La dona del tercer segona. Precs, preguntes i denuncies

Escrit per Ramon Oliver

09.14.2021

Quina temporada porta Àurea Márquez! Quan encara em ressona amb força  al cap el seu portentós monòleg de “M’hauríeu de pagar” ( tan portentós com els altres dos que reuneix aquest espectacle imprescindible; no us el perdeu, quan torni a la Sala Atrium dins d’unes setmanes), aquí la tenim de nou, enlluernant-nos un cop més amb el monòleg que ens ofereix sota la pell de la veïna del tercer segona. I és que aquest cop , l’Atrium agafa la forma d’un d’aquests vestíbuls  en els quals els veïns de qualsevol finca acostumen a reunir-se quan toca fer reunió d’escala. Per cert que ella, la del tercer segona, no té per costum presentar-se mai a cap d’aquestes reunions . I no per mandra o per  desidia, sinó perquè els seus horaris laborals – treballa de carnicera en un súper-, l’impedeixen arribar a temps.

Però avui , sí: avui la seva presència resultava imprescindible. Avui a l’escala n’ha passat una de molt grosa que té a veure directament amb ella. O per ser exactes, amb el seu fill de vint-i-dos anys, el fill que comparteix la vida amb ella. Avui , la veïna ha demanat permís al treball, i li ha demanat alhora a la presidenta de la comunitat de veïns que li reservés una estona un cop acabats de discutir els punts de l’ordre del dia , i obert el torn de precs i preguntes. Per dir la veritat, ella no té clar si ve a presentar un prec o a formular una pregunta, o totes dues coses alhora, o a cap d’aquestes dues coses . El que si té clar, és que té una necessitat urgent de parlar del que ha passat a l’escala, i buscar-hi una solució urgent.  I això , la portarà inevitablement a una necessitat encara més urgent : la de parlar del que passa cada dia dins de casa seva. Dels aspectes més feixucs que presenta la convivència amb aquest fill problemàtic ; aquest fill que arrossega uns trastorns mentals que de tant en tant esclaten de forma descontrolada. Tot i que ara, que ningú es pensi que el nano és violent, tampoc es tracta d’això! O també, es tracta d’això?  A les paraules que ha escrit per a ella Victor Borràs Gasch , i a l’escalat d’emocions que anirà transmeten el seu personatge , hi cap una mica de tot. Hi caben  la vergonya, la por, l’arrogància, el retret als que no fan l’esforç d’intentar entendre al noi, la ràbia,  la disculpa, les ganes de fer-se entendre com sigui, l’enuig, la desolació, el desconcert, la petició d’ajut, Sí, resulta que sí que tenia un prec que presentar en aquesta reunió, ara ho veu clar. Un prec tan dur , que potser -només potser-  ni ella mateixa volia asumir-lo, fins que  ha resultat del tot aclaparador que tenia que fer-ho.

Borràs Gasch va construint així un força potent text al qual només se li pot retreure que li costa un xic massa entrar en matèria : gràcies a l’esplèndida interpretació d’Àurea Márquez, aquest preàmbul t’acaba enxampant igualment, però dubto que els veïns de la dona del tercer segona reaccionessin amb la mateixa calma , en cas de trobar-se en una situació similar. Tret d’aquest petit entrebanc i d’algun excés innecessari de repetició, el monòleg funciona de forma ben notable, quan es tracta d’incidir en un tema punyent que seguim tenint massa ocult: el de les malalties mentals, la seva incidència en l’adolescència, la forma com s’enfronta a elles -o busca amagar-se d’elles-  la societat , i la forma com mediatitza la vida de les persones que tenen cura d’algú que pateix aquesta mena d’afectació. En aquest cas, una dona que assumeix en solitari el problema, i que acumula alhora no poques ferides derivades de situacions de maltractament. Fins a cert punt, crec que les imatges enregistrades en vídeo  que Ivan Benet introdueix al seu muntatge resulten un xic sobrants; un afegit del qual,  d’altra banda, Benet podria prescindir sense problemes, perquè la seva ferma direcció, el potencial del text, i la magnífica creació de Márquez, no precissen d’altres recursos.