) que, en aquest cas, va justejar. La projecció hi era però els aguts no. Malgrat això, va resultar un Don Ramiro prou convincent. Va ser tot un èxit també el Don Magnífico de Pablo Ruiz. Va saber treure profit al personatge del papà, aprofitant la comicitat del rol, sense deixar enrere les exigències vocals del rol. Les intervencions de Marko Mimica com Alidoro van ser fantàstiques. Isabella Gaudí i Marina Pinchuck van acabar d’arrodonir-ho tot en els papers de les germanes Clorinda i Tisbe.
Recuperar Rossini sempre és motiu de celebració, ja que cada cop, inexplicablement, es representa menys i recuperar una òpera com La Cenerentola encara és millor. La del Liceu té coses que es poden millorar, però, en general, està bé. Molt recomanable.
Fotografia gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents